.
Defectes de Calella. El cap Roig és molt bonic. De la punta dels Forcats als Canyers, el litoral està ocupat per una sureda. L’alzina surera és un arbre una mica moix, de color d’ala de mosca, 
lleugerament polsós, d’una pobresa severa i trista. Les suredes, semblen dir-vos: què hi farem si som així? Aquest arbre té un moment de frescor –els anys de pluges hivernals–: a la primavera, quan floreix. Llavors, la verdor guanya, un moment, la seva grisor groguenca. Encara que jo no comparteixi l’entusiasme que té la gent pel pi, reconec que a la vora de la mar aquest arbre guanya considerablement. Les paràboles que fan les copes dels Tres Pins de la Torre formen les corbes més belles de la geometria calellenca. El poble de pescadors –amb les Voltes, els teulats de color d’albercoc, el joc de les cases davant de la riba accidentada– és una pura delícia. De color, el poble és també bellíssim. El Canadell –el barri dels senyors– ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d’un parc zoològic –només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena. El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s’obren a peu pla sobre la platja i que l’encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent. Però Calella té, al meu entendre, un gran defecte: tot el pla inclinat que li serveix de recolzament –tot el pla inclinat del que anomenem la pujada– és pobre d’arbres, és d’un pelat esquifit i magríssim. És una terra pobra, de blat i d’alguna vinya, que a l’estiu es torna d’un groc sense amenitat, monòton i polsós. El dia que els darreres de Calella tinguin la botànica que els convindria –oliveres, xiprers, pins–, aquesta serà una de les poblacions d’aquest litoral més belles. Però, aquesta meravella –si no és que la propietat canviés de mà–, no sé pas si l’arribarem a veure en vida. Una certa densitat botànica faria, a més, que Calella tingués, a l’hivern, una temperatura més benigna. Contra el vent no hi ha res millor que els arbres. El camí de Calella a Llafranc pel litoral és fascinador –malgrat el desert que rodeja la Torre. El cap de Sant Sebastià, la platja i 
les pinedes són les tres gràcies de Llafranc. Cosa fina. Dues coses exquisides de Calella: el peix, que és gustosíssim, i l’aigua, lleugera, fresquíssima. L’església (que és de l’època burgesa) és glacial, fredíssima, d’una mediocritat sense remei.
“Defectes de Calella” no seria la manera més diplomàtica de començar una guia turística sobre aquesta població, precisament. Tot i això, si jo fos del lloc, gaudiria del luxe d’haver-vos tingut com a cicerone. Amb tots els serveis prestats a la zona, per un dia que comencem d’aquesta manera, crec que els nadius us ho podran passar per alt. Segur.
Bon diumenge a tothom.
Una altra vegada l’amenitat i la precisió en les descripcions. Aquest Pla en sap tant com vol, és extraordinari!
Bon dia Josep,
Déu n’hi do, la lliçó de botànica que m’has deixat avui. Sembles tota un biblioteca. També comparteixo amb tu en que els pins no són massa del meu agrat, tot i així haig de reconéixer que una vegada en van salvar d’un gran ensurt.
Posats a dir, personalment m’encanten els desmais amb les seves branques juganeres que penjen per poder tocar el terra i que exhibeixen una gran flexibilitat semblant a la dels grans gimnastes olímpics.
També em fascinen les oliveres amb les seves fulles d’un verd grisenc i el seu revers d’un color d’ala de mosca i sobretot la seva escorça tan ben treballada amb els seus plecs i filigranes que fan que quan més anys tenen més reboniques es tornen com les arrugues que ens deixa la maduresa dels anys i la sabiesa i gratitut per poder arribar-hi.
Hi ha una tradició màgica medieval que diu que es suposava que el fum de l combustió dels ossos de l’oliva apropava als homes i a les dones.
I per acabar amb la meva inspiració botànica; el roure, que reparteix seguretat i fermesa i que, si el seu tronc l’abraces i l’estrenys entre els teus braços pots sentir l’esclafor i el toll de vida que regalima pel seu interior.
PS: Gràcies Ramón Torrens per l’apunt de la frase , ja que havia sortir un altre dia i ningú va saber que dir-me, ja veus que l’he aprés i avui m’ha agradat utilitzar-la.
Bon dia a tots.
Ostres, Ramón veig que no ha quedat anotada la frase senzillament perquè no he utilitzat les cometes sinó els símbols de major i menor. La frase és “de color d’ala de mosca”, espero que ara si que quedi copiada. Gràcies.
Pla reprèn la descripció magistral: és el què millor sap fer i, a mi, m’encanta. Quan el llegeixo faig un viatge meravellós -amb totes les avantatges i cap inconvenient- és… la grandesa de la LITERATURA!
Senyor Pla, tant de bo que actualment els “Defectes de Calella” fossin només els que vós esmenteu. Desgraciadament aquella terra que al 1918 dieu que era seca i pobra avui ja no existeix. Al damunt s´han construït tot el construïble ; en fi, la vostra profecia de que difícilment aquella terra la podríem veure transformada en botànica s´ha acomplert.
Totalment d’acord amb en Jordi. Si en Pla hagués escrit actualment, “Defectes de Calella” seria el capítol més llarg del llibre… Com ja he comentat altra vegada, llegir aquestes planes del Quadern em fan venir molta melanconia…