La Sagrada Família

LA REVENJA DE LA MEDIOCRITAT RACIONALISTA de les quadrícules de l'Eixampla de Barcelona és l'exabrupte genial de la Sagrada Família. Si un dia qualsevol i d'una manera deliberada, després de passejar un parell d'hores pels carrers de l'Eixampla, us presenteu davant de la Sagrada Família, sentireu un xoc estrany, tindreu la sensació de trobar-vos, no davant d'una cosa diferent, sinó d'una cosa absolutament i voluntàriament distinta. D'estudiant, en les meves inacabables divagacions pels carrers de les quadrícules, vaig fer moltes vegades aquesta experiència, sense poder-me explicar mai, però, les causes que portaren Gaudí a accentuar fins al deliri aquesta diferència.

Tot just acabada la carrera, l'amistat amb Lluís Llimona em portà un dia a prendre cafè a casa seva.Vaig conèixer llavors Josep Llimona, el cèlebre escultor, el qual em digué la primera cosa seriosa que sobre Gaudí he sentit en la meva vida. "En els ulls blaus i en el front de Gaudí –em digué– hi ha una tal pertorbació, una tal singularitat, una complexitat tan obsessionant, que per mi aquest home ofereix les característiques del geni. Gaudí és una encarnació del geni."

En aquella època, en els medis universitaris catalanistes –que eren els únics que s'interessaven per alguna cosa més que per les habituals frivolitats jovenívoles– i en l'ambient intel·lectual incipient en què em movia, el paper Gaudí tenia una cotització molt baixa i la seva obra era generalment considerada horrísona. No tenia pas enemics esbravats i mansois, indiferents i superficials. Gaudí crispava els seus enemics d'una manera instantània de seguida que el seu nom apareixia en qualsevol conversa. Els seus enemics eren de dues classes: els que atacaven la seva persona i la seva obra i els que reservaven la seva indignació per l'obra solament.

Als primers, l'aspecte humil que caracteritzà sempre la persona de l'arquitecte, els treia de polleguera. Darrera d'aquella humilitat tan acusada hi veien un orgull sense límit. Vaig creuar-me algunes vegades amb Gaudí pels carrers, cap al tard, generalment. Portava un vestit negre, lluent i esfilagarsat, unes plantofes obscures, una camisa d'una netedat equívoca; tot caminant solia menjar un rosegó de pa o una taronja que havia comprat a la cantonada immediata; caminava encorbat, obsessionat, sense mirar res, atabalat, pobre, miserable. Si hagués allargat la mà demanant caritat a la gent que passava, ningú no hauria pogut dir, per l'aspecte, que no era un pobre de solemnitat.

Pobre, ho era realment. No es donen pas gaires casos d'un tan profund menyspreu, d'una insensibilitat tan definitiva, pel diner, com el de Gaudí. La singularitat d'aquest fet produïa bombolles de menyspreu. En tot cas, les maneres externes de Gaudí eren acceptades per ben poca gent. Hom deia que eren impròpies de la seva categoria, d'una singularitat intolerable, completament contràries als deures mínims de la ciutadania.

Aquestes idees eren en tot cas compartides per molta gent –tot i no haver-se-les formulades ambl'esquemàtica claredat amb què ho acabo (potser) de fer. Les persones cultivades de l'època, gairebé tote selles educades a França, moltes passades per Itàlia i Anglaterra, consideraven que l'obra de Gaudí era monstruosa, que implicava la ruptura d'una tradició que portaven a la massa de la sang i era per ells com una segona naturalesa. Ara, per explicar l'enormitat del fenomen Gaudí deien que l'arquitecte era un producte del fons anàrquic, inconstruït i peremptori, que caracteritza permanentment les grans personalitats del país. Aquesta explicació em semblà sempre una mica massa senzilla.

De tota manera, no s'ha pas de creure que l'oposició a l'obra de Gaudí fos total. En els ambients intel·lectuals desproveïts de prejudicis, lliures, Francesc Pujols, per exemple, defensà amb la ploma i la paraula Gaudí, en nom de l'art vivent. Pujols, que en les qüestions d'art partí sempre de la definició de la bellesa donada per Milà i Fontanals, segons la qual "labellesa és l'harmonia vivent", solia dir que l'obra dearquitecte és realment poc harmònica, però que seria idícul de discutir la seva vivència.

– De tota manera, les formes de la naturalesa encara ho són més...–hom li objectava–. Mireu els bolets, per exemple...

– Sí, d'acord –deia Pujols–. Però no s'amoïni! Gaudí també farà bolets. És una qüestió de paciència.

L'arquitecte fou així mateix defensat pels artistes catòlics de Sant Lluc, que tenien com a consiliarii moderador el bisbe Torres i Bages, i del qual els germans Llimona eren les personalitats més preeminents. En la casa de Josep Llimona, que llavors vaig freqüentar, es parlà sempre amb el més gran respectede Gaudí. En els grups de l'altra banda, tant en l'ambient de Rusiñol com en el de "Les Arts i els Artistes", la posició era contrària, tot i que alguns dels artistes d'aquesta darrera associació (Nogués, Colom.Pascual...) haguessin treballat en la decoració, establerta per Gaudí, de la Pedrera i haguessin conegut i tractat l'arquitecte.

En el moment àlgid de l'esforç de Gaudí per desplaçar l'arquitectura a la naturalesa, l'arquitecte féu els honors de la casa de Milà, de la Pedrera, al pintor Carles.

– ¿Com justifica, senyor Gaudí, les formes i els volums curvilinis que ha posat a la façana? –li preguntà Carles.

– Es justifiquen perquè van lligats a les formes curvilínies de les muntanyes de Collcerola o del Tibidabo, que es veuen des d'aquí.

– Però des d'aquí –es trobaven en l'últim pis dela casa– també es veu el mar, i la ratlla de l'horitzódel mar és dreta.

– La ratlla dreta no es troba en la naturalesa –contestà l'arquitecte.

– La ratlla dreta no es trobarà, si vol, en una naturalesa crua i bruta –replicà Carles–. Ara, una forma regular, una forma d'estil, satisfarà l'esperit del'home. Tot el que no és caòtic satisfà l'esperit.

– No es tracta pas de satisfer...! –digué l'arquitecte, d'una manera seca.

En l'ambient intel·lectual antigaudinià, que imperava llavors a Barcelona, el moment de la màxima detractació es produí en circular la notícia que Gaudí havia dit que els grecs antics havien estat un poble inferior perquè desconegueren el remordiment. Formulada així, la frase no és completa. Havent conegut els ambients favorables i contraris a l'arquitecte, puc, gràcies a l'escultor Llimona, reportar-la exactament. Gaudí havia dit: "El Partenon respon a l'arquitectura d'un poble que no conegué el remordiment".

El judici produí, és clar, molt d'enrenou. No es tracta pas d'una frase original. És un tòpic lligat amb l'humanisme de color de rosa, segons el qual els temples grecs estan construïts d'una manera que fa que hom hi entri amb el cap alt i la vista enlaire, mentre que, en els altres temples, s'hi entra amb el cap baix i la curvatura del remordiment a l'espinada.

Aquests judicis de Gaudí no foren contestats directament, però exacerbaren l'oposició a l'arquitecte i a la seva obra, no solament en el terreny verbal,sinó a base de petites notes, generalment grolleres, esgarrinxades, que sortien en els diaris. Jo també m'hi vaig sumar i vaig sostenir, amb aquella barra pueril que sovint dóna la inconsciència, que Gaudí era un producte judeo-asiàtic davant del qual el món grec antic representava l'alliberació de l'esperit i l'origen mateix de la cultura més lluminosa i alta. Llavors estàvem tots imbuïts de cultura francesa i en menys escala de cultura alemanya, i, encara que tinguéssim davant la guerra més espantosa de la Història –la primera guerra mundial–, no vèiem res, teníem els ulls encegats per les dolçors (que judicàvem de duració il·limitada) del període anterior, que havia permès una tan gran llibertat. Parlo d'un moment determinat, d'un moment que ha existit –com existeix aquest moment present– i que si bé ha passat no ha deixat de tenir pes –tant de pes com el moment actual. És clar que la guerra, a mesura que anà devastant els esperits, s'anà emportant totes aquestes il·lusions perquè demostrà que tenien poca virtualitat; ara la darrera il·lusió que perdérem fou la de la vida i la cultura del món antic, l'ideal de la Grècia clàssica, que era una Grècia de color de rosa, que havíem après a través de la claror dels escriptors clàssics, de la nostàlgia dels poetes moderns i dels panegiristes anticristians.

Aquella guerra s'ho emportà tot avall, i la Grècia de Nietzsche, de Renan, de Maurras i d'Anatole France, dels poetes anglesos i alemanys, dels invertits i pederastes del pan-helenisme intelectual, de la universitat liberal i dels cafès literaris, quedà molt malparada. No solament caigueren aquelles amables litografies, sinó algunes elucubracions de molt més nervi i volada. El món tornà al clima del remordiment i la revolució russa semblà el glavi de la venjança de Déu sobre una burgesia espantada.

La convulsió que la primera guerra mundial produí en els esperits fou molt profunda, i és en aquestmoment que es produí la revirada a favor de Gaudíi de la seva obra. La seva frase sobre els grecs i el remordiment pogué ésser digerida amb més facilitat.Augmentà el nombre de persones que la trobaren natural. Algú sospità, fins i tot, que un cristià com Gaudí no en podia formular d'altra. És molt difícil, en efecte, que un cristià de catacumba com Gaudí, que fou el cristià més autèntic del seu temps, d'una autenticitat que gairebé no pot descriure's, un cristià total, indestructible i intractable, pogués pensar sobre el món antic i sobre el món modern que es presentava com el seu hereu directe i immediat, d'una manera distinta de la que en el seu judici va implicada. Per a un cristià autèntic, la pedra de toc del món ha estat sempre el diner, la diabòlica sensibilitat per la riquesa, la pecaminosa avidesa de posseir. Gaudí visqué cristianament. Si tingué alguna vanitat fou la de la seva pobresa, la seva absoluta indigència. És natural, doncs, que cregués que una història empernada sobre el sentit possessiu era nefasta i condemnada a les tenebres del remordiment. Que els grecs, tot i haver estat un poble de possessió i d'avidesa, haguessin negligit el remordiment, ho considerà d'un orgull insuportable, un pecat terrible. Per a l'arquitecte, història i remordiment, vida i expiació, són el mateix.

Les idees de Gaudí sobre l'arquitectura religiosa arrenquen d'aquesta concepció del món. Si els grecs crearen un temple que desconegué el remordiment, ell volgué crear el temple de l'expiació. Això l'havia de portar a la negació del món clàssic i del seu esperit:els cànons i les seccions daurades que crearen els antics. Davant d'aquesta impressionant ambició, algú digué –perquè l'ambició no semblés tan desaforada– que Gaudí pretenia fer el gòtic mediterrani. La passió de verticalitat frenètica de les formes de la Sagrada Família, en contrast amb les formes horitzontals, arrapades a la terra, dels estils clàssics, pogué donar alguna versemblança a l'observació. Ara: jo crec que Gaudí, tot i que pogué tenir, en tant que cristià, l'esperit del gòtic, és, arquitectònicament, un problema molt més complex. És un cas personal, únic, una personalitat prepotent que trenca la tradició arquitectònica de la nostra cultura, servint-se, és clar, de les seves condicions de matemàtic i de constructor, que estan per sobre de tota discussió possible, però mirant sempre a una finalitat més alta, a una finalitat religiosa i moral visible. No. No es pot pas dir que Gaudí sigui un arquitecte gòtic i que faci el gòtic mediterrani. que és el gòtic més raonable i plausible, el més lligat amb la nostra manera d'ésser.

Gaudí pretén fer una arquitectura cristiana inventada de nova planta, amb tota la simbologia d'aquesta religió feta visible –una arquitectura per al poble cristià de catacumba que ell somniava, un poble dominat per la força del remordiment. Gaudí era und olorista, és a dir, un anti-burgès, i és per això que el problema que les persones elegants i distingides anomenen el gust, el bon gust, el refinament, tant si és d'arrel francesa com anglesa com d'allà on sigui, no tingué per a ell mai la menor importància, ni tan sols existí. "No es tracta pas de satisfer...!" –digué a Carles fent-li els honors de la Pedrera. La seva obsessió fou essencialment religiosa i sobretot moral, perquè cregué sempre que la religió i la moral són la mateixa cosa.

Personalíssim dintre d'una coherència objectiva, dominat per un horror físic pel cànon, el tòpic i el lloc comú, dotat d'una força de renovació impressionant, infatigable recercador com correspon a un home moralment insatisfet, Gaudí féu arrencar la seva arquitectura de la vida, de la realitat, de la naturalesa. Mai no li importaren les regles mentre fossin compatibles amb les resistències, i encara en aquest punt fou bastant ortopèdic. Anà directament, com a bon antiracionalista, a les formes més primigènies, més còsmiques, més directes, i de vegades les féu emmotllar simplement. És una arquitectura vitalista –una aproximació a la naturalesa realitzada per un esperitd'una sensibilitat religiosa densíssima. La SagradaFamília és la síntesi de les idees i de la sensibilitat de Gaudí. Judicar-la partint dels criteris estètics habituals, de la rutina, no tindria sentit. És un temple expiatori, que vol dir, si no vaig errat, un temple del remordiment.

Quan, després de caminar una estona curta o llarga pels carrers de les quadrícules, s'arriba a la Sagrada Família, l'estupefacció no es pot reprimir. No diria pas que els carrers de l'Eixampla de Barcelona deprimeixin; ara: que són ensopits, repetits i poc graciosos, que inviten a la mediocrització personal, és evident. El contrast entre l'Eixampla i la SagradaFamília és un dels fets més extraordinaris de la Barcelona moderna. Quan, en la meva època d'estudiant,i després de vagar per la uniformitat dels carrers, arribava en aquell descampat que pintà Ramon Casas, tendia a creure que em trobava davant d'una explosió de romanticisme. Davant d'aquella genialitat creia que comptava menys l'obra que l'autor, que l'arquitecte. Em semblava que la personalitat era superior a les formes de l'arquitectura, les quals no eren més que un reflex d'un esperit angoixant, asfixiant, prepotent. Em semblava trobar-me davant d'una construcció firmada en els seus menors detalls, que no es podia atribuir més que a ell. No pensava més que en ell. Si les idees de Gaudí –em deia– haguessin estat formulades i realitzades per un home corrent encarnat en l'arquitecte més distingit, el resultat hauria estat irrisori. Projectades i realitzades per ell, han creat l'os arquitectònic més extraordinari del segle. Era donat, doncs, a creure que l'explicació de la Sagrada Família era una vel·leitat romàntica d'unes proporcions inoïdes. De vegades algú parlava dels deixebles de Gaudí. Deixebles? Quins deixebles? Els romàntics no han tingut mai deixebles. Un romàntic del volum de Gaudí, quins deixebles podria tenir? O les paraules havien perdut el sentit o la cosa era impossible.

Ara: a mesura que sovintejaven les meves anades a la Sagrada Família, vaig considerar que era necessari posar una mica d'aigua al vi. En efecte, en un moment determinat vaig sospitar que l'explicació de la genialitat pètria de l'arquitecte a través del seu orgull personal, del seu romanticisme histèric, era més aviat una conseqüència del contrast viscut, intensament viscut a través de caminades assedegades i estèrils, entre la mediocritat esborronadora de l'Eixampla de la ciutat i l'audàcia genial del Temple. La Sagrada Família està admirablement col·locada per fer efecte. És una estructura impressionant posada al mig d'una escampadissa de mediocritat grisa i tèrbola. Aquesta manera de veure la Sagrada Família podrà tenir la tara del subjectivisme. Possible. No crec pas, però, que el contrast sigui totalment negligible. És una realitat. A mesura que la ciutat ha anat creixent i la mediocritat augmenta, el Temple Expiatori ha agafat en la mentalitat de la gent unes proporcions mai vistes –vull dir unes proporcions arquitectòniques insospitades i singularíssimes.

No crec que l'arquitecte tingués art ni part en aquest fet. Es trobà davant de la necessitat de construir una baluerna determinada –fos allà on fos– i s'hi llançà de ple. El resultat fou literalment sensacional: elaborà una construcció genial sobre un campament mediocre i adotzenat. Sobre una arquitectura purament burgesa elaborà una fantàstica singularitat.

[Primera volada – «Barcelona, una discussió entranyable»]

Antoni Gaudí: un homenot (fragment)

Torna

A l'índex