Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?
Brutal. La meva resposta? Depèn de la condició del qui decideixi serà preferible una cosa o una altra. Pel camí a través del qual corre el progrés humà, sens dubte, és preferible la segona opció.
Avui Pla no hagués escrit això. Aquest eixarreïment avui és general. I al que s’entendreix amb el Nadal, amb sa Canço d’en Sagarra -la nadala del meu blog- encara li diran carrincló. Avui en definitiva la cosa està entre carrinclons i eixarreïts. Com sempre però en diferent mesura?
Diuen que només tenen èxit, en el sentit de la realització personal, les persones que no abandonen mai els seus objectius, o manies, que pel que fa al cas, seria el mateix. Pla n’és un bon exemple.
El dilema que es va plantejar Pla a 21 anys el va resoldre escrivint, escrivint i escrivint.
Crec que aquest escrit transllueix que el què preocupava en Pla, abans que l’obsessió d’escriure, era la seva “esterilitat sentimental”.
Estic força d’acord amb la teva conclusió: que la preocupació de Pla era la seva “esterilitat sentimental”. Molt estesa, per altra banda. A desgrat nostre i tot sovint, tan sols aconseguim desenvolupar (amb sort) alguna part del nostre polifacètic potencial -intel·lectual, personal, emocional, professional, vital…
Bon Nadal,
A mi això de “l’esterilitat sentimental” em sembla una posa: hi ha molta literatura en aquest fragment. Pla era capaç d’estimar com tothom, i es feia el solteró. M’agrada que digui, però, que no adora res.
Jo també ho veig com ho veu l’Elena. Només cal anar a l’entrada del 9 de novembre, una de les grans joies del Quadern, per veure que aquesta suposada aridesa sentimental o emocional no és més que això, “suposada” -”Començo de trobar gust en totes les coses…”.
Els humans som contradictoris per naturalesa i potser, encara més, els qui estan tocats per la “diàbolica mania d’escriure”, perquè aquestes contradiccions encara es fan més paleses. Crec que era Lorca que deia alguna cosa com ara: “El espíritu del poeta está en la contradicción”. I el nord-americà Whitman deia allò de “Do I contradict myself? Very well then, I am large, I contain multitudes” (“Que em contradic? Doncs molt bé: sóc gran, continc multituds”.
Una abraçada a tots i que provin aquests dies.
M’adhereixo al punt de vista que subratlla la Montse Florenciano corroborant el que deia l’Helena. Per comprovar la capacitat de Pla en l’aspecte que aquí passa per “sentimental” no cal més que llegir això
http://www.lletres.net/pla/amorfc.html , de les Notes per a Sílvia, que per mi és un dels filons poc coneguts de Pla.
En això de “l’aridesa sentimental” i “l’eixarreïment”, potser avui general però gens propi de Pla, no hi veig més que una posa, com ha dit l’Helena, o una instantània anecdòtica de valor molt relatiu, a la qual no contraposaria mai la suposada ingenuïtat de Sagarra.