Aire de tramuntana al matí, que a l’hora baixa es desferma. Els carrers, amb el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una 
població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets –sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers– són bonics. Però el vent ens roba la nit.
.Coromina diu a la tertúlia haver parlat quatre hores seguides amb la mateixa senyoreta. Gori, sarcàstic: «Sense resultat?» Coromina, confús: «Home…! És una senyoreta molt intel·ligent…!» Gori, vermell, displicent: «Una senyoreta intel·ligent que deu estudiar per llevadora, com totes les senyoretes intel·ligents d’aquest país… Sou un tímid i la cultura de les senyoretes us impressiona. No fareu mai res…»
En la boca de Coromina, qualsevol petitesa s’engrandeix. En la de Gori, qualsevol cosa es precisa.
Dies estèrils, perduts, irremeiablement perduts, passats enmig d’una vaguetat i una divagació sense fi. La dificultat de concentrar-me en alguna cosa em fa venir febre. Si tota la vida és com això que s’anomena la joventut, és una trista vida. Veig com la meva mare i les meves germanes pugen l’escala per anar-se’n al llit. Penso que demà podrien ésser mortes… No puc eliminar l’obsessió. Insuportable vida!
Si no fos per les imatges de la tramuntana que ens adjunteu, esplèndides, avui es fa difícil fer un comentari al text de Pla. En tot cas, em quedo amb la frase:
Però el vent ens roba la nit.
“Sou un tímid i la cultura de les senyoretes us impressiona.”: s’equivoca, l’èxit és pels tímids, en matèria amorosa. “La timidesa és el garant del ver amor”, deia Riba. Coromina, més romàntic, contrasta amb Gori, i jo em quedo amb el primer quatre vegades.
Helena: un servidor – tot i que m’anomenen Jaume – també creu que Coromina es mostra, no només més romàntic – que també – si no més elegant.
“Insuportable vida!”: l’expressió fa feredat; per crua i realista.
El comentaris que Josep Pla fa, tant envers els diàlegs com en les descripcions físiques, anímicament procuro que no em siguin influenciables com ho varen ser per a ell.
I de ben segur que foren motivades per la manca d’activitat personal en tasques que en un jove, com era en aquells moments el mestre Pla, haurien d’haver estat un complement a l’escriptura.
Ell mateix, a altres voltes, reconeix aquesta desgana de fer feines d’altres tipus i, sens dubte, que això marca al fer públiques les memòries o escriure narratives.
Això sí, el paisatge empurdanés dona molt per meditar i transcriure-ho com ell tant curosament sap fer.
Tanmateix l’última exclamació, en un jove, és inaceptable.!
Tornaries a la teva adolescència? Jo no hi tornaria, com deia l’autor de “En lloança de les dones madures”. Per mi ha estat la pitjor època de la meva vida, juntament amb la joventut que la seguia. O sigui, que de delícia, com diu el tòpic, cap. És normal que un artista tendeixi a fugir de la vida. I m’agrada que pugui arribar a escriure i només escriure, també és una opció.