10

Roses, 29 d’agost de 1936

Estimada amiga:

Perdoneu que hagi trigat tant a respondre-us; fins ara no hem tornat a Roses, on m’esperava la vostra carta. El dimarts dia 25, veient que els meus sogres consumaven la seva traïció quedant-se la nena amb ells, la Nuri i jo vam decidir de fer el tomb d’aquesta península de joguina anant a peu de Roses al cap de Creus i d’aquest a Llançà sempre seguint la costa i després de Llançà altra vegada a Roses per l’interior.

El país no té cataractes ni selves de baobabs ni cap d’aquestes coses que han donat a d’altres el seu indiscutible prestigi, però ofereix l’avantatge que pots recórrer a peu tota una península, una península de debò (fins i tot Felip V va estar a punt d’erigir-la en principat independent per regalar-lo a la princesa dels Ursins), sense cansar-t’hi gaire. I al capdavall el millor que podem fer en aquest món és el que ens dóna la gana; per no anar més lluny, avui, dia 29 d’agost de l’any de desgràcia 1936, a dos quarts de vuit del vespre, m’ha entrat un gran amor pels gira-sols que ja no m’ha d’abandonar en tota la resta de la meva vida i això m’ha succeït perquè m’ha donat la gana: em refereixo a aquesta mena de gira-sols que solen plantar les pageses en els seus horts, en general un únic gira-sol entre mirambells i dàlies; aquells gira-sols enormes que semblen dibuixats per un nen o trets d’un quadro del douanier Rousseau. De petit m’hi embadalia a Vallclara, que és el meu poble; després, amb l’adolescència, que és la traïció més vil que perpetrem, els vaig avorrir juntament amb tot allò que tenia gust d’infància. Ara, retrobant-los als horts de Roses, és com si em retrobés a mi mateix quan era, ai de mi, molt millor que no pas ara:

Jo no sé pas què són els nelumbes del nord
i encara que ho sabés no els cantaria gaire;
no cantaré tampoc les roses de Lahor
ni els clavells d’Ispahan ni els nenúfars del Caire.

És una altra la flor per qui bat el meu cor
a estones clerical i a estones trinxeraire;
me l’ha robat avui quan baixava de l’hort,
la flor del gira-sol que viu del sol i l’aire,

del gira-sol que sol créixer sol sobre el sòl
cada vespre regat per l’humil sequiol,
ingenu enamorat que té por de fer nosa,

amic sense cap urc de la bleda i la col
i més acollidor a l’esguard que hi reposa
que el nelumbe, el nenúfar, el clavell i la rosa.

En virtut del mateix principi de fer el que em dóna la gana heu de saber que he pescat un serrà. Seguint els vostres consells m’havia procurat una gambina, que vaig omplir de garotes, i amb la Nuri ens en vam anar en un bot a calar-la a poques braces d’una punta que en diuen de la Poncella. Mitja hora després, els meus ulls escèptics hi veuen un peix; era tan remenut i bufó que la Nuri em va titllar de malànima i malgrat les meves enèrgiques protestes me’l prengué per tornar-lo al mar, la seva pàtria. La cosa ja no té remei perquè me n’haig de tornar a Barcelona; se m’estan acabant tres coses: les vacances, els diners i la paciència d’estar sense la nena. Un dels primers diumenges de setembre mirarem de fer una escapada al sanatori; voldria ser a temps de veure l’Esperança vestida d’infermera. Una lleona de Numídia amb uniforme blanc no és pas cosa que es vegi gaire sovint.

I vet aquí que m’han passat volant aquestes vacances i ara haig de tornar a Barcelona a no fer res en absolut. Voldria ser un soldat disciplinat del govern del meu país, però el govern del meu país no vol, per ara, soldats disciplinats; tot al contrari. Què hi farem. Ja que no el deure, a Barcelona m’espera la meva filla que el mes vinent farà tres anys i mig; almenys això és segur. ¿I no val, pel cap baix, tant o més que tot l’univers?