J. B. Coromina torna, a la tarda, de Girona i ens parla de l’arquitecte Massó, que porta barba, del poeta Palol i d’altres amics d’allí. Coromina té una feblesa per Massó, que és notòriament tan intel·ligent, però davant del qual jo m’he demanat sempre per què, com a arquitecte, té tan mal gust. ¿És solament imaginable la casa de pagès que Massó construiria si n’hagués de fer una? No nego pas que no puguin coexistir, en una mateixa persona, la intel·ligència i el bon gust. Això es veu cada dia i, en certa manera, deu ésser una característica de l’home modern. Fins al punt que jo puc entendre aquestes coses em sembla (per intuïció, és clar) que l‘home antic, a jutjar per la seva obra, no patia tant d’aquests contrastos. Vull dir que era més complet.
A l’Escola d’Arts, Coromina ens ensenya diverses reproduccions d’escultura antiga. No crec pas que hi hagi res al món que em fascini tant com la Venus de Cirene. Ho sento molt, però és el menys que puc dir. El nostre amic ens parla de Maillol, que darrerament ha visitat Girona. Segons ell, l’obra de Maillol pot resistir la comparació i la proximitat d’algunes pedres velles. No sé… Maillol, fa les figures curtes, perquè fa la bellesa real; els grecs estilitzaven, allargaven, idealitzaven. Per a arribar a un punt de desdibuix plausible cal saber dibuixar enormement. Això no vol pas dir que jo no cregui que Maillol no sigui un dels més grans genis d’aquestes comarques.
La nit –que sovint no porta consell– ens encamina a la casa de senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important –amb nosaltres ve el senyor Girbal–, entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment –un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremament engavanyat dins el vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre retocats pel fotògraf que fan posar pell de gallina. El paio té el colze posat sobre una columna truncada de guardarropía i contempla el món exterior amb un aire enèrgic però paternal i benevolent.
Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilenta, exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer. Valga’m Déu! No crec que hi pugui haver un lloc més eficaç per a arribar ràpidament a la frigidesa absoluta i definitiva. Són potser les imatges que aquests establiments segreguen el que contribueix més directament que la gent d’aquest país no passi de la sensualitat més grollera, violenta i espectacular i no arribi mai a una forma o altra d’humana tendresa. Un dia o altre tothom ha hagut de passar per unes cames com canyes o botides com pernils col·locades dins d’unes mitges negres –o estripades o massa balderes–, per formes de l’anatomia el record de les quals us ha fet por o horror, remordiment o vergonya i us ha portat a totes les formes de la hipocresia. Aquests impressionants establiments mantenen el senequisme peninsular d’una manera viva i persistent.
La descripció de la “casa de senyoretes” em sembla magistral tot i que, per raons d’edat, jo no ho hagi pogut tastar. Aquesta pinzellada sobre un món sinistre però “necessari”, sembla sorgir d’un Toulouse-Lautrec crític i brillant.
Primer, els comentaris erudits sobre arquitectura i escultura, i després, quin contrast!, els comentaris sobre la “casa de senyoretes” amb un detall sorprenent: jo no havia vist mai 10 adjectius seguits per descriure una “casa de barrets”.
Què deu voler dir i d’on deu venir l’expressió “la nit (sovint) no porta consell”? Algú en sap res? El sentit en el text s’hi endevina, però és d’aquelles frases que la mires i la remires i sembla que l’hagis llegida infinites vegades tot i ser la segona, la tercera… i sempre m’intriga el que hi ha al darrere (de la nit, de la frase).
Curiosa la relació entre la frigidesa i la lletjor i la decadència del prostíbul vilatà… jo que veia més la cultura i la ideologia tradicionals en l’origen de totes dues coses, frigidesa i prostíbul.
Martí, coincideixo amb aquesta observació sobre el “consell” que la nit porta o no porta. He mirat el diccionari Alcover-Moll esperant trobar-hi alguna cosa. Em sembla que res. Però si a l’Optimot ( http://optimot.gencat.cat ) cerques “consell” trobaràs alguna cosa –entre altres, aquest mateix “La nit porta consell”, “Persona de bon consell”.
Antoni, he ensopegat admirat en el mateix enfilall d’adjectius, que remarques, interminable. progressiu, però que, en comptes de fer perdre interès a la successió, sembla anar in crescendo.
Sèneca és el filòsof del “pren-t’ho amb filosofia”, el senequisme que cal per prendre’s un espectacle tan dur, depriment i esperpèntic com aquest. Ho dic com a ser humà.
Em descuidava: jo crec que “la nit porta consell” perquè en la foscor, en la ceguesa metafòrica, hi ha lucidesa, moltes vegades.
L’antimodern Pla s’esplaia relacionant l’obra de l’arquitecte Massó que detesta, sobretot imaginant la seva versió d’una casa de pagès, amb la sensual i excelsa Venus de Cirene alhora que expressa els seus dubtes sobre la excel.lència de l’escultor Mallol. Tenia raó?
Bestial, terrible, la descripció de “la casa de senyoretes”.
Per cert, a la pàgina web a que remeteix l’entrada d’avuí no he sabut trobar cap referència a la biografia de Mallol. Cal malpensar?
Buenas tardes:
Martí pregunta por el significado de “La nit -que sovint no porta consell- … A mi entender, Pla le da la vuelta a la expresión francesa “La nuit porte conseil”, que viene a significar lo mismo que la castellana “consultar algo con la almohada”. Como la noche esta vez no les aconseja debidamente, en lugar de irse a dormir van a parar a la casa de senyoretes.
Saludos
“És quan dormo que hi veig clar”, el famós vers de Foix pot tenir alguna relació amb “La nit porta consell”, o amb “consultar una cosa amb el coixí”. Molt interessant la referència a la versió francesa.
Penso que Pla vol dir que, si la nit portés consell, no entrarien a la casa de senyoretes però com no en porta, segons ell, aquell dia, s’hi han deixat caure.
Entenent per consell: dormir, llegir, bones converses, …
En Jesús Iglesias atribueix aquest fórmula al francès. És possible. Amb tot, és un fet que hi ha moltes coses (per exemple, “cul de sac”) d’origen clarament català o d’origen coincident català – francès, que el castellà atribueix al francès, suposo que perquè fer-ho venir del francès fa més elegant o implica no haver-se de rebaixar a reconèixer un deute amb el català. És el meu punt de vista i, mentre no em faci mal d’orelles, tant me fa un gal·licisme com un hispanisme.
Com canvien les coses els retocs fets al cap de 40 anys! Al diari original del 1918 no hi figuraven ni la “casa de senyoretes” ni “unes cames com canyes o botides com pernils”, que per dues vegades en Pla va insistir a l’original que “eren perfectes”:
“21 – Plou – De San Sebastià, res.
…/…
x A la nit, amb els amics hem anat al bordel. Quina cosa mes pobre, trista, macilent, exsangue, tronada, crua, crudel es una casa de poble! Pero en fi, hi ha moments que aquelles cames (eren perfectes), amb aquelles mitjes fines, negres… Després ve el remordiment, l’hipocresia, la por pero aquelles cames… (eren perfectes).”
No hem de tenir por a la realitat, saber com van ser les coses de veritat i així entendrem millor l’evolució d’un home genial i excepcional.
Per cert. El que va passar el dijous 24 d’octubre de 1918 ens ho perdrem, però també forma part de l’autèntic i admirable Josep Pla. Una persona com tots nosaltres, de carn i ossos.