Passo la tarda (freda) copiant els articles de la suite quaresmal de Josep Ferrer.1
Les coses polítiques del país evolucionen en un sentit insospitat, d’un interès creixent. Fins ara semblava que tot el forcejar social es reduïa a una petició de millorament de les coses administratives. I més aviat es torna tot emotiu. És molt possible que alguns mesos enrera la gent s’hagués acontentat amb una reforma administrativa. Ara ens trobem molt més enllà –considerablement més– i la velocitat del moviment augmenta a simple vista.
Els artistes. Marià Vinyas, que trobo ací, on ha vingut per no sé quin afer, m’explica una anècdota del músic Maurice Ravel. Quan el gran compositor vingué a Barcelona, l’Orfeó l’obsequià amb un gran concert. Vinyas l’acompanyà a la llotja presidencial. Se li oferí una primera part de cançons catalanes i una segona part de cançons d’ell; i una tercera part de corals grossos, imponents –un dels quals fou “La mort de l’escolà”, de Nicolau. Al final de “La mort de l’escolà”, hi ha dues petites dissonàncies bellíssimes.
–I bé, mestre, què us ha semblat? –li preguntà Vinyas.
–Les dues petites dissonàncies del final són exquisides –contestà Ravel amb el seu aire precís de boulevardier, fent un moviment amb la nou del coll absolutament francès.
Els artistes d’avui tenen això: l’única pedra de toc, per a ells, són els seus gustos personalíssims, la tendència de la seva obra, les seves pròpies manies. Ravel ha cultivat molt la dissonància. Si en “La mort de l’escolà” no n’hi hagués trobades dues, l’obra, per a ell, no hauria tingut una existència real.
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Fragment de «Escriptors a Palafrugell». Quaderns de Palafrugell, 7. Diputació de Girona, 1999, facilitat per la Fundació Josep Pla.
Pla, Josep Pla, havia dit en alguna ocasió que el seu mestre va ser Josep Ferrer i Mascort (Palafrugell, 24-04-1875 / 10-02-1918). En un text datat el 1918, escriu: «Personalment, Ferrer fou, durant molts anys, un dels tipus més curiosos de la població. Fou un home alt, d’esquelet considerable, escàs de carns, sec, d’una pal·lidesa macilenta, nerviós, esperitat, amb una timidesa vençuda per un frenesí alcohòlic i sensual agosarat, amb una manera de riure crepitant, sacsejada i sarcàstica. [...] Tenia la carrera d’advocat. Fou jutge de la població uns quants anys. La seva vida fou la d’un bohemi de poble de tipus intel·lectual –una vida frenètica i desmanegada, a penes reprimida per un ordre burgès mediocre, pobre i grisenc [...] Ferrer arribà a tenir una cultura no gaire extensa, però sòlida, segura, bàsica, [...] Segons els seus amics més íntims, Ferrer fou un gran sensual, frenètic, violent, arrauxat: dones, alcohol, menjar. Les tres divinitats. [...] Tot això portaria a creure que fou simplement un sensual –és a dir, una criatura sense resistència possible davant els propis estats de buidor, de solitud o de tedi.»
Una mica diferent és la valoració que se’n fa a la nota biogràfica publicada a les Instantànies (Publicacions de l’Empordà, Barcelona, 1921). En aquesta nota s’hi remarca, sobretot, el caràcter de desplaçat, d’exiliat interior de Ferrer: home «d’una cultura extensíssima i profunda, d’una sensibilitat artística i d’un sentit crític extremadament agut i d’una ironia finíssima i subtil, dominat per «una ardenta set d’universalitat», devia sentir el prosaisme i la vulgaritat de la vida quotidiana a Palafrugell li retallaven les ales, l’ofegaven, li feien accentuar «el sentit tràgic de la vida». Les foteses i nimietats del Jutjat Municipal, les de la política local, l’esterilitat closa del bufet van fer que «ben prompte sentís la fiblada de l’avorriment, i s’avorria sempre, al despatx, cafè, al camp».
Vegeu completa aquesta semblança biogràfica – n. ed. bloQG [↩]
La música no és Ravel ni Nicolau, sinó Wagner (Tristan: Vorspiel). Aquí la dissonancia és funcional (resol en una consonància), mentre que en el cas de Ravel moltes vegades és purament decorativa. Això es considerava important en l’època, encara que potser no tant a Palafrugell.
Molt bona la connexió sobre Josep Ferrer.
Gràcies.
Em quedo, literalment, parat: Ara resulta (ja ho havia llegit en sa primera lectura del “Quadern”) que Pla era un personatge lligat a la música…si més no, a un concepte musical lligat a la cultura d’àmbit general. Res de res. Pla -que no hi entenia un borrall de música, i ho sabia, i li dolia – considerava que la música era un “art menor” (m’ho havia confessat manta vegades…); és una manera de fer molt comú a tots aquells que, no pillant el nucli d’allò que sona, no ho rebutgen però ho desestimen.
Pla era vulgar en el tema musical. Quantes vegades, els anys setanta, vam compartir diversos gin-tònics, a ca meva, a redol d’un piano…i, mentre jo tocava, ell opinava. Un clàssic: la persona que no hi enten res i gaudeix de composicions populars, baixes de to i, a voltes, simplement famoses…
Tenia, això sí, això sempre, aquella intuïció natural i magistral – com en pintura – i “disfrutava”, inconscient, sense cap mena de base, d’un aroma musical comú a l’espècie humana.
Jo, però, – i, perdó per la intimitat, tocava, al piano, les “flors de maig” i ell plolrava. Després, per desengreixar, jo tocava “els segadors” en jazz o el “Roll over Britania” i es moria de riure. Li feia molta gràcia el fenòmen de la improvització. Li hagués agradat molt, tenir oïda. A mi també, saber dibuixar!
Disculpes pel comentari tan personal.
Helena Bonals: gràcies pel teu comentari d’ahir…molt ben vist el tema de la doble imatge: em vas fer content!!!
No havia llegit aquest enllaç abans, Jaume. L’altre dia vaig llegir una frase de Machado que deia “lo que no se conoce se odia”, que podria lligar amb el que dius.
I, caram, no sabia que tocaves el piano, i a més imporvitzant! Jo també improvitzo amb el piano, Però sobretot faig molt soroll electrònic. Els meus coneixements músicals són primitus i desordenats però ja fa 30 anys que sé com fer un so electrònicament (si no sóc immodest amb això, segurament un coneixement d’una inutilitat enorme, ja no ho puc ser amb res, ho sento). Tinc molta barra i faig molt el pallasso. Estic convençut que la música (?) que faig hauria horritzat al mestre. No ho sé, mai se sap – en Pla era força imprevisible -, però sospito que sí. Tinc el dubtós orgull, això sí, d’haver esgarrifat de terror a més d’un rocker (fins i tot dels més heavies) amb la sorollada que faig, sense haver-me de despentinar. No ho puc evitar, m’agrada el Buster Keaton i com ell, mirar de passejar impàvid enmig d’un terrabastall que fa volar una casa pels aires.
“és una manera de fer molt comú a tots aquells que, no pillant el nucli d’allò que sona, no ho rebutgen però ho desestimen”. Aquesta frase és boníssima, i té molta relació amb “lo que no se conoce se odia” o “les pors no superades es converteixen en fòbies”. Una de les coses que genera més desestimació i incomprensió és el que a mi em torna lela, el que faig tots els dies de la meva vida, des de fa molt de temps.