Ahir féu un mal dia. Vent del car de llevant. Pluges intermitents. Els estiuejants no saben què fer. Les cases són massa petites per a aguantar una gotellada. Els pescadors anaven amb esclops tot el dia. Estranya novetat del retruny dels esclops pels carrers. Avui la gent ha tornat a les espardenyes. Tot s’ha eixugat i assecat. Aire de tramuntana viu, cel blau, tot sembla ressuscitat i nou. Ja no fresqueja. De tota manera, l’aire és més prim i més fi, la xafogor sembla esvaïda. El ventet és tan agradable que produeix, a la cara, la mateixa sensació de l’aigua fresca.
.
Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’antropoide.
–Diu que s’acaba la guerra? –fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa.
–Qui ho ha dit?
–Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè…
–Valga’m Déu!
Hi ha una pausa llarga i després diu:
–De tota manera, és una mala notícia.
–Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia?
–Sí. Les guerres porten el peix.
–Bah, bah…!
–Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit, moixons. No se’n veurà ni un per medecina… El peix vol soroll, remor, canonades, desgràcies…
De vegades, el contacte amb la gent deprimeix.
Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint –és a dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.
.
Als pescadors, els agrada el cant –sobretot les cançons amb una lletra que doni gust a la boca i una musiqueta gronxada en el balanceig.
Un pescador de Calella, aficionat a cantar, em diu:
–M’agradaria més saber tocar la guitarra que tenir panteó…
Parlant d’un seu company que al seu entendre canta sense tenir-hi toc, diu:
–Quan canta sembla que es cala foc…
.
Al vespre passo una llarga estona parlant de peixos amb els pescadors.
A les dues, un home s’alça de la cadira i sento que diu:
–Nois, demà hi ha matines. Me’n vaig a dormir. Bona nit.
Immediatament després d’haver dit: bona nit, agafa la primera cadira que es troba al seu abast i fa, tot asseient-s’hi:
–Pepet, porta un remenet…!
Després, encén un caliquenyo.
.
En tornar a casa contemplo una estona la lluna. Navega pel cel lleugerament tocada de boira fina en una suspensió inconsútil, dins d’una flonjor suavíssima.
La llum i la boirina es fonen en una mena d’èxtasi silenciós i passiu.
Avui tornem a tenir una altra pàgina magistral d’aquest quadern. Cada una de les frases de l’entrada d’avui és admirable. Sobretot, la conversa amb l’Hermós no té pèrdua. Genial!
I preparem-nos per demà, que tindrem molta feina. I suarem!
Espardenyes i esclops: amb quin material es trepitjava el territori! Avui, amb sort, la gent calça mallorquines. Altres temps, altres calçats. Almenys els nostres peus encara parlen català, ni que sigui salat (que prou ben maco que és). Ja és ben curiós que molts caps hagin d’aprendre dels seus peus per a fugir de cert analfabetisme voluntari…
Descripció de l’Hermós: en quatre ratlles, el veus davant teu tan real com si fos una aparició de la verge.
Rèpliques i contrarèpliques d’antologia: guerra i peixos; caliquenyos, matines i remenets; guitarres i panteons; un picar d’ací i d’allà a ran del terra, a primera fila, amb moviments ràpids entre les barques enemigues, amb l’arma ben agafada a la mà. Quina guerrilla més suculenta!
Bon divendres.
Quina manera de fer distincions de classes: esclops i espardenyes per a la gent “normal” i un “senyor” que portava sabates.
Gràcies pel link de la definició de CAR. En desconeixia aquest altre significat de la paraula.
Hi ha interès pel vocabulari? Aquí una propina amb la definició de “cofa“.
cofa
[de l'àr. qúffa 'cabàs']
f 1 CONSTR NAV En els vaixells de vela, plataforma que anava a la part alta dels pals i servia per a assegurar-hi els obencs dels mastelers de gàbia i per a efectuar d’allí estant algunes maniobres de les veles altes, com també perquè s’hi situés el serviola.
2 Cistella d’espart, de palma, etc., rodona, de poca alçada i generalment sense nanses. Cofa de palangres.
3 dial Copa, part del capell en què entra el cap.
——-
I aquestes observacions de Pla sobre la matèria, el vocabulari.
«En literatura, la fórmula de l’estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts du style». La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.
»El que passa és que jo sóc partidari d’ampliar el nombre dels mots familiars –d’ampliar-los constantment. Sovint l’obvietat és irrisòria i risible.»
Estic totalment d’acord amb aquesta “nota dispersa”. Ara, què és un mot familiar? depèn tant de cadascú! Hi ha vegades que m’he quedat parat de veure com segons qui no sabia que volia dir una paraula que per a mi és absolutament quotidiana i, desgraciadament, de vegades he estat jo l’únic ignorant d’un mot que tots els que m’envoltaven coneixien. I no parlo de variants dialectals ni de particularismes culturals de cap mena. Sempre hi ha un mot precís per a cada cosa. Si existeix serà perquè enfoca l’objectiu amb una lent d’augment superior l’objectiu a enfocar. Però no tothom sap com posar-la la condemnada lent! El recurs per a arribar a l’altre és la generalització, la paraula tipus “cosa”, “allò”, la lent de menor augment que fa que veiem la lluna però cap cràter i, fins i tot, potser és només un senyor calb amb la cara rodona que ens mira des del balcó del davant! Quins augments hem de posar en cada moment? Aquest és el dilema. La generalització fa que tots ens puguem entendre ràpidament i amb confort, però superficialment i amb perill. Per tant, els mals entesos estan servits en gairebé totes les converses humanes. De vegades penso que, abans de començar qualsevol discussió important, els interlocutors s’haurien de posar primer d’acord en la definició exacta de cada concepte important a tractar. Si fins hi tot els experts arriben a les mans que no hem de fer la resta de mortals? Si de vegades un treu tota la maldat interior que pot per a insultar a algú amb la màxima crueltat i el receptor el rep com si fos una floreta! (per posar un exemple poc comú, la veritat sigui dita) .
Tot plegat és un joc d’equilibris que mai acontentarà a ningú i que, en el pitjor dels casos, desembocarà en guerra mundial.
La incomunicació, gran cosa!