|
El retrat literari
|
A MI M'HAURIA AGRADAT de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, reminiscències –que són les ombres de les ombres dels records–, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit –repeteixo–, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l'oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l'home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d'atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d'una total irrisorietat. Tothom sap escriure –i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa –plena de les sorpreses de la vida, magnífica.
El retrat literari
Des de fa molts anys que llegeixo i rellegeixo les «Memòries» de Saint-Simon, quan se'm fan assquibles. ¿Serà possible de tenir algun dia una edició completa, manejable, econòmicament no prohibitiva? No sé pas si existeix. Jo, en tot cas, no la conec. No tinc pas coneixements per a saber la importància històrica de les «Memòries». El que sembla indiscutible és que els retrats dels personatges del seu temps que hi són continguts tenen un relleu prodigiós i potser –com a retrats literaris– no han estat superats. Són extraordinaris, treballats, elaborats, meditats i donats amb un estil incisiu, capaç de subratllar el més petit, insignificant detall. Diria una mentida si no deia que he llegit aquesta obra tan vasta. Déu meu! Això és veritat. Diré fins i tot que, aquests retrats, no sols els he llegits, sinó que alguns els he rellegits, i d'aquests, alguns encara els he, en certa manera, estudiats. He fet algunes tempatives fins i tot per exercitar-me en la producció d'un retrat que pogués tenir amb els menys reeixits de Sant-Simon una vaguíssima semblança. No he arribat mai a cap resultat. No hi ha cap retrat de Saint-Simon curt i ràpid, elaborat amb un directe cop de mà. Potser el que m'ha fet totalment fracassar ha estat la convicció que el lector s'avorriria davant un retrat minuciós i ho deixaria córrer. Un retrat de tres o quatre planes impreses, pot ser susceptible de ser llegit amb atenció en els temps que vivim? No ho sé. Jo crec que sí, però molta gent creu el contrari. A Madrid vaig sentir sostenir una vegada que un retrat de Baroja de vint ratlles era massa llarg.
Això no vol pas dir, però, que el retrat literari entès a la manera de Saint-Simon, o a la manera de Stendhal en «Souvenirs d'Égotisme» o a la manera d'alguns retrats de Sainte-Beuve en el «Port-Royal» no sigui un exercici d'una ambició absolutament respectable. El que passa és que la més gran part del públic d'avui troba que són una llauna –i això, naturalment, ha fet que el gran retrat hagi decaigut d'una manera lamentable. És molt possible que l'esquematisme turbulent del cinema hagi fet perdre la capacitat de mirar –d'observar– d'una manera incisiva, lenta i reposada. Els retrats literaris que es fan avui estan en relació amb els de Saint-Simon com pot estar un retrat de Vermeer amb un retrat cubista de Bracque o de Picasso. En literatura sempre he estat partidari que els textos tinguin una precisió geogràfica, que es trobin emmarcats, explícitament, en un temps determinat, que si hi fiiguren persones que existiren o existeixen siguin anomenades fins, és clar, on sigui possible. Hi ha persones que afirmen que la vaguetat, la imprecisió en aquest punt, el fet que no se sàpiga mai si som a Polònia o a Matadepera, fa universal! És el pur cretinisme. És coneguda l'afirmació de Merimée : «De la Història només m'interessen les anècdotes». És l'única clarícia que de la Història –absoluta obscuritat– es pot tenir. En literatura només m'interessen les coses concretes. La concreció implica donar la situació –com a mínim. Com a mínim... El difícil és desscriure els fets, les persones, donar l'aire del temps. Les disquisicions psicològiques, quan no són il·legibles, no s'han pas de prodigar massa. En «L'avar», Molière utilitza una sola vegada la paraula «avar», però l'avarícia del personatge se'n desprèn.
En el nostre país, la literatura personal s'ha cultivat poquíssim. És la conseqüència natural d'un poble que no sap llegir ni escriure la seva llengua. És un país que, en termes generals, ha contribuït al seu propi oblit. Si no sabem quin aspecte tingueren els nostres avis, quina cara presentaven, com foren, quina idea podem tenir del passat del país? Tot és oblidat, tot són ruïnes. En l'època contemporània s'ha fet alguna cosa positiva. El retrat del senyor Mañé i Flaquer, per Maragall, és inoblidable. Els escrits biogràfics de Joan Sardà són excel·lents. Els quatre volumets de «L'Avenç» escrits per F. Gras i Elies –les «Siluetes» dels escriptors catalans del segle xix–, són primets. En aquests anys més acostats s'han escrit molts papers sobre Verdaguer, Guimerà, Fabra, etcètera. És un bon començament.
L'exercici del periodisme –que he practicat durant tants anys– permet conèixer molta gent. Una gran quantitat de persones, de totes les característiques, passen davant de la vostra vista. Amb algunes, hi establiu un cert contacte; amb altres, menys. Acabeu per saber alguna cosa, vaga, de la seva vida. algunes, acabeu per estimar-les; altres es fonen com una ombra que passa. algunes d'aquestes persones formen l'entrellat d'aquest llibre. N'hi hauria pogut haver moltes més. Però, si ens haguéssim arriscat, el llibre hauria estat interminable.
El gran problema d'un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l'oblit.
[Retrats de passaport (Prefaci)]
gener 1970
[Notes disperses ]
Un retrat de passaport: Carles Rahola
Un retrat de passaport: Josep M. de Sagarra
Un retrat de passaport: Jaume Pahissa
Un retrat de passaport: Raimon
Al marge
Isidre Grau: El retrat literari (Avui, 24 de maig 2001)
[Notes disperses]
Torna