La nostra generació –la generació catalana– deu haver llegit copiosament l’obra de Pío Baroja. A disset anys, jo la devorava i es pot dir que la conec tota. Haurà influït sobre tots nosaltres –i d’una manera molt visible en la prosa de J. M. de Sagarra. Aquest escriptor, que com a poeta té una personalitat inconfusible, és, escrivint en prosa, un barojià fins al moll dels ossos. El punt de deixadesa i d’incúria de l’estil de Baroja va com l’anell al dit amb la nonchalance de Sagarra.
Baroja ha escrit de segur, els millors retrats i, sens dubte, els millors paisatges que s’han escrit en llengua castellana. És un realista d’una sensibilitat molt aguda, especialment sensible als grisos. Les seves novel·les tenen a penes argument, i les persones que les llegeixen cercant-hi l’interès, l’emoció dels trucs dramàtics, queden decebudes. Però, en aquestes novel·les, la vida espanyola del seu temps hi és admirablement retratada. En aquest sentit, la seva obra, en la qual la gent formigueja, és la comèdia d’un determinat moment. L’estil, tan descurat, s’emmotlla admirablement a la realitat –molt més que el de Galdós, que és ple de motllures en guix, artístiques i literàries. Baroja escriu malament, té un estil desfibrat, diuen els neoclàssics. És clar! Tots els escriptors que tendeixen més a la forma que al fons, que falsegen la realitat, que creuen que la literatura és un art retòric i formalístic, que porta en la construcció de la frase la seva finalitat, diuen el mateix. Aquestes idees de la literatura noble imperaren durant segles. Avui no tenen cap valor àdhuc en el país més acadèmic del món, que és França. En aquest sentit, Baroja està plenament en el corrent literari del nostre temps i és un escriptor lligat amb la sensibilitat literària europea.
El defecte de Baroja és que és un home d’adjectiu lleuger. De vegades judica, adjectiva, lleugerament –els llença com els ases els pets.
De la visió que Baroja ha donat de la vida espanyola, se’n desprèn un sentiment que deprimeix, una agror àcida, un pessimisme i una insatisfacció permanent, sovint justificada, d’una transcendència ascètica. Per a la joventut és un revulsiu enorme –i al meu entendre un revulsiu higiènic i sa. En Baroja no hi ha mai afectació, ni ficció, ni perruqueria, ni guant blanc. Tot és com és –agre, àcid, real.
En el curs de la seva obra, Baroja ha exposat moltes idees, molts punts de vista. Ha estat molt combatut i insultat i socialment deixat al marge. Parlant seriosament, Baroja té les idees d’un europeu normal. Davant de la religió, de la ciència, de l’art, de la vida social, de les relacions humanes, professa les idees que a Europa són corrents entre milions i milions d’éssers humans. La revulsió que produeix la seva visió d’Espanya prové precisament del fet que Baroja es mira Espanya amb ulls d’home europeu normal. Hi ha persones que estimen l’obra de Baroja i que no veuen, encara, aquest aspecte, amb una certa claredat. Ja ho veuran més endavant. Millor dit: això es veurà, d’aquí a uns quants anys, absolutament clar. Baroja és un home liberal, tolerant, civilitzat.
A mi em sembla –per intuïció– que quan un basc es dóna a la intolerància i a la manera forta esdevé la quinta essència del castellà. Quan, per contra, el seu temperament i la seva formació el porten a la tolerància i a l’amabilitat, resulta un centre-europeu absolutament standard.
Aquestes coses de Baroja són molt apreciades per nosaltres, que formem part de la generació jove catalana.1
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- La ‘generació’ serà tractada més extensament en la nota del 5 de febrer de 1919 —n. ed. bloQG [↩]
En l’entrevista A FONDO que Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla el 1977 per a TVE hi ha aquests fragments de conversa:
JP: Machado es muy buen poeta, y Baroja es un retratista y un paisajista magnífico. Lo que pasa con Baroja es que no sabe escribir novelas.
JSS: Dicen que hay una cierta afinidad entre su estilo y el de Baroja.
JP: ¡Sí, señor, sí, sí!
JSS: La misma busca de la realidad, de la sencillez…
JP: Exacto,exacto. Ahora bien, Baroja ha hecho cosas magníficas y cosas muy malas, pero casi todo lo que yo he escrito no tiene ningún valor.
JSS: Bueno, eso lo dice usted…
Més endavant, JSS li pregunta per l’obra de Sagarra:
JSS: ¿Josep Maria de Sagarra?
JP: Bueno, poca cosa.
Per això heu fet molt bé els de Xarxa de Mots d’incloure aquesta connexió que remet als “Retrats de passaport”, per tenir una idea més precisa de l’opinió que tenia Pla del seu contemporani Sagarra.
De tota manera, hi ha un detall curiós i que caldria analitzar. En cap moment de la seva obra, Pla va dir res de les magnífiques “Memòries” de Josep M. de Sagarra. Només parla de “Vida privada” i “All i salobre”.
I no cal dir que no estic gens d’acord amb la comparació que fa Pla de la prosa de Sagarra amb la de Baroja: Baroja era pesimista i Sagarra era optimista.
A mi m’agraden tots dos escriptors, Sagarra i Baroja, cadascun en el seu estil i en la seva època.
Sobre això de la forma en literatura: “En una obra d’art veritablement bella, el contingut no hi ha de comptar per a res, mentre que la forma ho serà tot; car només la forma actua en la totalitat de l’home i el contingut, en canvi, solament sobre forces aïllades. El contingut, ni que sigui sublim i bast, exerceix doncs una limitació sobre l’esperit i és només de la forma d’on hom pot esperar una llibertat estètica veritable” (F. Schiller “Cartes sobre l’educació estètica de l’home”, 1795, de la carta 22a).
No conec prou Baroja, lamentablement. Algun dia, a veure si m’endinso dins aquest autor que posava els adjectius “com els ases els pets” (en llegir aquesta frase, sento la veu del meu avi). Però sí que conec prou en Galdós com per a no estar d’acord amb l’expeditiu judici d’avui.
Sagarra és un festival. Es veu que era una màquina. A mi també em sorprengué el comentari a l’entrevista sobre l’autor català (cansament, ganes de parlar d’un altre autor, no ho sé). Algú coneix els seus poemes satírics? A les recomanacions de l’Antoni, jo els hi afegeixo vivament. La Campana en va publicar un recull no fa gaires anys. Crec que a Pla li semblaven una poca-soltada, una obra molt menor. Si fos així, jo discreparia.
Els poemes satírics den Sagarra varen ser recollits per Permanyer i són molt bons. Te’ls recomano.
Autor Sagarra, Josep M. de, 1894-1961
Títol Poemes satírics / Josep Maria de Sagarra ; recopilació, pròleg i comentaris de Lluís Permanyer
Jordi
Amic Florenci, tinc l’edició de La Campana dels “Poemes satírics” i cada vegada que els llegeixo em cauen les llàgrimes de tant riure. Són boníssims. Que lluny aquest Sagarra poca-solta del Sagarra reverent del “Poema de Nadal”, però sempre al nivell màxim de qualitat, en tots dos poemaris!
Parlant d’entrevistes. A “Irene Polo. La fascinació pel periodisme”, de Quaderns Crema, Baroja hi surt entrevistat (pàg 77). És una trobada que paga la pena. A més, la persona que li va presentar Baroja a l’Ateneu va ser, ai las!, Josep Maria de Sagarra. L’entrevista es publicà el 2 de novembre de 1931 a “La Rambla”. No se pas si en Pla hi hagués pogut ser aquell dia a l’Ateneu o era a Madrid.
He entès això d’en Pla que Baroja era un europeu normal. Transcric un fragment:
Pío Baroja: (…) Fixi’s on arriba aquest delit polític que ha agafat tothom, que allà a Vera del Bidasoa, l’apotecari juga a cartes amb el diari sota el nas.
Irene Polo: Millor; això demostra que la gent va prenent afició a llegir.
PB: Sí, sí, cregui-s’ho! -replica Baroja, rient-. A Espanya és difícil que la gent agafi afició a llegir. Quan va venir la Dictadura, i la implantació de la jornada laboral de vuit hores, l’Ortega i Gasset em va dir, tot engrescat: “Ara sí que estem salvats; amb el temps que els quedarà i amb l’absència de tota distracció política, la gent no tindrà més remei que llegir”. Però com si res, jo no sé què feia la gent en aquell temps… Així és que ja ho veu, als pobres escriptors no ens arriba mai la nostra. La política i el cinema ens fan una competència a sang i foc.
IP: No hi haurà més recurs que dedicar-se a escriure arguments de pel·lícula -bromegem
Pío Baroja fa un gran escarafall de recança.
PB: Tant de bo jo pogués fer-ne, d’arguments de pel·lícula!
Efectivament, segons el que diu Pla, que les novel·lesd’en Baroja no tenen argument.
Una pregunta a J. Cardona: sabeu si l’entrevista d’Irene Polo -gran periodista de final tràgic- a Pio Baroja sortí, originariament, a la revista “Imatges”? Ja sé que la senyora Polo treballà a d’altres mitjans, però la data -1931- coincideix amb el curt espai de temps en que aquesta revista es publicà.
Per cert, gràcies per compartir aquest fragment d’aquesta entrevista tan sucosa.
Florenci, l’entrevista surt indexada a “la Rambla”.
Les autores Glòria Santa-Maria i Pilar Tur expliquen a la introducció:
“A “La Rambla” apareix per primera vegada la signatura d’Irene Polo, el 2 de novembre de 1931, en una entrevista amb Pío Baroja en un to de conversa informal sobre literatura i sobre la situació política d’Espanya i Catalunya. “La Rambla” era en aquell moment un setmanari en gran format on tenien gran importància les informacions esportives, que omplien la primera meitat de la publicació (el seu subtítol era “esport i ciutadania”). De mica en mica, però, les informacions polítiques i socials van cabar per desplaçar els esports fins a convertir-los en una secció més”.
A mi també em va recordar-la.
Déu n’hi do com tinc els ulls avui! No sé com m’ho havia llegit, perquè ho has posat ben clar al primer comentari.
Ara he repassat un llibre molt interessant sobre la revista “Imatges”, a càrrec de Seergi Doria (La Campana, 2004) i cal que faci una correcció: Irene Polo hi col·laborà el 1930, no al 1931, com errònimanet he dit, de memòria (cada dia pitjor, sembla ser). Hi ha un apèndix amb petites biografies dels col·laboradors (entre els quals hi havia gent com el mateix Sagarra). De la senyora Polo hi diu que col·laborà al setmanari d’on has extret el fragment (1931-1933); a “La Humanitat” (1931-1932) i a “Última Hora” (1935-1936).
“…una entrevista amb Pío Baroja en un to de conversa informal sobre literatura i sobre la situació política d’Espanya i Catalunya.” Sospiro per aquells tons informals en parlar d’aquests temes, sense “energumenismes”-com diria el personatge que ens ha congregat a aquesta pàgina.
Sergi, no Seergi.
Disculpi senyor Doria