Sobre la cuina

Quan el meu amic Ignasi Armengou –que morí a Buenos Aires– tingué l'acudit de fer imprimir els papers que constituïren l'edició inicial de «Coses vistes» (el volum groc de 1925 de l'Editorial Diana), en el paquet es trobà un escrit titulat «La cuina catalana». Aquesta insignificant elucubració, miscel·lània de frivolitats jovenívoles i d'afirmacions d'una plausibilitat més o menys vaga, ha estat l'origen d'un equívoc que fa més de vint-i-cinc anys que dura i que en un determinat aspecte ha falsejat la meva –diguem-ne– personalitat.

Des que fou publicat aquell paper he tingut fama d'escriptor especialitzat en temes gastronòmics, d'ésser entès en coses culinàries. Encara no fa tres dies, trobant-me en una agradable taula de família, per sopar, la senyora de la casa es considerà obligada a dir-me, en el moment d'aparèixer la sopa de peix: –Senyor Pla, vostè és un entès d'aquestes coses. Accepti la bona voluntat.

Al principi, davant d'aquesta classe de consideracions, em tornava vermell i em queia la cara de vergonya. Que és trist –em deia in mente – haver de semblar una cosa per l'altra! Després, m'ho he hagut de sentir tantes vegades, que la meva capacitat de reacció s'ha anat esmussant. He hagut de deixar dir. He hagut d'inclinar-me. He callat. He callat, perquè no us conviden pas a sopar per escoltar un llarg discurs destinat a demostrar que la vostra pròpia sensibilitat gastronòmica és silvestre, inculta i d'una ignorància gairebé total. Si, malgrat tot, presenteu unes excuses, de seguida us sotja el risc de semblar un incomprès. Ara bé: en societat, es poden representar tota mena de papers. El d'incomprès, però, és el menys aconsellable.

L'obligat silenci, doncs, no implica pas una conformitat.

La realitat és exactament aquesta: jo no he estat, no sóc ni probablement seré mai res més que una mitjania gastronòmica, un gourmet de coneixements curts, petits i limitats.

Si en aquest punt, doncs, la meva manera d'ésser s'adiu tan poc amb la consideració general, és que m'han sofisticat. Així em trobo, com tantes persones de les quals circula una imatge fictícia, que sempre que tracto de posar les coses en son lloc em sento titllar de mistificador i de fantasista.

–Vostè sembla una cosa i n'és una altra! –proclamen les meves amistats.

–Perdoni! És exactament el contrari. Jo sóc cosa i en semblo una altra perquè vostès, generalment, s'hi han entestat!

Però, com que la resposta no arriba a convèncer ningú –per raó potser de la seva mateixa realitat–, cada dia que passa és més perceptible la substitució de la veritat per una llegenda gratuïta i fantàstica. Això dóna origen a escenes d'una gran comicitat, que són un dels meus entreteniments més agradables. Jo sóc un home, per exemple, que tinc una dilatadíssima fama d'ésser un peresós recalcitrant i un gandul insondable. Sempre que algun amic meu ha tractat d'esvair, en un o altre cercle, aquesta fama, s'ha sentit tractar de lleuger i de mal informat. Però el cert és –i, això, totes les persones que en el curs d vida m'han tractat ho saben– que jo no he estat res més que això: un pur animal de treball, un bípede de càrrega.

Si aquesta suplantació de la veritat es limités a aquests aspectes intranscendents de la vida, no valdria la pena de parlar-ne; però, havent-se copiosament multiplicat, és natural que hagi donat lloc a judicis sintètics bastant forts de sal, com per exemple el de Josep Maria de Sagarra, segons el qual jo sóc un home fals. Si el lector ha seguit el meu raonament, comprendrà de seguida que la frase de Sagarrra vol dir simplement que l'opinió que la gent té de mi és irreal i infonamentada. Quan les persones que cregueren durant vint anys que jo era un gandul estintolat descobreixen que m'he passat la vida portant maletes literàries, els ve una mena de cobriment de cor: tenen físicament la sensació de trobar-se davant d'un home que els ha literalment enganyats, d'un home fals.

Tot això, ho dic, no pas pel gust pueril de parlar de coses personals, sinó perquè el lector comprengui la classe de cua que portà la decisió d'Ignasi Armengou en publicar aquell magre paper culinari.

No vull pas insistir sobre les conseqüències que en el terreny de l'ofici m'ha reportat la possessió d'una suposada ploma gastronòmica. Sempre que en successives publicacions en les quals he estat enrolat s'ha hagut de parlar de la vedella amb pèsols o del bacallà a la llauna, de la col-i-flor, de les faves o dels espàrrecs, la feina m'ha estat passada sense la més lleu perplexitat, en forma contundent, d'una manera directa i frontal. Davant d'una tendència tan irrefrenable, he protestat, he vociferat, he fet vastes proclamacions de desinterès, d'ignorància i d'incapacitat. Tot ha estat inútil. En virtut d'un convencionalisme en què no he tingut ni art ni part s'ha considerat incorrecte d'envair un terreny que m'han atribuït sense que jo el reivindiqués, i del qual ja els faig paga. M'han assegurat contra un risc que si es produís m'ompliria de satisfacció i que espero amb candeletes. No és estrany? Amb quina generosa facilitat, Déu meu, dóna la vida les coses que hom no li demana!

Per minses que hagin estat, però, aquestes improvisacions no foren pas en va. Continuades a través del temps, arribaren a semblar una cosa seriosa i assenyada. La seva quantitat suplantà la qualitat. I arribà un moment en què el correu em portà una carta d'un editor conegut, d'un editor que està al corrent de la contribució, que em demanà un llibre de cuina de 350 pàgines. Primer us penseu que és una broma. Després resulta que és la coronació lògica i normal de vint-i-cinc anys de febleses i de dues o tres-centes petites atzagaiades que heu elaborat per disciplina, mecànicament, per imposició d'una economia periodística elemental. En els meus desordenats calaixos, s'hi podria trobar una copiosa col·lecció de cartes d'editors demanant-me un llibre d'aquesta naturalesa. Fins i tot s'hi podria trobar algun telegrama. M'han fet i especialista de la cuina.

¿És possible de contestar correctament aquestes cartes? Ho considero molt difícil i de fet no n'he sabuda contestar mai cap. Si dieu que la gastronomia us interessa d'una manera secundària, us consideren un esnob i un pedant. A mesura que la cuina va baixant de to a tot arreu, més copiós és el nombre persones que pretenen saber de què va. Així, si us limiteu a constatar la veritat, si proclameu la vostra total incapacitat, la vostra mateixa modèstia us dóna un aspecte d'insuportable singularitat. ¿Com és possible que aquest senyor, precisament aquest seny que ha elaborat una literatura de rostits i de salses, afirmi aquesta indiferència, ara sobretot que hi tanta gent d'un gust tan refinat? I si al·legueu que la vostra constitució física és poc adequada a l'exercici d'aquestes abundàncies, encara és pitjor, perquè llavors us prenen per un home misantròpic, poc sociable i que aspira a donar als seus actes un aire clandestinitat egoista i confortable. Però, ¿què hi voleu fer? No us podeu pas passar la vida justificant-vos. És massa pesat.

Arriba un moment, però, en què aquesta situació esdevé insuportable. Deslliurar-se'n és una necessitat; evadir-se'n, una il·lusió agradable. Evadir-se, però, d'una cosa que us ha perseguit amb tanta insistència durant tants anys no és pas cosa fàcil. Per a fer-ho amb una certa eficàcia s'ha de pagar una penyora. En aquest món gairebé tot s'ha de comprar. La penyora que m'haurà costat aquella vella iniciativa d'Ignasi Armengou està constituïda per l'escrit que va a continuació. Una vegada publicat, hauré donat una idea clara del que de mi es pot esperar en aquest aspecte de les coses. Espero que la meva aportació serà tinguda per prou minsa i magra perquè tothom es consideri obligat, si li calen papers d'aquesta classe, a trucar en portes més conspícues i més experimentades.

Aquesta evasió arriba amb una mica de retard. Però hauria estat, en certa manera, una provocació intentar-la en aquests anys que acaben de passar, d'una alimentació tan escassa i de tan baixa qualitat. Malgrat la candidesa intrínseca de l'acte, parlar de cuina hauria estat tingut per una descortesia total. Ara que ha plogut d'una manera apreciable i l'alimentació, objectivament parlant, ha millorat, es pot, potser, intentar.

Aquest escrit és en realitat un impromptu descosit i ràpid. A l'última cosa a què aspira és a qualsevol forma de gravetat. La paraula «impromptu», en els diccionaris de música, vol dir una improvisació vagabunda i errívola. És la paraula més adequada, per a qualificar aquestes ratlles.

«La substància», dins El meu país OC vol 7

   Torna

A l'índex