Desori familiar sorollós, fortíssim. M’han sentit arribar massa tard. Encara no he pogut aconseguir resoldre el problema d’entrar a casa sense fer soroll. Sobre el meu antic propòsit d’arribar a la independència econòmica, no puc comunicar cap notícia. No serveixo per a res. La meva inutilitat és completa.
.
Passo la tarda llegint. Zola és tingut per un naturalista, però ara veig, en el «Mercure» de París, que en escriure les seves novel·les utilitzava molt pocs documents humans concrets. Així com a l’estiu hom menja tallades de meló, els naturalistes devoren tallades de vida. Però Zola generalment improvisava, inventava. Això m’explica una cosa que ha estat fins ara, per mi, incomprensible: el caràcter unilateral, poc complex, rarament contradictori, dels personatges de les seves novel·les. Són caràcters –amb una indumentària diferent, en una època diferent– d’un sol bloc, d’una sola classe de pedra, com els de Racine.
Rellegeixo «Tinieblas en las cumbres», de Ramón Pérez de Ayala, que en publicar-se m’havia fet una gran impressió. Ara el llibre se m’aprima a les mans. És un brillant primer llibre, això sí. Ayala té la voluta de la frase castellana, posseeix l’esperit i la forma del castellà –cosa que ni Baroja ni Azorín no tenen– d’una manera naturalíssima.
Ha fet un dia clar i una tarda dolça, que he vist morir darrera els vidres. Crepuscle de nuvolades fosques, sobre el blanc oxidat de la volta del cel, amb una mica de rosa i regalims morats a ponent.
Abans de sopar entro un moment a l’Escola d’Arts. Hi trobo Lluís Medir, ajudant de Coromina, arreglant parsimoniosament el material de l’Escola, amb un gust per l’ordre, la netedat i l’eficàcia que m’encanta. 
Lluís Medir és un dels xicots de la meva generació més apreciables, d’una intel·ligència, per les coses concretes, més viva. La simpatia que li tinc prové, en gran part, de l’afany que sento –de vegades frenètic– d’aprendre. En el fons, només m’interessen les persones que em poden ensenyar alguna cosa. Tinc la impressió que, el que Medir sap, ho sap bé.
Els aperitius em desfan l’última part del dia. Havent sopat, innombrables cafès.
Al bacarà, perdo bous i esquelles. Ressopó a la nit, amb els amics. No tinc mai diners, però sempre hi ha un o altre que en té. A més a més, hom fia. Gori menja amb una gravetat sacerdotal. A algú se li ocorre de demanar mançanilla. La beguda espanyola em fa un mal de cap horrible. Un dolor a la part alta del cap –entre la massa encefàlica i el crani. Passada la darrera part de la nit al bordell. Paquita.
A mi Pla em posa tan nerviosa com Kafka, en un sentit diferent, fins que no l’entenc. Pla és esqüet, el.líptic, suggerent, mai transparent, hi abunda la transitivitat, l’opacitat a través de la qual ens arriba el missatge. “Passada la darrera part de la nit al bordell. Paquita.”: no diu res d’especial, però com ho diu! A semàntica s’estudia Pla com un exemple de com es poden dir les coses sense dir-les. Al capdavall això és la literatura, el demés són hòsties.
Això que dius, Helena, és ben cert. I una de les virtuts de la literatura “bona” és dir el màxim de coses amb el mínim de paraules possibles.
Em permets que et faci una correcció? En català no és esqüet, és concís. Quan jo faci alguna errada ortogràfica o gramatical, o algun castellanisme, també espero que em rectifiqueu. Gràcies.
Gràcies per la correcció, i per la forma de la correcció. No ho sabia pas.
Dir el màxim de coses amb el mínim de paraules possibles, és el que fan els poetes quan són poetes de veritat. Pel que fa a la prosa, que per a mi és inferior a la poesia, pot tenir moments poètics, o ser com la de Pla, que té moltíssim de lírica, i de concisa.
No sé pas, Helena Bonals, si això que diré et pot consolar una mica. Vaig ser company de treball del corrector de Pla, Bartomeu Bardagí (corrector en els volums de la Selecta i en els de l’OC de Destino). D’en Bardagí ja n’he parlat més d’una vegada en aquest blog.
En Bardagí em va dir –com suposo que ho devia dir a altra gent del gremi– que en la correcció de l’obra completa li van passar més d’un “escuet” o “esqüet” (tant se val aquí si “c” o “q”), “bodegons”, “dentellades” i altres misèries del que ell anomenava “cagallons de la gramàtica”, els correctors. Tant de bo totes les faltes fossin d’aquesta mena. El vocabulari és important, molt, però ho és molt més la fraseologia, el gir, la construcció de la frase. I és per això que, de Pla, me n’admira tant el contingut com el vehicle prodigiós amb què el porta sobre el paper. És per això també que la teva observació sobre el “tibat” em va tocar un punt sensible, aquell “tibant”. que li trobo tan sovint.
Això no treu que la correcció de l’Antoni sigui justa i oportuna.
És la meva “ignorància estupenda”, que diu Jordi Llovet.
Que consti que no m’hi comparo pas, si de cas sóc com la lluna davant la llum del sol, però l’únic, l’ immortal Gaudí, deia, textualment, que “mai no se’n sap prou”.
No sé quin punt sensible és en el que vaig incidir d’algú com tu, però si és positiu, n’estic contenta.
Sí, Ramon, és més important la sintaxi que l’ortografia. Gràcies per l’observació.
Helena, em sembla que és el segon cop que esmentes en Jordi Llovet. Jo sóc un admirador incondicional d’aquest crític i el segueixo cada setmana tot llegint la seva columna al suplement del “Quadern” del dijous. Les ressenyes que hi fa també són “estupendes”.
Vaig tenir la sort, ara deu fer uns deu anys, d’assistir a una conferència que va fer en Jordi Llovet a Manlleu sobre l’obra de Rilke. Inoblidable!!
Jordi Llovet és l’únic professor que em va posar excel.lent en tota la carrera. No el segueixo, perquè no compro “El País”, però trobo que té molt de mèrit de llegir-se un llibre cada setmana. Jo faig la meva ressenya d’un anticànon cada mes. Així no m’hi guanyaré mai la vida…
Al Col.legi de Llicenciats, el mes de juny, el Jordi Llovet va fer una conferència sobre l’ensenyament, carregant-se aquest sistema que permet que tants de professors agafin depressió, i posant l’exemple de “L’infant salvatge” per donar a entendre que amb certs nens no hi ha res a fer. Tot i la duresa del que deia, ens va fer riure molt, va ser molt brillant.
Ufff quina meravella, no sols pel Plà, sinò per tots vosaltres que aporteu les vostres opiníons i enriquiu aquest lloc tan especial.
Estic d’acord en què la prosa tambè té que estar nua de brossa, captar l’essencia és fonamental per atrapar el lector. En aquest cas Plà en el seu cuadern ho consegueix i tambè el que remarca Helena, ho diu tot darrere d’una frase ximple.
En poesia l’esencialitat és bàsica, sense ella no hi ha poesia, recorde que una escriptora catalana que he conegut recentment em va dir que “la poesia és depuració, lliurar els versos de qualsevol lligam, deisar-los en els ossos”
No oblidaré mai aquestes paraules, em van fer reflexionar.
Tambè m’agradaria que em corregireu si vegeu alguna barbaritat.
Salutacions,
Estel J.