A la tarda, pel camí del cementiri i la font de Morena, pujo a Can Calç de Sant Climent. És un mas de la meva mare: cent vessanes de suredes, un hort ombriu, poca i magra terra de pa i un casalot sobre la carena. Tot en el terme de la parròquia de Fitor.
Fa una tarda blanquíssima i al cel hi ha una resplendor de pasta de nata. La neu del cim del Canigó és d’un color opac i somort. Els seus contraforts inferiors, sense neu, tenen un color gris i una qualitat molla i pastosa. L’aigua somica en els recs. Tot és humit i fangós.
Els boscos són plens de veus. Les destrals piquen a tot arreu. De vegades se sent un arbre que cau. Els propietaris fan carbó o es venen les plantes. Tot quedarà pelat. L’espectacle és impressionant. La quantitat d’arbres que hauran caigut durant aquests anys de guerra és desorbitada, incomptable.
A les tres, arribo a la font de la Teula. L’aigua cau indiferent, en la solitud ombrívola del lloc. A la taula de pedra, hi ha els residus d’una cargolada. Els eucaliptus que la volten, despentinats, regalimen tristesa. Les fonts rústiques, que a l’estiu són tan grates, a l’hivern es tornen tètriques. Quan arribo a la collada de Fitor, després de les vinyes mortes, el panorama s’obre, esbatanat: es veu la mar de l’Estartit i de les illes Medes, d’un color d’estany, opac.
El mas és un drama rural. Gairebé no goso entrar a la casa. En veure’m arribar tothom em mira estranyat, de cua d’ull, desconfiat. Iniciar la conversa és difícil. Per fortuna se m’acosten dos gossos famèlics, amb les orelles baixes, que m’ensumen les sabates. Això dóna un pretext per a parlar… En la casa infecta, abandonada, hi viu el masover, la seva dona –una dona torta i guenya, bruta i esperrucada–, un carboner negríssim i un seu fill que té un aspecte de cretí aturat.
El naturalisme –penso– només té un defecte: ésser veritat. La frase de Carner, que els llibres naturalistes s’han de llegir amb un ram de roses al costat, és una frase una mica cursi, però inclou un consell apreciable. El naturalisme no agradarà gaire mai perquè implica la descripció i el reconeixement de la claveguera –petita o grossa– en la qual ens movem. Sobre la claveguera, hi muntem les nostres minses, miserables conviccions. Té raó Gori: la literatura més apreciada serà sempre la idealista –encara que sigui fada, mentre sigui ideal.
Retorn entre dues llums, entre la humitat de les suredes. Els mussols volen en el cel gris i baix.
.
Abans de sopar, llarga conversa amb el meu pare sobre el nou mapa d’Europa i l’abrivada enorme del socialisme. El meu pare, que ha cregut fins on ha estat possible que Alemanya guanyaria la guerra perquè era –segons ell– convenient per a la marxa del progrés, està enormement impressionat. Però, cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma. Personalment, l’embranzida dels pobres em fa un efecte enorme: una barreja de satisfacció i de por –indestriable.
Al vespre, al Club, faig, amb els amics, una derrama per jugar al bacarà. En el moment de passar comptes resulta que hem guanyat quatre pessetes per barba –o sigui setze cafès per cap.
.
Després, Coromina i el meu germà –estudiant de Ciències Químiques– s’embranquen en una inacabable discussió sobre la ciència. Coromina ataca –amb gran sorpresa meva– l’arrelada convicció del meu germà sobre l’absoluta prioritat de la ciència en tot sistema de coneixements humans. Com tots els antiracionalistes, Coromina fa frases boniques, brillants: diu, per exemple, que el descobriment de les ones hertzianes més es deu, potser, a la intuïció poètica que a un esforç d’observació sistemàtic. El meu germà s’indigna. Per mi sempre ha estat un misteri saber per què hi ha persones que fatalment són racionalistes i altres que fatalment són antiracionalistes. Per què? ¿Per diferent direcció d’estudis i de coneixements? No ho crec. Hi ha persones molt sensibles, de temperament artista, que són racionalistes. Hi ha persones obsessionades per una tècnica determinada, que són antiracionalistes. Per diferència de temperament? ¿Per diferència en el grau de curiositat? Hi ha racionalistes molt tancats a la banda. Generalment, als antiracionalistes no els interessa, ans els enutja, saber alguna cosa concreta. Per què?
El més petit problema bàsic em precipita en un abisme d’ignorància i de tristesa.
.
Llarg passeig solitari, a la matinada, pels carrers deserts de la vila. Des de diferents llocs veig cremar el far de Sant Sebastià. L’esclat es produeix indefectiblement, amb una precisió perfecta. A les quatre de la matinada, va cremant sempre… Davant de la tenacitat infatigable de les màquines, és impossible de no fer-se càrrec de fins a quin punt l’home ha vingut a menys. De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda.
Molt bona la connexió del mapa d’Europa que et porta al web del racocatalà.cat, on hi ha una amplíssima exposició de la història de la Primera Guerra Mundial.
Hi ha un llibre que va publicar la revista L’AVENÇ el 2004 de Santiago Rusiñol, “Espurnes de la guerra”, que són articles que Rusiñol va publicar entre 1914 i 1918 a L’Esquella de la Torratxa”.
Us en copio un fragment datat el 15 de novembre de 1918:
“En sortir aquest glossari, s’hauran acabat les espurnes de la guerra, perquè s’haurà acabat la guerra. El cas més gran d’orgull i de vanitat que havien vist els segles haurà acabat amb la més gran humiliació. La nostra França, la França cervell del món i cos de la humanitat, ha pogut rompre les cadenes que volien endogalar-la i sembla que tots respirarem millor. El cervell ha pogut més que els músculs dels alemanys, i el geni de Foch ha tingut més força que els homes de talent i d’ordenances, i és que la llum d’un enteniment sempre farà més claror que uns llumets de petroli.
Ara, els alemanys faran revolució. Ja la tenen a casa. Ja l’han començada i com a bons pensadors -simètrics- suposem que, com tota la resta, també la tenien prevista. Ells no són homes que no sàpiguen tot el que ha de succeir. En les seves oficines, tot està previst i premeditat. Per això és la terra de la ciència, i serà curiosíssim de veure una revolució feta per un poble simètric, que capgirarà les idees, les lleis i la propietat com si revolucionés amb falsilla.
A hores d’ara ja saben quin dia tindran la república, l’hora que trencaran els vidres, i les hores i minuts que faran suspensió de pagaments. Un d’aquests dies, fent el pas, aniran militarment a cremar un estanc i a bolcar un tramvia, i tornaran a aquarterar-se. L’endemà, tots a un senyal aniran a tallar els pals del telègraf…”
Són paraules profètiques de Santiago Rusiñol.
Jo crec en la “Crítica de la raó pura” de Kant, per tant seria més aviat antiracionalista, m’agrada la intuïció i l’idealisme, tot i que puc somniar, però no em vull fer esclava dels meus somnis, que deia Kipling a “If”. Tinc un cert temperament artístic no desenvolupat!
El meu pare és extremadament intel.ligent, professor de matemàtiques, racionalista però idealista i escriptor. I només somnia de practicar l’escriptura en el poc temps lliure que té.
Jo crec que Pla és un punt mig. “El naturalisme –penso– només té un defecte: ésser veritat.” I l’idealisme té el defecte que el que diu és mentida. Tot plegat és una hipèrbole, però ja va per aquí.
De totes maneres, “Hi ha mentides que valen per mil veritats” he llegit alguna vegada.
[...] Pla, El quadern gris, November 6 1918: Coromina and my brother–a chemistry student–get entangled in an [...]