Dilluns. Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.
Al vespre, vaig al cinema. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, infrarutinari.
Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes –potser– som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser –probablement– molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.
.
Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.
Entre l’abstracció i l’empatia, prefereix la darrera, almenys en relació a les dones. Perquè en relació a la seva obra, crec que guanya la indefinició, la densitat i la poesia en la manera d’expressar-se, per exemple en el principi d’aquesta entrada: “Dilluns. Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.”
“infrarutinari”: Colosal!!
Crec que Pla és realment insuperable, com més el conec , més m´agrada.
Em costa molt d’imaginar-me un Pla ballant. Jo tendeixo a pensar que, de ben segur, trobava, el fet de ballar, una situació absolutament ridícula. Jo, potser, li donaria sa raó…!!!
D’Unamuno, Pla, sempre comentava – abans que qualsevol altre detall, que era l’home – dels que havia conegut durant tota la vida – que anava més tacat: “tot ell, deia, era una autèntica llàntia…!”
A mi també em costa de creure que Pla era ballador. Entre l’anotació del dia 23: “Avorriment dolç a la vora del foc” i la frase d’avui: “Vida opaca”, hi ha el contrast amb el Pla que va al ball del Casino. De tota manera, reprodueixo un fragment de la biografia de Lluís Bonada “Josep Pla”, que esmenta un tros del llibre “Francesc Pujols per ell mateix” d’Artur Bladé i Desumvila:
“Josep Pla, mig de gairell, o amb les cames creuades, mirant ací i allà, amb el seu aire de guitarrista que ha perdut la guitarra i no sap on…
(…)
Hi assistí (al banquet) l’alta societat, si es pot dir així, democràtica i republicana, el “tout Lisbone”, diriem. Dels catalans, l’únic que va ballar fou Josep Pla i ja no cal dir que ens va fer quedar bé, perquè en sap i s’hi mira.”
Es refereix al viatge que Josep Pla va fer a Lisboa l’any 1921 com a diputat de la Mancomunitat.
Bona dada Antoni. Crec que saber si un home sap ballar o no -no és conya- és molt més definitori que altres atributs. Deliciosament nostàlgica la descripció de la nit tardorenca -anterior-.