El retrat literari

per Isidre Grau — Avui - 24 de maig 2001

Josep Pla és un dels recreadors de la realitat més prolífics que tenim, un home que va donar fe de tot el que veia

Quan la convenció ens precisa que un retrat és la representació d'una persona a través de la pintura, el dibuix o la fotografia, la literatura salta disposada a esgrimir els seus poders: amb una col·lecció de paraules també pot quedar retratada, i ben retratada, una persona. Res de pinzells, llapis o càmeres: lletres, l'una darrera l'altra, amb les corresponents pauses. D'exercir aquesta facultat, se'n va ocupar a bastament Josep Pla, un dels recreadors de la realitat més prolífics que tenim en català, un home de la terra que es va proposar descriure la Catalunya del seu temps i donar fe de tot el que veia, fidel a un sol principi: "La literatura és el reflex d'una societat determinada en un moment determinat". Per tant, a més de passar el paisatge, la gastronomia i els costums pel sedàs de les paraules, també va sotmetre a observació persones i personatges de la seva època, tal com ho demostra la galeria de retrats literaris Homenots (Destino).

A part de recomanar-ne la lectura dels capítols més complets i polèmics, ara només vull destacar la seva hàbil tècnica per escanejar del dret i del revés tot aquell que li queia sota vigilància. En aquest sentit, crec que el que expressa del dia que va conèixer Salvador Espriu és altament revelador.

En primer lloc, situa el dia de la visita, en companyia de Joan Teixidor, quinze anys després de la publicació del primer llibre d'Espriu. A continuació descriu la Barcelona d'un capvespre d'hivern i de restriccions elèctriques, amb una il·luminació pública anèmica, fins que ens porta a la casa modernista, d'escala monumental i fosca, al capdamunt del passeig de Gràcia, i ens fa pujar fins a un pis gran, de llarg corredor, amb un saló vagament il·luminat. Però no és fins que ens ha parlat de la decoració burgesa, anacrònica i hieràtica, que ens fa aparèixer la figura del poeta, l'home de cordialitat continguda, de curiositat inquieta, que tot s'ho mira des de la freda observació. L'home que es posa a parlar amb molta dolçor -"la dolçor una mica nyeu-nyeu de les cases bones del Maresme", la qualifica Pla- i somriu, tot posant de manifest la prominent mandíbula i la vivacitat als ulls.

Però Josep Pla ens en parla al cap d'uns quants anys, quan ja pràcticament no recorda res de la conversa mantinguda i sí els detalls de l'espai i la presència nítida de la figura. Una forma de ser que ell relaciona amb els trets minuciosos i pulcres de la cal·ligrafia de l'autor, reflex d'una literatura basada en la reflexió calculada i exempta d'espontaneïtat. "Em semblà, en un mot, que l'alquímia literària havia imprès sobre Espriu un caràcter marcadíssim", conclou Pla les seves observacions. I un cop retornat al cementiri urbà esgrogueït, quan Teixidor li demana la seva opinió, ell respon (o així ho escriu al cap del temps): "M'ha causat una permanent impressió de complexitat, sense potser proposar-s'ho; m'ha semblat un esperit de molta riquesa de matisació, molta més que la que fins ara ha aconseguit de formular en els seus llibres; finalment, m'ha semblat molt difícil de veure'l clar, en el sentit de donar-me un esquema o una notícia clara, i això potser més per l'envitricollament de la seva sensibilitat que per abundància de complexitat mental. Sospito que li agraden menys les idees que les coses i els homes. És un escèptic de l'esperit i un apassionat de la realitat".

I després de despatxar-se amb un veredicte tan aproximatiu, el retratista encara hi afegeix la torna sarcàstica: "No es poden dir més puerilitats amb menys paraules". I mentrestant ja ens ha sobreimpressionat el seu Espriu damunt els sentits.