Dins de «La vall de Josafat», Xènius parla avui de Shakespeare. Diu que és: Força i Llei. «Què vol dir, escrivint això?», pregunta Gori, intrigat. «És una síntesi, una definició…», respon Coromina passant-se la mà pel clatell. «Sí, sí, és clar –diu Gori–, «una síntesi, és clar. Però, quan s’utilitzen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal, compreneu? Són recursos de la comoditat, maneres de parlar de coses de les quals hom no sap ni un borrall. Malfieu-vos de les coses vagues que s’escriuen amb majúscula. Són trampes per a babaus.»
.
Stendhal, Stendhal –aquest és el camí. Hi ha un aspecte molt substanciós en l’obra de Stendhal que tindrà sempre una candent actualitat en aquest país: el que fa referència a l’anàlisi de la hipocresia.
.
Passo balanç. Dec diners a T. G.; diversos ressopons; una llarga factura al club i una considerable quantitat de llibres al llibrer Lavinya. Accepto aquests deutes amb tota humilitat i declaro que són absolutament reals. M’agradaria d’ésser un bon pagador, però no sóc encara prou pobre per a haver de pagar al comptat. Tot arribarà…
.
Contra la sinistra casa de tracte, que m’horroritza sense acabar-me d’ensopir, l’única solució és la fatiga sense objecte.
He caminat tota la tarda. Torno de Sant Sebastià, espeuetat. Ha fet una tarda grisa. El paratge de Ros, sense sol, té una punta de malenconia. Entre dues feixes verdes, un camp de color morat fosc té la mateixa qualitat que un ull de vellut. Veles desinflades en mar. Gossos errívols fan anar un conill entre els pins solitaris. De vegades, la forma d’un arbre em suggereix una forma humana; em sembla, àdhuc, en la calma del bosc, sentir una veu… El bassiol de la font de la Portalada, glaçat, semblava un tros de claror de lluna…
Succeeix, de vegades, però, que l’excés de fatiga física posa en tensió tots els nervis, i així hom acaba en el mateix lloc que hom hauria volgut, des d’un principi, evitar.
Diferències amb l’escrit original, “El primer quadern gris”:
Xenius parla de Shakespeare. Força i Llei. Em fa l’efecte que no l’ha llegit. Quan s’usen aquestes paraulotes amb majúscula mal senyal.
Stendhal, Stendhal, Stendhal, aquest es el camí.
Fer servir 3 vegades un nom li devia semblar excessiu i per això va quedar reduït a 2 en la versió definitiva.
“Espeuetat”, no havia sentit mai aquesta paraula, la trobo extraordinària!
Fins avui, si no m’equivoco, hi ha hagut 14 referències a Eugeni d’Ors, amb el nom complet o parlant de Xènius (dies 14/3. 26/4, 2/5. 11/5, 15/5, 7/6, 15/6, 6/8, 12/9, 10/10, 11/10, 22/11, 25/11, 28/11). El balanç no sembla gaire positiu, tot i el reconeixement del dia 22 d’aquest mes i l’elogi de l’11 d’octubre..
Avui, amb la transcripció de l’original que ens proposa l’Antoni es demostra que amb la revisió de la maduresa Pla encara va reblar la desconfiança que de jove ja li inspirava aquell maïtre à penser. És clar que ara se serveix de les veus interposades de Gori i Coromina per emetre el judici.
Stendhal… Ja més entrat en anys, en feia l’elogi, sí, però més matisat, no tan absolut. Crec recordar que a l’entrevista amb en Soler Serrano s’hi refereix.
“Espeuat”, sí, és una troballa que et fa aturar i insinuar un somriure. Ja apareix a la primera versió? (no la tinc a mà). És un verb que tothom que parli català pot entendre, tot i no haver-lo sentit ni llegit mai, com l’Antoni i jo mateix, almenys. Això em recorda una nota de pla sobre el vocabulari.
«En literatura, la fórmula de l’estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts du style». La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.
»El que passa és que jo sóc partidari d’ampliar el nombre dels mots familiars –d’ampliar-los constantment. Sovint l’obvietat és irrisòria i risible.»
(Notes disperses)
Doncs això sí que és creativitat, imaginació! I problemes pels traductors. Seria com una llicència poètica, tot plegat. L’important és no fer el pedant amb un “quelcom” un “llur”o un “nogenysmenys”, però hi ha paraules cultes molt belles, també. Crec que a Pla no li agradava “joliu” en una altra entrada, i en Carner hi surt molt.
Ramon:
“espeuetat” no surt al “Primer quadern gris”, almenys en aquest fragment corresponent al mateix dia.
Helena:
d’acord amb això que dius dels quelcoms i dels llurs, però avui en Pla mateix ens hi ha “colat” un “àdhuc”.
Tots els autors es contradiuen, dins de la mateixa obra. No és estrany, l’”àdhuc”. Quin mal a l’orella. Molt observador.
Antoni i Helena o Antoni o Helena
Es parla d’autors d’una sola obra, però en el meu cas s’hauria de parlar del “comentarista d’una sola citació”: després d’enviar el comentari he vist que el 22 d’agost ja vaig transcriure aquestes mateixes paraules de Pla
http://elquaderngris.cat/blog/?p=129#comment-4419
Sobre l’”espeuat”, sembla probable que sigui una paraula no buscada al diccionari (com caldria buscar-la-hi?), sinó patrimoni de Pla, actiu o passiu –potser ho havia sentit i recordat, i aquí va trobar que hi anava com l’anell al dit, sobretot tractant-se d’allargar o arrodonir la nota simple i breu de l’original del 1918 amb la descripció de l’anada a Sant Sebastià i altres qüestions.
Pel que fa a l’”àdhuc”, tant pot ser seu com una correcció allà on ell podia haver deixat un “inclús”.
El cas és que, tot i ser una paraula sense gaire més ús que el literari, no trobo que aquí faci cap nosa ni que sigui un destorb a la lectura. I estic d’acord que l’important és no fer el pedant, i això Pla ho evita sistemàticament, no hi cau mai.
Un “inclús” o també un “fins i tot”.
Un “inclús” o àdhuc un “fins i tot”, tanmateix.
La meva àvia paterna (1910-1996), que va haver de deixar l’escola als 12 anys, i doncs no podia ser acusada de pedant, feia servir “tanmateix” i (no tan sovint) “nogensmenys” amb tota naturalitat.
A mi la paraula “llafega” em sembla de diccionari, i la meva àvia també la diu “amb tota naturalitat”.
la meva mare , deia ,espuetat,quan es referia a una persona molt
cansada
Espeuat és sinònim d’espeuetat ? No trobo la definició al diccionari.
Sobre els cultismes i els mots familiars crec que, depenent del context, s’adequan més uns que els altres. Tant és així, que tots són necessaris: pel que té de normalitzador el seu ús i, perquè contribueix a la riquesa i manteniment d’una llengua.
Ha tornat el Pla més genuí amb el reguitzell de comparatius. Preciós i precís en evocar l’ull de vellut!
Bon cap de setmana,
Maria Rosa:
sí, són sinònims. Ho trobaràs al diccionari Coromines, volum VI, a l’entrada “peu”, pàgina 507 i següents.