Dinar a Cala Pedrosa, a la barraca dels Vergés. Hi trobo Enric Vergés, Mata, Hermós, Xicu Pla, conserge del club, Jaumet del cafè Pallot i tres o quatre bercengassos més. Fem foc en els rotllons de la platja. Hermós fa de cuiner cridant com un energumen. Els arrossos d’Hermós no són pas res de l’altre món: el millor que fa és la carn d’olla. Vergés ha fet un cocktail –una beguda que ara ha arribat en aquest país– i, abans de dinar, la generalitat dels presents està tocada d’embriaguesa. Dinem sota l’ombratge, enmig d’un desordre del gènere poca-solta indescriptible. En el moment de les postres veig que un dels presents cala foc en una cadira; l’altre es posa a rompre els plats; l’altre es tira a l’aigua amb l’abric posat; el de més enllà llença la cafetera a la cisterna. És una mena de follia frenètica, idiota i grotesca. Aprofito un moment de confusió per a fugir, pujant, amb el cor agitat, el corriol sobtat. Quan perdo la cala de vista, sento com un deslliurament. A la carretera trobo Adela, la nena del far. És més menuda, plena i deliciosa que mai. Se m’acosta amb moltes ganes de riure. Tracto de fer-li una carícia, però de sobte veu en la meva cara alguna cosa estranya, es torna pàl·lida, forceja nerviosament i fuig, corrent com un coet. Després ve la depressió de l’alcohol i el remordiment per les violències. Un dels dies més desagradables de la meva existència.
.
La gent vella parla sempre de la consciència –del pes de la consciència, dels pesos de la consciència. Em pregunto si la consciència pot esdevenir una malaltia. En el cas d’algun home anormal, potser sí. En l’home equilibrat, ple de salut, de reflexos normals –la paraula «reflexos» és una paraula nova–, no ho crec pas. Ésser un home normal deu consistir, precisament a tenir una consciència que col·labora en la bona marxa de la salut general.
.
L’espai és com les dones: obtús i impenetrable. El temps, el pas del temps, és dolorós. Suposant que existeixin optimistes i pessimistes absoluts –les coses absolutes només existeixen en el pensament–, els primers deuen sentir i sentir-se prevalentment en l’espai; els segons, en el temps. La joia dels primers –il·lusòria– deu ésser el comptaquilòmetres, i la tristesa –real– dels segons deu ésser el rellotge.
.
En aquest país tot és càustic, corrosiu i una mica mediocre, però Gori diu –i assegura– que s’hi està bé.
Jo també he dit, com Josep Pla, alguna vegada: “Un dels dies més desagradables de la meva existència.”
La diferència està en que ell va deixar-ne constància per escrit; la majoria de persones només ho pensem o diem.
El relat com una pel·lícula d’en Buñuel, surrealista cent per cent: els que llencen la vaixella, el que és posa a l’aigua amb l’abric, i la nena que s’espanta el veure la cara d’en Pla. Però no ens acaba d’explicar el fons d’aquesta bogeria manicomial i tot queda en el misteri. Realment literari del que es ven avui.
Més que surrealista, jo trob que l’escena de Cala Pedrosa és, simplement, una situació caòtica causada per l’enorme ingestió de begudes esperitoses; la pura pèrdua momentània de la consciència, entesa com a sentit comú.
“Els vells –la generació anterior– defensen el que és. Els joves –la generació actual– defensen el que hauria d’ésser.”, vam llegir el 6 de setembre. “Així ho hem trobat, així ho deixarem; a cada bugada, perdem un llençol…, etc. aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.” http://elquaderngris.cat/blog/?p=425
Allò sembla reblat amb aquesta nota d’avui: “La gent vella parla sempre de la consciència “. En contraposició, potser, a la “inconsciència” (?) de les rauxes de joventut que acaba de descriure? En Pla tot ressona.
“–les coses absolutes només existeixen en el pensament–”, empíricament és impossible d’aconseguir la perfecció, “l’art no té cap necessitat de ser perfecte, inqüestionable”, deia algú, “no existeix l’artista complet”, ni en l’espai, una pintura, ni en el temps, una música, per exemple.
El teu comentari d’avui m’agrada molt, Ramon. Jo em sembla que només divago…
Aquest és el mateix fragment tal com apareix a El primer quadern gris. És un estil més directe, espontani, menys elaborat:
/XII/1918. A dinar a cala Pedrosa amb Vergés, Matas, Querido, Gatins, Xicu Pla, fem foc a la platja. Dinem sota l´ombrera. Gran desordre pocasolta. Hermós no ha sabut mai fer l´arroç; el millor que fa es la carn d´olla. Tothom tocat de borratxera. Jo llenço una cafetera al pou… idiota! Pujo a S. S. Trobo a Adela. Se m´esmuny dels braços forcejant, no la puc besar, li surt als llavis una saliva blanca i seca i es torna pal·lida. Trobo a Adela absoluta i refinadament deliciosa.
Estaria molt content si algu em pogués informar de si hi ha alguna pag web des d´on es pugui descarregar l´Obra Completa de Josep Pla.
Moltes Gracies.
BERCENGASOS:
Una paraula que no trobo als diccionaris. Però si bordegàs fa el plural BORDEGASSOS, no hauria de ser, en el mot bercengàs, el plural BERCENGASSOS, amb dues esses?
Ben d’acord, Antoni, sobre aquests “bercengassos” misteriosos. El mot admetria especualar sobre possibles encreuaments que arribessin a donar aquest terme, sense rastre en els diccionaris que he mirat. I, evidentment, la essa crec com tu que hauria de ser forta, sorda i, per tant, doble.
Gràcies, Ramon, per l’aclariment. I davant dels nostres dubtes, hauríem de demanar l’ajut d’algun expert lingüista, com per exemple el del professor Joan Solà, que per cert aquest dissabte passat publicava un article molt valent al suplement Cultura de l’Avui.
A la pàgina 169 de les “Notes disperses” (vol. 12 de l’OC), entre altres mots i maneres del vocabulari propi de Cadaqués, Pla inclou aquestes ratlles: ” ‘Bordegàs’. A Cadaqués és ‘bercengàs’, amb el matís de bordegàs dolent”.
A la salut de l’amic Antoni.
Gràcies, Ramon, m’ha agradat tornar a reprendre el contacte amb el bloQG, ho trobava a faltar!