Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots –cloves de nou– pesquen els calamarsos. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gregalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps –una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.
Retornem cap al tard. La carretera es pobla d’ombres de caçadors i de boletaires; se sent el fresseig de les converses de la gent invisible. Al pont d’en Casaca penso en la granota que hi cantava a l’estiu. La tarda es dissol en fums i una boira com un tel subtil, que flota, vaporós, arran de terra. El cel és claríssim, i el foc de les estrelles, metàl·lic i fred.
.
Cinema a la nit. «Fru-fru», amb Francesca Bertini, Gustavo Serena i els italians de sempre. Una trama banal resolta per persones que es passen hores i hores fent-se retratar –que es farien retratar sempre, nit i dia, indefinidament. Curioses les espontànies, inconscients exclamacions d’admiració del públic quan apareix un ambient de luxe o algun vestit bo.
Sortint del cinema, Roldós toca un quadern de Schumann per a Coromina, Lluís Medir i jo mateix. Schumann no n’erra mai cap. És rodó com una poma. Anca d’ametlla. Una mica apegalós per massa perfecció de circumferència –una mica mica. Schumann sembla a dues dimensions. Chopin, a tres.
Cal anar a veure, jo ho he fet, l’ermita de Sant Sebastià per fer-se càrrec de la bellesa del panorama que es contempla des d’allà dalt, i admirar una vegada més la prosa poètica de Pla.
A internet trobareu que el títol de la pel·lícula de Francesca Bertini era “Frou-Frou”.
Què hem de pensar? Que a Josep Pla li agradava més Chopin que Schumann? Jo crec que sí.
Molt bona la connexió amb el “Vals” de Chopin. Gràcies a Xarxa de Mots. El pobre Schumann no té tanta sort: la connexió per sentir el “Moderato” no funciona.
Abans que res, Antoni, moltíssimes gràcies pel vostra aclariment d’ahir vespre. Molt amable!
Pla – n’estic força segur – n’era més de Schumann que de Chopin. Aquest darrer, intens musicalment però carregat d’un romanticisme carrincló (gran èxit popular…); Schumann, per altra costat, reparteix una sensibilitat propera al raonament i a la descripció de la més pura realitat. Crec – i valga’m Déu de pontificar, ni molt menys, encara, dogmatitzar – que si Pla hagués estat músic, seria més aviat d’influència schumanniana…
Per cert (i parlant de música) Josep Pla li tenia una mania espantosa al Palau de la Música Catalana de Barcelona: opinava que amb aquell terrabastall arquitectònic (“una autèntica mona de Pasqüa”) era impossible concentrar-se mínimament i adquirir un cert respecte per la música que s’hi tocava. A més, ironitzava: “vostè creu que es pot gaudir d’unes notes ben construïdes, tot mirant aquell cavall que sempre està a punt de saltar sobre l’escenari? Fa feredat, home…!”.
Disculpes pel llarg comentari.
Si us plau, Jaume, no pareu d’explicar-nos anècdotes de Josep Pla!
Aquesta d’avui del cavall a punt de saltar sobre l’escenari del Palau, és molt bona. Gràcies.
“El cel és claríssim i el foc de les estrelles metàl.lic i fred” aquesta paradoxa, o sigui, contradicció aparent, de com pot ser un foc metal.lic i fred, potser és deguda al desfassament en el temps, el retorn al passat que ve a ser aquesta obra, i que es mostra de forma més o menys latent, inconscient. El foc que era en la joventut, ara existeix també, però molt contingut.
“Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix”. Empatia total amb el món de l’Empordà (jo tampoc en trobaria gaires de tan agradables), i declaració de principis indirecta sobre la seva obra, l’altre món que ell crea, ja que almenys aparentment no inventa res, ja ho he dit alguna altra vegada, però és que és repetitiu.