16 d’octubre de 1918

Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament –el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja –que és rara en el país, perquè tot és ací violent, i de bursada– em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre –quan plou– la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així, m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’En Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.

Quatre o cinc anys enrera, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat –era el més corrent– em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha matat res.

.

Al vespre, vaig a la tertúlia del «Centre Fraternal» amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És a dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrera l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.

Coromina, que no és de Palafrugell (és de la Bisbal), ens escolta en silenci i quan l’avorriment de la unanimitat comença d’envair-nos diu:

–Tot això està molt bé… però ¿què us sembla de don Joan Miquel? No crec pas que sigui un tipus gaire vulgar ni gaire corrent. Irresponsable gens. I pel que fa referència a l’anonimat…

Ningú no diu res. Tothom queda bastant sorprès i considerablement avergonyit.

.

Unamuno ha donat una conferència (política) a l’Ateneu de Madrid sobre l’ànima. Quin delirant galimatias és aquest home, i aquest país!

7 Respostes a “16 d’octubre de 1918”

  1. Vidalica escrigué:

    “La felicitat voluptuosa de la terra”: Venus i Ceres en una mateixa persona. El paganisme _d’on ve pagès_ que traspua aquesta terra li dona una solera magnificent, donat que tota noblesa ve de la terra.

    Preciòs també el paràgraf que fa referència a l’escriptor naixent: “Quatre o cinc anys enrera, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat –era el més corrent– em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha matat res: la voluntat de ser”.

  2. Antoni escrigué:

    “No hi puc fer més, veure ploure m’agrada”, escriu Josep Pla. Diuen que la masovera del Mas Pla deia: “El Sr. Josep només està content quan plou.”

    Algú sap qui era aquest “don Joan Miquel”? A veure si ens ho expliquen els de Palafrugell.

  3. Florenci Salesas escrigué:

    Dues entrades del Diccionari Pla:

    galimatias = m. 1 Unamuno. 2 País.
    parlar (d’algú, d’alguna cosa = v. intr. Dir mal.

  4. Helena Bonals escrigué:

    La veritable elegància consisteix en la màxima senzillesa, insipidesa o grisor, conjuntada amb tocs de sofisticació, d’extravagància o d’originalitat: la frase “Constatem, un darrera l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta”, contrasta amb “–Tot això està molt bé… però ¿què us sembla de don Joan Miquel? No crec pas que sigui un tipus gaire vulgar ni gaire corrent. Irresponsable gens. I pel que fa referència a l’anonimat…” Les observacions de Pla solen tenir aquest tipus d’extrapolació. Mai parla per parlar, encara que ho sembli.

  5. J.Cardona escrigué:

    Un amic anglès em deia que tant als catalans com als anglesos ens agrada parlar malament del país. Quan era a Anglaterra ho vaig comprovar.

    En quant a Catalunya, també és ben cert. Quan es reuneixen unes quantes persones, tant fa el motiu, tard o d’hora es comença a despotricar del país. Ningú ens fa res ben fet.

    Es diu que “El carrer estret” està basat en Palafrugell. Quan Pla hi descriu les tertúlies vespertines també fa referència a lamanca d’ambient. Les observacions de la vida als pobles que hi fa són genials.

  6. Antoni escrigué:

    Em sembla que he trobat la resposta a la meva pregunta d’ahir, sobre qui era el Sr. Joan Miquel. Suposo que es tracta de la persona a qui Pla va dedicar un Homenot i que es troba al volum 16 de l’O.C. “El senyor Joan Miquel i la industrialització del suro”.

  7. Florenci Salesas escrigué:

    Moltes gràcies per la informació i la bona feina, Antoni.
    No he llegit mai aquest homenot (tindrà el seu què veure com Pla parla bé d’un industrial).
    De vegades, és cert, no hi ha com fer-se un mateix el llit: trobar la informació a una pregunta, en aquest cas. Però que s’ha de fer quan tothom hi vol dormir a dins, llavors?

Fer un comentari