Llarg passeig pels voltants de la vila, en companyia d’un volum de Barrès. En els topants a què al·ludeixo, hi ha redossos de vent deliciosos, llocs per a parar el sol exquisits, autèntics estratagemes contra l’hivern. Ara hi ha terres de color de rosa. Els fums i les evaporacions de la tarda posen sobre el paisatge rosat una tènue pinzellada de color blau clar. Arribo fins a les Pasteres. Passa molt aterrat sobre les Formigues un gran transatlàntic que brilla tocat pel sol. Visió fantàstica. Quin desig de marxar. Veig Adela, la petita nena del far, de lluny. En un moment determinat la veig sobre el cel blau, com una figura retallada. Quina cosa misteriosa té aquesta criatura! És plena i forta, enjogassada, deliciosa, s’escapoleix de les mans com un ocell calent i escorredís. La malícia que té –una malícia de tretze anys– em produeix una fascinació estranya.
.
Al vespre cauen quatre gotes i la tramuntana s’entaula amb una irruència glacial. Sento la fredor als ossos dels anys passats, recordo els inacabables hiverns de quan era petit –el vent que xiula, el cel blavíssim, el soroll de la sorra en els vidres, la boca seca, el nas borrat, les trompades del vent a l’esquena i a la galta, la tensió nerviosa, el vent passant per sota les portes, per les insospitades escletxes de balcons i finestres. És un vent que forada els obstacles. Quan es produeix, una de les cases, entre moltes altres, més inconfortables de la població és aquesta on vivim. Les habitacions que donen al jardí, encarades a nord, són glacials. Enrajolades de mosaic, fan el mateix efecte que tenir una barra de gel a la sola de les sabates. Les xemeneies fan fum, són mal construïdes. Només s’està bé al llit –a condició de no treure els braços i de no tenir cap vel·leïtat de llegir. Treure el nas o els braços de la gira vol dir quedar glaçat. La impressionant mania de fer dissabte, pràcticament cada dia, de la meva mare, de fer fregar terra, augmenta la fredor fins a un grau insuportable. És com viure al carrer. És l’educació espartana.
Quin horror no poder llegir! A vegades les causes són físiques, les altres espirituals…
Una altra de les pàgines que m’agrada molt d’aquest dietari. No sé com s’ho fa però aquests dos fragments en apariència sense cap relació, queden ben lligats d’una manera tan natural!
Deu n’hi do quines paraules de calaixera que empra en Plà: —–redossos de vent, irruència glacial, el nas borrat.—Em sembla que ni agafaré el diccionari per repassar-les perque amb el temps també me n’oblidaria per la seva manca d’us. Tal com explica que entre les portes de finestres s’escolava l’aire fred, ja s’entén que no tancaven hermètiques, eren finestes de pagès, del seu mas, Can Plà.
Algú ha trobat en algun diccionari què vol dir “irruència”?
Maria Antònia,
he trobat al Coromines el mot “irruent” que és un derivat de “ruïna”.
Gràcies, Antoni.
Maria Antònia, “irruent” és un adjectiu que trobaràs a l’Alcover Moll (http://dcvb.iecat.net/). En diu això: “Que irrueix”. I del verb “irruir”, al mateix diccionari, la definició diu:
IRRUIR v. intr. o refl. ant.
Envestir; escometre hostilment; cast. embestir, acometer. Alguns celerats fills de perdició… ab mà armada… se irruhiren contra aquell ferint-lo, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 530).
Etim.: pres del llatí irrŭĕre, mat. sign.