Diumenge. Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.
.
Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A «Le Jardin de Bérènice» hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.
.
A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altre. És l’educació catòlica –amable i desllorigada– del país.
.
Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això què és? L’essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.
La vida familiar, diu. Poc diferent de la de noranta anys després.
Com que el comentari sobre Maurice Barrès ja surt a “El primer quadern gris” ¿hem de creure que Pla, de ben jove, tenia ja una tendència cap a les idees conservadores? No és estrany, doncs, que de ser elegit diputat per Acció Catalana es passés a les files de la Lliga i fos amic de Francesc Cambó.
És molt curiós que molts catalans es preguntin “què dirà la gent?” quan els passa algun fet extraordinari. Als pobles hi ha una certa sensació de llibertat condicional. Fa anys, un amic va agafar el cotxe del seu pare i es va espatllar a les tantes de la nit. A primera hora del matí, vam anar a explicar-li-ho. El seu pare no ens va preguntar com havíem tornat a casa o què li podia haver passat al cotxe. Ens va dir, “així que a primera hora el cotxe encara era allà i aquest matí heu anat a buscar-lo amb el mecànic. Què dirà la gent? Mira, el cotxe d’en U. abandonat per aquests mons de Déu. Que en són, de deixats, a aquella casa”.
Avui Pla reconeix que és un burgués, així es confirmaria que el Pla pagés només és un mite i una disfressa que es posava. Segurament a ell li hagués agradat ser un pagés però l´època que el va tocar viure la vida al camp ja es començava a perdre.
Moltes vegades Pla critica la burguesia però aqui acaba reconeixent que és un d´ells.
Aquest és un dels temes fonamentals de la seva obra, pot estar parlant de qualsevol tema (de nassos, de barrets,…)però sempre té un ull posat en la questió social, per dir-ho d´alguna forma.
Burgès? no ho sé. Pagès? no el veig amb la magalla, ben segur. Ara bé , tot i ser tan “viatjat”, a Pla el veig més de poble que una espardenya de betes. No és pejoratiu.