Sant Esteve. Ofici solemne a l’església parroquial per a l’ànima del senyor Esteve Casadevall. Arribo tardíssim a l’ofici. La meva mare, en veure’m, queda tan sorpresa, que em dedica un petit somriure. Estava segura que me’n descuidaria.
A la nit, balls a tot arreu. El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta. El ball m’atrau, em deprimeix, m’enlluerna, em fa sentir la timidesa, que em domina com un dolor físic. No poder arribar a ésser ni un minúscul fatxenda! A la fi, abandono aquestes fatigoses contradiccions i divago enmig de la gent animada i sorollosa.
Joan Linares, que trobo al cafè, fa com aquell que em pren el pols i em diu, cridant, com solen fer els sords:
–És difícil ésser una mala persona, eh?
Tramuntana al carrer, freda –una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap instantàniament.
Aquestes “fatigoses contradiccions” no ho són gens de fatigoses, són molt interessants, originals. Em recorda la pel.lícula “El ball” d’Ettore Escola, que també m’agradava i em deprimia alhora.
“És difícil ésser una mala persona”, diu Pla.
Jo crec que també és difícil ésser una bona persona.
“Jo vull veure l’home tal com és. L’home no és bo o dolent, és bo i dolent.” (Correspondance, George Sand i Gustave Flaubert. cita del llibre LA LITERATURA EN PERILL de Tzvetan Todorov)
Sí.. Ja veig com en són de comuns aquest garbuix de sentiments contradictoris:
agreujats pel pudor, la timidesa i, un llarg reguitzell de raons, què fan algunes situacions insuperables. Així doncs, esdevenen forçosament fatigoses.
No tinc cap mena de subte què, entumades obertament, foren interessants, originals i, clarament alliberadores!
Seguim gaudint del Nadal!!!
No fotem, ser una mala persona més aviat és fàcil, son les virtuts les que son difícils no els vicis, i la dolenteria no és precisament cap virtut.