Gaudí
Notes – La misèria
ANTONI GAUDÍ (I CORNET) NASQUÉ EL 25 DE JUNY de 1852 i morí el 10 de juny de 1926. No arribà a complir setanta-quatre anys per molt pocs dies.
És molt versemblant de pensar que Gaudí nasqué al mas de la Calderera, residència habitual del seu pare, que per tradició famlliar era calderer, i que fou batejat a l'església parroquial de Sant Pere de Reus. Fou batejat a la parròquia de Reus perquè el mas de la Calderera era més a prop de Reus que de Riudoms. Aquest fet ha donat origen a la confusió –pintoresca– en la qüestió de saber si Gaudí nasquè en el terme de Riudoms o en el de Reus.
Sobre Gaudí hi ha una immensa quantitat de papers escrits. Cada dia en surten de nous, a tot arreu –en els països més allunyats de la terra. La glòria de Gaudí va en augment. Gaudí és el català del seu temps que, havent estat més entranyablement adherit primer a Catalunya i després al Mediterrani, té una dimensió universal més vasta, una volada d'arc d'obertura més llarguera.
Sobre Gaudí no tenim encara el llibre complet que necessitaríem –la seva vida i la seva obra–, la biografia global que en el món anglo-saxó es dedica als seus grans homes. Tenim en català tres excel·lents llibres sobre Gaudí: el de l'arquitecte Ràfols, el de l'arquitecte Martinell i el de l'arquitecte Bergós. Tots tres són apreciabilíssims –sobretot el de Bergós, sense que això vulgui dir que els altres dos no siguin molt notables. Falta, però, el gran llibre complet –fins a l'extrem on les coses humanes poden ser completes–, autèntic, sense escamotejar res, verídic. La veritat no pot fer cap mal a Gaudí –des de cap punt de vista. En la vida dels homes hi ha coses importants i altres menys. Sovint, però, aquestes darreres coses són les que expliquen les altres –les decisives. Tot és sempre més complex que no sembla de primer cop d'ull.
Mentre Gaudí es formava a l'Escola d'Arquitectura i en la vida de Barcelona, Ferdinand Brunetière era un dels pontífexs més importants i escoltats de la vida intel·lectual de París. Professor molt brillant de l'Escola Normal, era a més a més director de la «Revue des Deux Mondes», llavors d'una influència decisiva sobre la societat europea –Rússia inclosa. A Barcelona es llegien, en aquells moments, molts papers francesos, i l'enlluernament dels snobs rics era la vida de París. En un moment determinat, monsieur Brunetière féu estampar el següent judici: «La catedral gòtica és idènticament la mateixa d'un cap a l'altre d'Europa; és, una forma arquitectura única en la qual hom no sent cap personalitat». La tradició francesa continuava, però amb un altre matís. Així com els homes del XVIII francès havien dit que el gòtic és la salvatgeria obscurantista, la petrificació del fanatisme religiós, ara Brunetiére trobava que el gòtic no tenia prou personalitat, que no arribava en aquell punt de salvatgeria que el seu gust exigia.
Recollim aquesta opinió no pas per l'interès intrínsec que pugui tenir, sinó perquè la seva mateixa singularitat en fa potser un dels slogans, una d'aquelles frases de sentit impel·lent, que es troben en la base de tots els «ismes» –en aquest cas, en la base del modernisme. Tots els moviments d'avantguarda tenen, en la seva arrencada, escandaloses quintaessències despectives. Seria en tot cas interessant de saber si Gaudí la conegué directament o indirectament, donada la relació que tingué amb els intel·lectuals del temps més sensibles a les palpitacions de més enllà de les fronteres –amb Yxart, amb Toda, etc.–, el fet és possible. És un judici que es presta a treure'n deduccions que, servides per una vitalitat com la de Gaudí –vitalitat formidable–, han de produir grans conseqüències. Des de molts punts de vista, en tot cas, Gaudí és inseparable del moviment modernista; no pas inseparable del que podríem anomenar el credo modernista, sinó de les condicions de llibertat folgada, que feren possible el moviment. Gaudí, però, fou un modernista d'una personalitat tan enorme, que en fou una branca infinitament més important que la soca mateixa.
També em sembla correcte de situar Gaudí en el seu temps i de veure els tributs que hagué de pagar a la seva època. Donada l'evolució posterior de Gaudí, aquesta és una qüestió accidental i desproveïda d'importància, en definitiva, però és una qüestió que no es pot negligir, perquè explica la passió que caracteritzà, en un sentit o en un altre, la mentalitat del gran arquitecte. Els collfreds solen ser immutables. Gaudí no fou mai un collfred, ni quan tingué, davant de la religió, una posició ni quan tingué la contrària.
En la biografia del crític Feliu Elles (Joan Sacs) sobre el pintor Simó Gómez, llibre premiat i editat per l'antiga Junta d'Exposicions de Barcelona, s'hi troben (pàg. 109) les notícies següents:
«El cenacle del Cafè Pelayo tenia un apèndix interessant. Era una petita tertúlia... la dels antielericals, els quals, segons es deia, es reunien allí solament per renegar en comú, com un ritu nocturn. Aquest cenacle el formaven l'arquitecte Gaudí, un altre arquitecte anomenat Oliveres i un senyor Fargas. Gaudí, llavors debutant en l'arquitectura, era ple de talent i de bones iniciatives, col·laborant en la construcció del pare de la Ciutadella, projectant els bells fanals de la plaça Reial, etc. Era tan apassionadament anticatòlic, que no vacil·lava gens davant de les més baladreres manifestacions de l'anticlericalisme, aturant-se, per exemple, davant de la porta de les esglésies per esbroncar els fidels (que hi entraven o en sortien) al crit, aleshores molt eloqüent, de "llanuts". Nostre Senyor el va ben castigar!
»En acabar la cerimònia renegaire, els contertulis se n'anaven amb la satisfacció del deure complert, excepte Gaudí, que es quedava uns minuts tot sol i després s'ajuntava a la tertúlia dels Guimerà, Yxart, Vllanova.»
Com que en llegir aquestes notícies m'intrigaren una mica, un dia que vaig trobar Feliu Elies –excel·lent amic– a la biblioteca de l'Ateneu, em vaig permetre de fer-li una referència al que acabo de reportar.
–El que heu escrit sobre la tertúlia del Cafè Pelayo i de Gaudí és sorprenent...
–I tal! –em contestà-. La informació és crua, però, desgraciadament, és certa. La tinc d'una persona que hi era, vull dir d'un dels assistents de més assiduïtat i de més relleu de la penya de Guimerà: de l'arquitecte Domènech i Montaner. Quan es tracta de coses personals, Domènech és un home biliós, groc i crispat, però sap moltes coses; parlant del seu temps és inesgotable, un arxiu vivent i, sobretot, és un arxiu de coses de primera mà, autèntiques. Sempre que em semblà necessari contrastar alguna notícia donada per ell resultà certa, confirmada plenament.
Quaranta anys després d'aquesta conversa, parlava de Gaudí, a Lausana, amb Josep Pijoan.
–No conec pas el llibre de l'Apa sobre el pintor Simó Gómez –deia Pijoan–, però el que diu de Gaudí, i que vós em reporteu, no m'estranya gens. Gaudí fou un home travessat de contradiccions fins a un grau indescriptible. En la seva joventut, sobretot, degué passar per moments d'una passió vehement. La seva crisi religiosa durà molts anys. La seva vida és plena de zones d'ombra que ningú no es preocuparà mai d'aclarir. En el nostre país hi ha un interès excessiu a mantenir les ficcions, encara que de tant en tant es cremin unes quantes esglésies. Gaudí fou un català de fons tràgic com el mateix Maragall.
Després d'una petita pausa:
–Ja sabeu que jo sostinc que, al català, li prova l'emigració, sobretot si és intel·ligent. A tota la gent de la península li passa el mateix. A l'estranger, s'hi enyora, certament, però com que viu en una societat més autèntica, més oberta als mèrits positius, dóna un gran rendiment. En general, el rendiment del català de l'interior, si s'exceptua algun treball excepcional d'erudició, és migradissim; és sobretot un treball desconnectat dels corrents del temps. Podreu dir-me, és clar, que Maragall i Gaudí no necessitaren pas exiliar-se per a fer alguna cosa realment positiva. Potser es podria discutir. Sobre Maragall, certament, la profecia és difícil.
Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova-York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura. Després d'ell hi ha hagut arquitectes excepcionals, extraordinaris constructors, dedicats, però, exclusivament, a fer coses pràctiques, obres posades al servei del benestar material d'enormes masses que només aspiren a viure bé. I no us dic pas tot això fent valer la meva carrera d'arquitecte i el coneixement personal que tinc dels meus col·legues. No. El que us dic, ho veu una criatura de bolquers. Gaudí fou un apassionat grandiós, i per això jo l'he defensat i el defenso sempre. Maragall també ho fou, però d'una altra manera. Gaudí fou un apassionat per concentració religiosa, per flamarada interna. La passió de Maragall era més complexa, es manifestava amb més cautela, utilitzant eufemismes que per mi no ho són, ja que per mi Maragall és claríssim, literal i explícit.
Mentre Pijoan em parlava en aquest to, es discutia a Barcelona, sobre les planes d'una revista, a quin poble Gaudí havia nascut exactament. Fins a la data, tothom es pensava que havia nascut a Reus, però resulta que Riudoms tenia també moltes probabilitats. Vaig pensar en la cançó antiga:
De Reus a Riudoms
diuen que hi ha una hora,
i de Riudoms a Reus
la mateixa estona.
És una discussió sense sentit. La confusió s'explica simplement pel que dèiem al principi –que no és una opinió personal, sinó que prové directíssimament de l'ambient que conserva l'esperit de Gaudí d'una manera més estricta i correcta. Però el fet és extremament curiós, perquè demostra que quan governen els uns hi ha interès que les coses siguin d'una manera, i quan governen els altres, d'una manera diferent. Algú tingué interès, donat que Riudoms, en relació a Reus, és un poble d'antecedents més enraonats, més agraris i més beatets, a fer-hi néixer Gaudí, que nasqué al mas al·ludit del terme de Riudoms i fou batejat a Reus. Ja veieu que com a problema és important! De Reus a Riudoms hi ha una hora... a peu!
El senyor Vllaplana i Pujolar, apotecari de Vic i membre de la Junta de Museus de la mateixa ciutat, m'envia una referència sobre l'estada que el gran arquitecte hi féu l'any 1910.
Tot el que fa referència a Gaudí és del més gran interès. al meu modest entendre, aquest interès és independent de les raons que hom pugui tenir –raons merament personals– perquè la seva obra agradi o no agradi –més o menys. Gaudí és una de les figures més altes de l'època que vivim en aquest país. El volum d'aquesta figura creix cada dia, dintre i fora de les fronteres –creix, potser, més a fora que a dins. L'arquitecte de la Sagrada Famí;lia s'està convertint en el més gran arquitecte del seu temps. Tot el que sigui contribuir al coneixement d'aquesta figura, aportant la informació que hom en tingui –per petita que sigui–, és fer un treball positiu. Les persones que tractaren personalment Gaudí són cada dia més escasses. El temps passa, la gent envelleix i se'n va avall inexorablement, amb aquella absoluta discreció, sense deixar el menor rastre manejable –escrit–, caminant de puntetes, com és habitual i ha estat habitual en tot temps. És per això que quan apareix un testimoni directe és indispensable recollir-lo, per contribuir almenys a la biografia que algun dia es farà de Gaudí.
A la primavera de 1910, Gaudí visqué tres setmanes a Vic.
L'arquitecte es trobava, llavors, en una de les etapes més intenses, de feina més espessa, de fervor més nerviós, del procés de construcció de la Sagrada Família. Ja tenia una gran fama. La seva obra avançava enmig d'una gran polèmica. En molts sectors de la vida intel·lectual de Barcelona, aquesta obra era objecte d'una crítica permanent. Però seria un error de creure que tothom es manifestava d'una manera adversa. En general, els llibertins, els anomenats «esperits forts», la majoria dels artistes, gairebé tots ells enamorats de la vida de París, les llengües viperines més frívoles del país, eren contra l'obra de Gaudí. A favor de l'arquitecte hi havia, en la superfície s'entén, el bisbe Torras i Bages, l'Acadèmia de Sant Lluc, Prat de la Riba, el P. Casanovas, S.I., el senyor Maragall, Cambó, Josep Pijoan... i molt poca cosa més. Els cauts no deien res, feien el bocatancat, esperaven, com sempre, que les coses s'aclarissin. Els citats en primer terme dominaven les tertúlies i els diaris, eren l'escuma brillant de la Barcelona del moment. Però la Sagrada Família s'anava fent, amb el ritme lent de les catedrals, però s'anava fent.
–A la primavera de 1910 –em diu el senyor Vllaplana–, a conseqüència del treball excessiu i de la deficient alimentació –Gaudí era vegetarià–, l'arquitecte es trobà molt malament. Els metges diagnosticaren una anèmia 
cerebral, cosa que alarmà tots els seus amics. El P. Casanovas, de la Companyia de Jesús, home d'acció, decidí posar-se en moviment. El portà al despatx d'un metge especialista, el qual ordenà al malalt de passar una temporada fora de Barcelona, recollir-se en un lloc tranquil, fer un règim d'alimentació més substanciós i abstenir-se de tot treball intel·lectual. Si tot això li ho hagués recomanat un metge, per més eminent que hagués estat, Gaudí no n'hauria fet cap cas, perquè no estigué mai per metges ni per res relacionat amb l'economia de la seva persona. Però, com que pel mig hi havia el P. Casanovas, obeí.
–El senyor Gaudí s'ha de cuidar, està molt flac, està una mica desnodrit... –deia el reverend pare jesuïta.
La crema de convents de l'any 1909 havia enfervorit algunes consciències, havia donat a entendre a algunes persones que les coses no anaven pas prou bé. És en aquest moment que se situa la projecció de la influència del P. Casanovas sobre el sector més intel·ligentment conservador de la classe dirigent. En les Memòries, Josep M. de Sagarra escriu:
«El dia 18 de desembre de 1909 sortí a les planes de "La Veu" un article extraordinari de Joan Maragall titulat L'església cremada. Era un escrit Maragall cent per cent, amb tota l'arravatada força d'aquell gran poeta, amb tota la sang i el trèmolo patètic, i fins l'il·luminisme que ell posava en aquella mena d'escrits. És sense dubte un dels articles de Maragall que va fer més forat i que provocà un nombre més gran de suspensions en els sopars de la burgesia catalanista durant la nit en què va publicar-se. Doncs bé, l'article l'envià don Joan a don Enric Prat de la Riba, que era director de "La Veu". Don Enric el va llegir de cap a peus, el va trobar magnífic, i ell, que no acostumava a descompondre's, es va sentir endut per la flama lírica de l'escrit de Maragall. Però Prat de la Riba, que representava la prudència i el bon sentit en persona, davant la literatura de don Joan es va espantar una mica. Ell no era un teòleg i don Joan tocava punts delicats, amb aquella generosa despreocupació, una mica anàrquica, que se li revoltava, de tant en tant, en el subconscient poètic. Don Enric es volgué sagnar amb salut; va fer treure galerades de l'article i les envià al P. Casanovas. Jo vaig penetrar a la cambra del jesuïta en el moment que el seu llapis infal·lible es va permetre fer algunes petites esmenes o supressions sobre el text de Maragall. El P. Casanovas em va mostrar les galerades que feia una hora, li havia enviat Prat de la Riba i em posà al corrent de la qüestió demanant-me que no ho digués, a ningú».
El P. Casanovas tenia una gran amistat amb la família Rocafiguera, de Vic, i considerà que el millor (per a Gaudí) seria que es desplacés en aquella ciutat, que judicà ideal perquè l'arquitecte hi reposés i guanyés uns quants quilos, sobretot tenint en compte que la senyora Concepció Vila, vídua del senyor Josep Rocafiguera, havia ofert i una hospitalitat magnífica oferint la seva pròpia casa per tot el temps que convingués al millorament del senyor Gaudí. Per precisar bé les coses es creuaren unes atentes cartes entre el P. Casanovas i la senyora Concepció plenes de compliments i d'exhalacions de generositat, indicadores de l'excel·lent acollida que la proposta del P. Casanovas havia rebut per part de la família Rocafiguera. En tot aquest petit tripijoc el senyor Gaudí havia fet un paper absolutament passiu.
Així, un bon dia arribaren a Vic el P. Casanovas i Gaudí. El primer hi estigué poc: temps de fer les presentacions i de deixar instal·lat l'arquitecte a casa Rocafiguera. Gaudí fou un home esquerp, tancat, obsessionat, marginal a tota vida social possible. Tant la senyora vídua Rocafiguera com els seus fills el tractaren familiarment i feren tot l'imaginable per fer-li l'estada agradable i distreta. «La qüestió és que es distregui», havia dit el P. Casanovas en acomiadar-se de l'hospitalària família.
–Dos dies després d'haver arribat l'arquitecte –continua dient el senyor Vilaplana ndash; em vingué a veure la senyora Concepció, parenta meva, i em digué:
»–Quimet, no sabem pas què fer amb aquest bon senyor. Parla molt poc, sembla molt trist i, tot i que fem els possibles per complaure'l, em sembla que s'avorreix. No és pas car de mantenir, per altra part: no té gana, no menja res; no sé pas què li podria venir de gust... Jo pensava que tu ens podries ajudar a sortir del compromís. ¿Què dirà el P. Casanovas si el senyor Gaudí no millora una mica? Potser tu series el més indicat per a treure'l a passeig i per a acompanyar-lo a veure Vic i els voltants de la població. El caminar potser el distrauria, tindria més gana i l'anèmia li aniria passant ...
»–Encantat! –vaig dir a la meva parenta-. Avui mateix el vindré a cercar i farem un passeig.
»Aquella tarda vaig anar a casa Rocafiguera, em presentaren Gaudí i sortirem al carrer. Caminava molt a poc a poc, estava molt flac i tenia un color a la cara molt trencat i malaltís.
»En el curs d'aquella i d'altres sortides visitàrem la catedral, el museu i el més notable de la ciutat. Ens arribàrem també als afores, el vaig portar a veure les esglésies romàniques de Sant Sixt i de Sant Fructuós, que són molt a prop de Vic, i fins i tot visitàrem alguna casa de pagès dels encontorns, les que em semblà que per una raó o altra mereixien una visita.
»En el curs d'aquests passeigs, sortírem naturalment a parlar de moltes coses i fins i tot de coses d'art i d'arqueologia. Sobre aquestes qüestions em semblà que Gaudí tenia idees molt singulars. Parlant de l'arquitectura gòtica, em digué que era una arquitectura coixa i imperfecta, perquè una forma gòtica, per a aguantar-se, necessita les crosses dels contraforts i dels arcbotants. La Sagrada Família –afegia – s'aguanta sense crosses perquè jo no estic per crosses ni per caminadors d'artifici. Una altra de les seves obsessions –i dic obsessions per la quantitat de vegades que ho repetí – consistí a afirmar que l'art vertader s'havia produït en els voltants del Mediterrani i enlloc més. Vaig permetre'm tímidament objectar-li que alguna cosa s'havia fet també en altres llocs i que, limitant-nos a Europa, no es podien pas deixar de tenir en compte les magnífiques catedrals de l'Occident europeu, l'arquitectura urbana medieval de Flandes, Holanda i Alemanya, els magnífics palaus de la noblesa francesa i anglesa... Em contestà, destemprat, irritat, que el que jo deia no tenia res a veure amb l'art vertader, que tot allò havia estat tret de matrius més antigues i més autentiqués, l'origen de les quals se situava en el Mediterrani. Li vaig replicar que, en tot cas, artistes com Rembrandt, Van Eyck i Van Dyck, entre tants i tants altres, havien estat grans artistes i que l'Europa del Nord havia donat vidriers, moblistes, tapissers, terrissers de primer ordre. Quan sentí aquestes afirmacions es crispà furiosament.
»–Esteu fent referència –em digué – a artistes de menjador burgès, a decoradors de segon ordre que no tenen comparació possible amb els artistes que han treballat en els països mediterranis.
»Aviat em vaig adonar que les meves contestacions, tot i ser formulades de la manera més amable al meu abast, l'irritaven de mala manera i sobretot d'una manera agra i morbosa. En vista d'això –exactament per prevenir un atac–, vaig decidir de no parlar més d'aquestes coses, eliminant de la conversa tot allò que el podria molestar, al meu entendre. Discutir amb Gaudí no era pas agradable, i no pas precisament perquè us atabalés amb una gran riquesa d'arguments. No era agradable, perquè discutia en forma de martell.
»Un dia em digué que anys enrera havia comprat un llibre d'un autor francès que tractava de les curioses i variades formes corbades i ondulades que la fusta agafava en assecar-se –de les guerxades de la fusta, en una paraula. Em semblà que donava molta importància a aquest llibre, fins a l'extrem que vaig suposar que les singularíssimes corbes que Gaudí fa donar a les seves voltes i als seus panys de paret són fetes pensant en les tumefaccions í ondulacions de la fusta guerxada.
»En el curs de les nostres conversacions sortírem a parlar rarissimes vegades de la Sagrada Família i en general de les seves obres arquitectòniques. Si Gaudí sobretot discutint era orgullós i peremptori, aquesta discreció davant de la seva obra em demostrà que era un home sense vanitat.
»Una vegada li vaig preguntar si havia viatjat gaire. Em respongué que no havia viatjat gens, que els seus escassíssims desplaçaments havien estat molt curts i que mai no havia sentit el desig de viatjar. Afegí que molt de tant en tant es mirava alguna fotografia d'alguna cosa d'art i que pràcticament –segons ell – això era tot el que havia vist en aquest ram. De vegades produïa la impressió de ser un snob de la humilitat, de la migradesa i de la precarietat. Hi ha gent que diuen que ho saben tot i no saben res; que afirmen haver-ho vist tot i no han vist res. Gaudí operava de la manera contrària, però en aquest punt no me'l vaig creure mai.
»Un dia que passàvem per la carretera de Vilatorta, descobrí a la llinda de la finestra baixa d'un mol! una ingènua representació d'un calvari esculpit, feta probablement per algun rústec artesà, molt inhàbll en el coneixement del dibuix. Fou per aquesta raó, segons digué, que l'obra li féu gràcia.
»-Quina llàstima que l'amic Jujol no pugui veure aquest calvari! –va dir fent una cara trista-. Tant que li agradaria!
»Crec que el senyor Gaudí –diu per sintetitzar l'apotecari Vilaplana – fou un bon home, incapaç de fer mai a ningú, tossut com un marrà, un cristià senzill i d'una sobrietat impressionant.
»Vull afegir a aquestes noticies un episodi de la seva vida d'arquitecte que no és gaire conegut –almenys jo no he vist que hi facin cap referència les biografies més corrents que sobre d'ell circulen. En la vida dels homes, tot té la seva importància: els èxits i els fracassos. Ara que el nom de Gaudí està en plena, gloriosa ascensió, aquest episodi s'ha de recordar, entre altres raons perquè li produí un contratemps molt gran.
»En el moment de l'Exposició Universal de París de final de segle, tingué la curiosa pensada de portar-hi un testimoni del que ell considerà com la seva obra decisiva: la Sagrada Família. Amb l'ajuda pecuniària del seu admirador i protector el senyor Eusebi Güell, féu construir diverses maquetes molt voluminoses del Temple Expiatori. La confecció d'aquests artefactes, la seva tramesa a París en enormes caixes, l'enrenou que tot això produí, costà un grapat de mils de pessetes –d'aquelles! A París, calgué llogar una gran sala en un dels palaus de l'Exposició, cosa que no fou pas fàcil ni barata, precisament. ¿Però què es el que no hauria fet el senyor Güell per al seu arquitecte i gran amic? Gaudí es trobava, en el moment de què parlem, en el període de liquidació de la seva etapa de joventut, ja totalment lliurat, activament lliurat (cosa que no fou pas fàcil), al dogmatisme catòlic. Aquell home que havia cultivat amb una passió pueril totes les formes de la vida exterior, que havia vestit tan bé, que havia menjat com un gourmet, a qui agradava d'alçar el cap quan passava en cotxe pel Passeig de Gràcia, que havia dedicat tantes hores a la conversa i a l'entregent, s'anava tornant cada dia més pobre, més marginal i més esquerp. L'últim lligam, però, que l'unia amb el seu petit món antic era el senyor Güell...
»En fi: la pensada de l'Exposició fou un fracàs complet. Ni el públic que passà per la sala, ni els tècnics, ni els crítics, no demostraren el menor interès per la tramesa de l'arquitecte. Tingué un gran desengany, a conseqüència del qual passà una llarga temporada afirmant en forma de martell i cara de pomes agres que els francesos eren uns ignorants, que no sabien el que és l'arquitectura, ni l'art, ni res. Els francesos havien de ser fatalment els últims d'interessar-se per l'obra de Gaudí, com en el país els últims d'interessar-se havien de ser Eugeni d'Ors i el noucentisme. Aquests, no solament perquè l'arquitecte del Pantarca fou sempre el Pal·ladi, sinó per afrancesament fins al moll de l'os, és a dir, perquè el Pal·ladi els agradava amb etiqueta francesa i amb l'esperit del XVIII francès, que era el que feia titil·lar Xènius –exactament les sobretaules i els salons de Paris del segle XVIII. Els francesos estrictes, quin interès podien posar en l'obra de Gaudí? Imbuïts de racionalisme fins al moll de l'os, de neoclàssic glaçat, de simetrisme, amb tendències sensuals estilitzades en el rococó i la mignardise, no es podien interessar de cap manera. I, de fet, ni els catòlics francesos importants que han passat per Barcelona no s'interessaren mai per la Sagrada Família.
De tota manera, l'episodi de l'Exposició de Paris fou un error de data: una anticipació de mig segle. Feta la tramesa en aquests moments –ara que, als francesos, els comencen d'agradar (segons diuen els papers, però jo en dubto) els ferros modernistes de l'entrada de les estacions del metro–, aquelles maquetes hagueren tingut (almenys per snobisme) el que se sol anomenar un succès d'estime.
Aquest estiu (1959), anant a Portugal, per carretera, via Galícia, vaig aturar-me algunes hores primer a León i a Astorga per veure les obres que en aquestes dues poblacions s'hi feren sota la direcció de Gaudí. En realitat s'hauria de seguir un ordre invers, després l'ordre cronològic, que coincideix, a més a més, amb l'ordre d'importància dels edificis. El primer encàrrec fou el de la construcció del palau episcopal d'Astorga, perquè a Astorga, tot i ser una població petita, hi ha bisbe. Després li caigué l'encàrrec de León: una casa de pisos.
León és una capital de província bastant gran, que té un clima molt fresc, amb una certa animació i moltes ganes de viure. 
Les imatges tradicionals, levítiques, de León, s'han esvaït. És una població simpàtica, oberta, que ha superat el punt aclaparador de la vida de província sense tenir l'excés de desori i de caotisme de la seva nova situació. Tota la població es troba, però, posada sota els efectes de la seva immensa, impressionant, prodigiosa catedral gòtica. El seu volum és tan grandiós, que afecta la totalitat de l'urbanisme ciutadà que la volta. Després de la catedral, fa l'efecte que tot el restant de León és ben poca cosa, per no dir res –fins i tot alguna peça d'arquitectura que en altres lloes tindria un gran relleu. La catedral ho mata tot i, encara que la seva planta es trobi sobre el mateix pla de la ciutat, fa l'efecte que tota la resta queda a la planta dels seus peus.
Davant d'una situació semblant, no deu pas ser gaire divertit fer d'arquitecte a León.
Gaudí rebé l'encàrrec de fer una casa molt a prop de la catedral, de la part dels senyors Fernàndez-Andrés, i així sorgí l'anomenada Casa de los Botines, com en diuen en aquell país. No és pas una de les obres més gaudínianes de l'arquitecte, però té una personalitat inconfusible. Comparant aquesta obra amb l'arquitectura coetània o contemporània que s'ha fet a León, s'ha de reconèixer que Gaudí se'n sortí molt bé. No s'assembla pas a cap altra casa de León, 
ni de l'antic regne de León ni de Castella la Vella. És una casa ferma, de pedra blanquinosa (el material no és gaire simpàtic), d'una punta de llapis absolutament sui generis. Gaudí no és mai un arquitecte de catàleg (antic o modern), com són una quantitat molt important d'arquitectes. Sempre és particularíssim, fins i tot quan a León li encarregaren una casa de pisos.
Era a l'estiu, darrers de juliol; feia molt bon dia, el cel era claríssim, i mentre contemplava, des de la terrassa d'un cafè, la Casa de los Botines, em semblava trobar-me en un país molt diferent, en un clima molt distint , molt més al nord, però molt més. La casa té un aspecte molt noble i fou feta pensant en un clima inhòspit amb temperatures molt baixes i amb nevades abundants i persistents. El país de León és, certament, fred i els propietaris de la futura casa degueren insistir perquè l'arquitecte no oblidés en el seu projecte aquest fet. El bisbe Grau, d'Astorga, que li encarregà la construcció del palau episcopal, insistí també en la necessitat que no fos oblidada la calefacció, per l'amor de Déu (vegi's la biografia de Gaudí de J. F. Ràfols). L'arquitecte, naturalment, ho tingué en compte i projectà pensant en l'hivern. És quan fa mal temps –només cal veure les postals que de la casa es veuen- que la seva visualitat dóna el màxim rendiment. Coberta de neu, fa pensar en alguna construcció que es pot veure a Finlàndia, però no pas de l'època que els russos hi construïen segons els motllos neoclàssics italians o francesos, sinó en construccions més modernes, sotmeses al pathos del clima hivernal sobre un país de boscos i d'aigües lívides.
–Si viera usted esta casa, en invierno, con mal tiempo, le tiritaeían las entretelas... –em diu el cambrer del cafè.
És la reacció natural: pel sol fet de ser l'única casa de León feta pensant en l'hivern –o una de les poques–, la seva singularitat accentua, d'una manera, en certa mesura teatral, la frigidesa del clima.
El fet que aquest país contingui una superabundància de carquinyoliets arquitectònics més aviat primets, la tendència de Gaudí de construir, sempre que estigué al seu abast, en pedra, el converteixen en un arquitecte d'hivern, cosa que no li fa pas cap mal –em sembla.
La Seu d'Astorga sembla haver tingut una certa tendència a tenir bisbes catalans. L'actual bisbe és d'aquest país. 
S. I. Fèlix Torres Amat, autor del Diccionario de escritores catalanes, fou bisbe d'Astorga. A l'època de Gaudí, fou bisbe de la diòcesi el senyor J. B. Grau Vallespinós, que a més de català era de Reus, com l'arquitecte mateix. No crec pas, però, que la seva relació hagués estat originada per Reus. Gaudí era l'arquitecte del senyor Güell. El senyor Güell era cunyat del marquès de Comillas. Els primers marquesos de Comillas tingueren molta importància en l'art piadós i diplomàtic de fer bisbes. En el seu temps, en feren alguns de molt celebrats. Davant d'aquest panorama, ¿qui millor que Gaudí per a fer el palau episcopal d'Astorga? Per a acabar-ho d'arrodonir, resultà que el bisbe, com ja he dit, era de Reus. No s'hauria pas pogut imaginar una composició més acabada. És la seva perfecció el que explica que Gaudí tingui insòlitament una obra important a la capital del país de los Maragatos i una casa a León, que fou en realitat la torna de l'edifici eclesiàstic.
A l'índex