Arxiu de la categoria ‘moral’

24 d’abril de 1919

divendres 24 abril 2009


Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.

No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil). Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues –Procedimientos Judiciales– em fa una por terrible. N’estic gairebé peix.

De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.

Dic a Climent que d’ara endavant em serà difícil d’assistir als Estudis Normals amb l’assiduïtat d’abans i que probablement espaiaré les meves anades a l’Ateneu.

–No hi fa res –em diu–. Acabeu la carrera. No s’hi perd mai res…

Per curiositat entro al Cafè Gravina per tal de veure si la proximitat dels exàmens ha provocat alguna modificació en l’estructura humana de l’establiment. No hi observo pas, però, cap diferència. La mateixa animació de sempre, la concurrència de cada dia.

–Dos rals, van… –sento que diu el crupier.

I de seguida:

–La pesseta juga un ral, entesos…!

.


Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets).

.


Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles.

.
El peu forçat implícit en la concepció orsiana de clàssics i romàntics és útil per a valorar obres i persones del passat; és inservible per a fer el mateix amb els vivents. Nosaltres pretenem un classicisme! –diu Xènius. Molt bé. Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives.

En certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser. Molière em sembla molt més clàssic que Racine. Car no voler ésser clàssic, no acceptar el cànon del classicisme imperant en cada moment, no vol pas dir, necessàriament, ésser romàntic. Molière és un realista formidable.

23 d’abril de 1919

dijous 23 abril 2009


Estudis Normals. La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els qui podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat i arriba a tenir una cosa pueril –és a dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrera la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.

Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.

Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.

–Folch, heu dit? –fa, energumènic–. No me’n parleu…! És un bandarra…!

–Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè?

Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.

Aquestes escenes –sospito– només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.

Amb Climent i Martínez-Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.

A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! –sense allargar la mà tan solament.

19 d’abril de 1919

diumenge 19 abril 2009


Dissabte Sant. L’esterilitat d’aquests dies ha estat completa. He provat d’escriure alguna cosa… He tornat a donar voltes als papers i a la figura de Josep Ferrer… He tractat de llegir alguna cosa difícil… Res a fer. Res no ha guixat. L’esterilitat deprimeix, perquè us porta a preguntar-vos si no sou un perfecte imbècil.

.

Tertúlia al «Centre Fraternal», amb els amics.

Enric Frigola afirma que, segons els anglesos, una de les més importants finalitats de la intel·ligència és fer que els homes tinguin una certa amenitat i siguin divertits.

–Què vol dir: un home divertit? –pregunta Coromina.

–Vol dir –respon Frigola– un home que té el sentit de l’humor.

–¿Es pot entendre que un home irònic pugui ésser tingut per un home divertit? –pregunto jo.

–Depèn dels límits –diu Frigola–. La ironia no pot ultrapassar uns determinats límits.

–Quins límits?

–Posem Dickens.

–S’entén que ésser divertit implica l’abandó del sentit del ridícul? –pregunta Coromina.

–¿Considereu que Napoleó tingué el sentit del ridícul –repregunta Frigola–, que Dato i Romanones tenen el sentit del ridícul? No hi ha ningú al món que en circumstàncies determinades faci cas, concedeixi la mínima importància al sentit del ridícul. Al llit, davant d’una dona, ¿on és el sentit del ridícul? Mantenir per sistema, permanentment, el sentit del ridícul com una cosa sagrada i intocable és un símptoma de mediocritat, la mediocritat mateixa –és la negació total del sentit de l’humor.

Tothom queda una mica parat davant de la sobtada efervescència de Frigola, habitualment incapaç de la més lleu efervescència. En constatar la cara astorada que hi fem, es replega sobre ell mateix i fa una confessió amb un aire tímid. Diu:

–Jo puc dir tot això perquè el sentit del ridícul m’ha fet perdre la vida…