Hem arribat al dia més curt de l’any. Seguint l’estricte ritual societari –imitat de la burocràcia–, al club encenen l’estufa. Ningú, oficialment, no havia tingut fred, fins ara.
Per treure’ns la fredor de sobre, fem, amb Roldós, una llarga caminada. Ni ell té ganes d’enraonar ni jo tampoc. Caminem en silenci. Dóna gust de tractar persones que no es consideren obligades, per demostrar la seva amistat, a enraonar sempre, sense parar. Sobre els camps, hi ha la grisalla rostida de l’hivern que contrasta amb la verdor rutilant dels pins. Com més fred fa, més verd és aquest arbre. La petita Adela, que ve d’estudi amb la bossa a l’espatlla, se’ns acosta un moment. Té les faccions una mica borroses, com si es trobés ja en el trànsit de l’adolescència…
En el curs del passeig trobem un parent de Medir que acaba de tornar d’Alemanya. Feia molts anys que era fora i ha vingut a veure el país. Divaga pels camps. Després de les quatre frases de rutina se’ns afegeix, però no sembla pas tenir gaires ganes d’enraonar. Es mira la terra amb els ulls sortits, obsessionat, amb un aire de paranoic.
A l’horta d’en Palau –de retorn– es posa a ploure. Roldós emprèn una correguda –tot maleint la naturalesa. Jo em poso sota d’un arbre. L’home que se’ns ha ajuntat continua caminant com si res –obsessionat pel paisatge.
.
A casa, abans de sopar. Quan obren la porta de la cuina, sento un soroll: fregeixen patates. Maria cus. Rosa planxa. A fora sento caure l’aigua.
Caracteristic de Catalunya això d’ENRAONAR en lloc de parlar.
Aquests últims dies hem llegit que Pla fa llargues caminades (o passejades) pels afores de la vila. Això és bo per a la salut. Per això Josep Pla va viure 84 anys, perquè es va fer un fart de caminar tota la vida.
Enraonar en lloc de parlar? Sí, però potser sobretot callar en comptes de xerrar per no dir res. Elogi del silenci.
Enraonar, de raó, sempre és millor que senzillament parlar. Segons el DCVB, en castellà és “razonar”. Però crec que els significats en els dos idiomes divergeixen.
Enraonar és el que fem aquí, civilitzadament!
Pla caminava i passejava, llegia que es feia clar, no tenia cotxe, però tenia amics que el portaven allà on volia anar, era un home cultivat amb les arrels a pagès i un pagès sofisticat (sentit recte de “sofisticar”, és a dir, “desnaturalitzar” ["Adulterar o desnaturalitzar (una substància, un aliment, etc.), manipulant-lo. Sofisticar la llet. Vi sofisticat", segons l'Enciclopèdia ] encara lliure de l’anglicisme actual), com diu ell mateix, treballava per guanyar diners, no feia vida d’artista… Viure els anys que va viure és realment un mèrit de la bona fusta que diu tenir, però també, entre cigarret i cigarret, deu ser resultat d’aquesta vida ni urbana ni pagesa, aquesta llibertat tan difícil que ell no devia creure haver aconseguit. I nosaltres, com has dit, Helena, sempre amb la sensació de divagar.
Em fa gràcia aquesta barreja de la temperatura oficial i la natural. L’encesa burocràtica de l’estufa, encara que ningú hagués tingut fred fins aleshores. Quina alèrgia tan saludable tenia en Pla a les coses oficials i oficialistes!