A primera hora del matí, la notícia de l’armistici, que l’arribada dels diaris confirma. S’organitza una manifestació 
davant de la qual es posa l’orquestra amb bombo i platets. Entusiasme sense gravetat, superficial –una mica gratuït. Si no és parlotejar quatre anys i mig pels cafès, ¿què hem fet per a arribar en aquest resultat? El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurset mogut per l’alcohol.
Passejant pels carrers trobo el campaner, Paguina, que circula fumant un caliquenyo. Em diu:
–La casa de Palafrugell on la derrota d’Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d’avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar…
Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.
Continuo amb l’article que vaig començar a copiar el 6 de novembre de Santiago Rusiñol, que va sortir publicat a L’Esquella de la Torratxa el 15-11-1918, reproduït al llibre “Espurnes de la guerra” (L’Avenç, 2004):
“L’endemà, tots a un senyal, aniran a tallar els pals del telègraf a metre i mig per revolucionari; faran la vaga general d’una manera equitativa, plegant els obrers en formació i donant un crit subversiu cada dues hores i quinze minuts; es farà un sufragi universal segons el pes de cada votant, es donarà el vot a la dona que pesi més de cinquanta quilos, i es faran unes constituents que ja se sabrà vuit dies abans com estaran constituïdes, i un cop fetes, a pas de marxa, apa, vinga l’anarquia, però una anarquia ordenada, prussiana, bilateral, que ho trasbalsi tot sense sotracs i que ho capgiri d’una manera uniforme.”
Com es pot ser comunista, anarquista, etc. després de llegir això! A mi, mentre a la Revolució Francesa només es dediquessin a tallar els caps dels aristòcrates, ja en tinc prou per bandejar-los. Per mi, estar en contra de la pena de mort és superior a tot.