159

Tolosa, 15 de desembre de 1939

Estimats amics:

Tornem a ser al Llenguadoc després de set mesos passats a París. Preneu nota de la nostra nova adreça: 29 rue des Potiers. ¡I escriviu-nos ben aviat! Encara no hem rebut resposta a la nostra darrera carta.

De moment, i «pro pane lucrando», faig precisament de repartidor de pa a domicili mentre la Nuri s’espavila com a ajudant d’un laboratori; aviat em llogaré per a les veremes en un mas dels encontorns però em falten uns papers oficials que m’hi autoritzin. Notícia trista: a penes arribats a Tolosa hem enterrat l’Alfons Maseres; ha mort de tristesa, el pobre. Tenia la creu de la legió d’honor però no li havia servit de res: les passava tan negres com tots nosaltres. I jo que en altre temps te n’havia parlat, Màrius, amb sorna; com ens remordeixen les paraules frívoles davant la mort d’aquell que ens les havia inspirades. Això ens hauria d’ensenyar de no dir-ne mai de ningú ja que tots som mortals; un moribund no és mai ridícul i de moribunds en som tots.

El vam embolcallar amb la nostra bandera tal com ell ens havia demanat i tots els estonians seguíem el cotxe fúnebre. Digueu-ho a l’Esperança; era company nostre de l’oficina. Recordo uns versos seus (escrivia en francès amb igual facilitat que en estonià) que acabaven:

Je ne veux être qu’une voix
perdue.

El cor em diu que no hi ha, que no hi pot haver, veus perdudes; que no pot ser que tot acabi en aquest món.