A la tarda, Mata, Nuts i jo baixem de Can Vidal, a peu, pel camí de Can Janoher. Tot caminant, Nuts, que porta unes magnífiques espardenyes de vetes, pantalons de vellut, faixa negra una mica baldera, armilla folrada de vermell, una gorra enorme sobre la cara sense afaitar, ens diu l’enyorament que sentirà de les hores que ha passat a Can Vidal. El dia d’ahir fou un dels més feliços de la seva vida. El seu entusiasme pel vi és tan constant i actiu que no voldria pas morir sense haver piponat, en una sola sessió, un mallal de vi. No es pot pas dir que arribés a aquesta mida; l’aproximació fou respectable: vuit litres. Per altra part, el dinar fou exacte: el que Nuts hauria manat de cuinar expressament si ell hagués tingut la iniciativa.
En la seva concepció del món, els cargols hi juguen un gran paper. Li serveixen de pedra de toc per a classificar la gent. Pau és un cinquanta cargols. Pere, un cent cinquanta cargols. Berenguer, un dos-cents cargols. Les seves amistats es mouen sobre cinquanta cargols. Els qui no arriben a aquesta quantitat formen el món dels nyicris –una mena de llimbs sense foc ni llum, ni brasa ni fum.
–Quants en menjàreu, ahir, Nuts? –que jo li dic.
–Tres-cents. Jo sóc un tres-cents cargols, mal m’està el dir-ho.
–Qui és l’home més important que heu conegut?
–L’avi Rovira, el de les tartanes, o sigui en Berruga. És un cinc-cents cargols.
–Els hi heu vist menjar?
–Perfectament.
En arribar a la carretera real, Nuts s’acomiada de nosaltres. Sorpresa. Té un aspecte aclaparat i pansit.
–Així, ens deixes? –li pregunta Mata, seriós.
–Sí. Us deixo. M’enyoro. Em feu pensar en el que he perdut i necessito un altre element. Estic trist.
–I on voleu anar?
–No sé pas… Ja ho miraré…
El veiem enfilar la carretera amb un aire de caminar a l’atzar, sense cap fixesa. Al cap d’una estona de caminar veiem que tot d’una es gira. vociferant, diu:
–Sóc un tres-cents cargols, que quedi ben entès!
S’allunya de nosaltres. La carretera és dreta i el seu cos sembla un escarabat negre. Després, no el veiem més.
Em sembla insòlita aquesta manera de classificar les persones segons la quantitat de cargols que poden arribar-se a menjar; d’utilitzar com a mesura el gust i la capacita de l’estómac?
Tot i què, no dubto pas de la fidelitat descriptiva d’en Pla, potser en faig una lectura massa literal del text?
Bon diumenge “passat per aigua: que ja és d’agrair”
Capítol segon i últim d’aquesta “novel·la” (o conte) rural del segle XIX, segons el meu modest criteri, discutible és clar!
Sempre he sentit a dir això de la quantitat de cargols que hom és capaç d’endrapar… jo es que no hi puc, ara, la salseta d’acompanyament…
Mira, deuen estar contents ells aquests dies amb tanta aigua!
Bon diumenge.
El Pla-mirall que es paseja pels camins _ahir i avuí bosquetans_ ha capturat una bona galeria de tipus ben homèrics, com es donen de manera natural en aquestes contrades. Uns dibuixats amb detall, altres només esbossats, però tots dignes de ser recordats com a part del seu mòn (la seva geografia i el seu temps).
Disculpeu, Antoni, però m’he perdut en això del “capítol segon i darrer d’aquesta novel.la (conte)…”
Em faria il.lusió de saber-ne el significat real de la frase…Gràcies!
Per altre costat: aquestes descripcions tan “fotogràfiques” dels tipus que acompanyen Pla em fan sentir una mena d’anyorança d’un temps que no he arribat a veure ni a viure…tot i que els meus progenitors me l’havien fet imaginar de valent.
Personalment – i des de fa una pila d’anys, sóc un vuitanta cargols!!
El meu comentari, Jaume, té relació amb la data d’ahir, 1 de novembre, on em sembla veure que tots dos dies, ahir i avui, formen com uns petits capítols d’una novel.la o conte rural dels que s’escrivien al segle XIX, en què, tant els personatges com l’ambient de muntanya em recorden els de Víctor Català a “Solitud”.
No sé si m’he explicat prou bé, però gràcies pel vostre comentari.
Ah, pel que fa als cargols, una vegada els vaig tastar i no em van pas agradar. Sóc un zero cargols!
Real com la vida mateixa!
Jo a casa sóc una cent vuitanta caragols, i és tradició contar-los!
Salut
No sóc un comentaristas habitual, que sí lector, d’aquestes anotacions planianes des del seu començament. De fet en vig publicar comentaris públics al meu blog i al diari i ara em veig temptat per dues circunstàncies: una, de personal, son les 2.16h de la matianada, i estic des del dijous a la nit ingressat al hospital públic de Son Llàtzer, a Palma. Teniu ni idea de que és passar el pont de Tots Sants, o qualsevol altre, tancat a una institució sanitària. Com diu un amic meu, és com tenir-te en observació però sense que s’otbservi ningú. Pert cert, us prego que no tingue massa en compte les errades tipogràfiques –ni les ortogràfiques: són producte del meu estat.
He parlat emperò també d’unes raons temàtiques: els caragols. A ca nostra, anys enrere, el tarannà del personal tenia una mesura prou diferenta: el nombre de canalalons que cadascún de nosatres eram capaços de consumir. Així anaven les palanagues que feia mu mare. I dic això amb l’advertència que a Mallorca els canalons no són plants de tanta tradició com al Principal, des d’on realment han estat importants com a plat nadalenc, propi de San Esteva. A ca nostra, doncs, les persones erem jutjades pels canalons i puc dir del cert que, a la meva joveneça, les mesures anaven des de la la dotzena dels més petits dela casa fins als vint i dos o vint-i-quatre dels ja més granadets. Estic parlant de quan sevidor tenia catorze o setze anys, i eran tingut ja entre els més granats devoradors de canalaons. Habitualment me les havia de veure amb un conco fadrí i ja entrat en la vintena. I servidor no acostamava a fer mal papers.
Per anit no tinc aima per proseguir, pero m’ha quedat amb ganes de parlar de caragols. I haurem de tornar. Bona nit.
Hola, sóc el company de la Marta i sóc un 80 cargols escassos. La família de la Marta (que preparen una llauna de 2.500 per a 10-12 persones, nens i padrins inclosos, amb segon plat de xai i botifarra) em miren amb condescendència…