Amb el pianista Roldós, a Cala de Gents. Com que no tenim ganes d’enraonar, caminem en silenci. De vegades Roldós xiula una estona, però de sobte calla i es torna vermell, com si s’avergonyís.
Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca –sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés –invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita és gairebé fosc i algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un grill. Hi ha un tal silenci bressolat per l’ondulació del vent de les pinedes que se sentiria caure una palla a terra. Aquest silenci sonor sembla una forma de la immensa voluptuositat de la terra. Tornem en silenci. Roldós –que porta l’abric a les espatlles, un abric de color de xocolata– aparenta tenir esgarrifances de fred intermitent.
.
Al vespre, arriba al club Puig Grasetes, que de jove fou periodista a Palafrugell i ara resideix a Sevilla. És el de sempre: nerviós, més nerviós que mai, atabalat, desbordat de feina, desordenat, inquiet. Va vestit de negre i, com que està tan flac i groc (es diria que l’han ensofrat), sembla un magistrat d’audiència. Celebrem la seva arribada amb copioses libacions i en honor d’ell s’arma un bacarà que fa tremolar les esferes. En el fons, tothom sap que perd sempre. L’únic que no vol que sigui dit és ell.
Carles Serra (en Carlitos) ha de mantenir sempre per força un posat greu i sever. Si té la desgràcia de posar-se a riure, està fet d’una manera que li pot venir un singlot d’una durada indefinida, d’efectes dolorosíssims. Els metges li han dit: si riu, se’n farà l’estella. Sembla que quan riu i li ve el singlot n’hi ha per a llogar-hi cadires. Al cap d’una hora o dues tothom fuig, perquè té la sensació que es morirà indefectiblement.
Gori resulta sempre massa personal i egoista per a estar pacíficament amb amics.
Linares és l’àguila de les coses immediates i per això fascina els comerciants. És quan presenta la factura que comencen els xerics.
Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret!
Una de les poques persones capaces d’una certa bondadosa ironia en el tracte és l’home més llòbrec de la vila: Enric Frigola.
Quan hom considera que Puig Grasetes ha perdut prou per ésser el primer dia, anem tots en banda a fer ressopó. És el súmmum de la felicitat en aquest poblet.
A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici.
Pla fa veure que no troba l’adjectiu, però sí que el troba, sí. No falla mai!
Sobre l’anècdota del singlot, al final del Quadern gris trobarem una altra persona, el doctor Rafael Dalí, que pateix el mateix problema. El fet és explicat el 10 de novembre de 1919.
“Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret!” No tenir temps per a la contemplació, per llegir, per tenir idees, quin horror. L’única obligació que hauria de tenir una persona és de ser feliç.
Quin recurs més genial aquest de repetir,fins i tot per tres vegades, que no troba l’adjectiu estant voltat d’ells!
Potser aquesta repetició de què parla la Yolanda, això sí que pot explicar, ni que sigui en part, la vanitat de Pla a què es referia ahir l’Helena. Per mi la insistència a dir que “no troba l’adjectiu” no deixa de ser una manifestació de falsa modèstia o almenys de voluntat de dir públicament que ell és escriptor i ha de trobar el mot exacte, l’adjectiu
«L’adjectiu no pot ser mai excessivament vulgar –en aquest punt el llenguatge del poble és l’origen de molts errors– ni pot ser excessivament erudit i difícil de comprendre. Ha de ser precís i si és possible graciósi. Aquest és el gran problema de la literatura, al meu entendre: l’adjectivació.». (Notes del capvesprol)
Però dir que Pla era vanitós, a part l’amor propi que tots arrosseguem…, no sé pas si això jo ho subscriuria.
“Come vincere nella vita sensa un po di arroganze!”.
Evidentment, Pla no es queda amb els ossos, l’abstracció total, el “menys és més”. Però tampoc és la vanitat total, és veritat, Ramon. Repeteixo: el seu punt mig, decantat ara al realisme, ara al que li vulgueu dir, (jo tampoc trobo el nom!), és per mi la seva principal qualitat. Pot agradar, crec, a persones molt diferents.
Ramon Torrents:
Pla era un home terriblement vanitós. Reflectia, però, la seva immensa vanitat en un mirall, fals, d’humilitat i timidesa. Tot això ho constato de manera positiva, és clar.
Xerrant amb ell, cada mig minut havia de manifestar “jo no sé res, sap? Res de res!”; o bé, contínuament repetia “la meva ignorància és total, no li sembla?”. És a dir, necessitava, realment, presentar les seves carències !?! per cultivar l’enorme ego. He conegut persones que utilitzen, amb certa regularitat, aquest mateix sistema; sense el mateix èxit, per descomptat.
Pla era un mestre, fins i tot en l’art d’expandir la seva vanitat.
Fins l’artista que ha arribat més amunt té uns terribles dubtes de la seva obra, compatibles amb un cert grau de vanitat, perquè és impossible que no s’adoni del que val. És l’ambivalència que caracteritza tots els creadors. Jo no crec que Pla digués el que deia només perquè no s’ho creia. En broma es diuen les veritats.
Jaume Santacana:
Em consta la teva admiració personal per Pla, avui 13 de novembre per molts anys Jaume.