Pluja i humitat. Al cafè, hi ha un baf blanc i blau –irrespirable– que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M’acosto al piano del cinema, buit com una enorme gruta fosca, l’abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l’os. Sensació d’aprimar-se. Roldós toca Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m’ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.
Curiós que diu del “cafè” que s’entén el bar-local, i que a dins hi fa un fred que s’ha d’anar amb l’abric i el coll alçat. Es veu que no hi havia calefacció alli a dintre, anaven atrassats 90 anys enrera.
[...] curiosidad me acerco al dietario cibernético de Josep Pla, por comprobar si tiene entradilla hoy, un último día de año. La tiene. Es muy [...]
Em sembla que 90 anys enrere, el cap d’any no se celebrava fora de Barcelona. Començava la moda. No hi donaria més importància.
Silveri: “l’abric amb el coll alçat”, es refereix al cinema, no pas al “cafè” nom, per cert, d’aquests tipus d’establiments a l’època. Jo, però, encara els anomeno així.
Si avui en dia, entressim dins in cinema buit – fora d’hores de projecció pública – també ens pelaríem de fred!!!
La pluja, l’aigua, la lenta i vaga, civilitza. Quan vivia a Anglaterra i plovia 5 dies seguits que plovia i plovia, sense fer mal, sense parar, contínuament, quedar-se a casa, mirant el carrer, era una delícia. Ara, passats cinc dies un se’n cansava, de ser civilitzat. Tenies ganes de sol, de sortir, de deixar de ser una mica civilitzat. Un es tornava ensopit. Aquesta deu ser la relació que els llatins tenim amb el clima. Els anglesos no tenien aquestes reaccions.
En aquest cas esta mal redactat, hauria de dir: surto del café i entro al cinema. En aquest cas ell diu estant dins al café que s’acosta al piano del cinema, però no diu abans d’entrar al cinema. En Pla escrivia per a ell mateix i ja s’entenia. Diu: “m’acosto al piano del cinema, buit com una gruta fosca”, i és pot entendre que el que és “buit” és el piano abans que el cinema. Em penso que Pla va escriure aquest paràgraf per ensenyar-nos com NO hem d’escriure.
Pla es paseja pel café, va d’aquí cap allà, jugar no el satisfà del tot. Sembla que ho fa per esma, llavors s’apropa al cinema, -que s’enten es el teatret del poble amb café inclòs- el café es obert cada dia, el teatret-cinema només s’obra en ocasions especials, es buit, no hi ha ningú més que en Roldós interpretán “gavotes delicioses”. La gruta fosca es la metàfora, perque dins l’estancia del cinema no hi més que la llum que ilumina la partitura del pianista, evidenment fa fred, en Pla s’aixeca el coll de l’abric, es un gest mol visual, com tot Pla. I lo que més m’arrivat: la sensació d’aprimar-se.
Com que veig que avui Pla torna a parlar de les Suites angleses de Bach, que són peces que m’agraden molt, em plau escriure quatre mots sobre el tema:
Les Sis suites angleses, així com les franceses, no tenen res d’anglès ni de francès. Tal com anota el primer biògraf de Bach, J. N. Forkel, “aquestes Suites són conegudes com a angleses perquè el compositor les va escriure per a un noble anglès.” (Vida i obra de Bach, 1802) i per tant deuen el seu nom al destinatari. Una altra versió diu que els fills de Bach conservaven una còpia manuscrita de la partitura on algú havia escrit de puny i lletra la frase “fait pour les Anglois”.
Són suites de dansa, cada una de les sis amb un preludi majestuós, seguit de les característiques danses (allemande, courante, sarabande, gavotes, gigues, etc.) Aquestes suites, compostes sense dubte abans de la seva arribada a Leipzig, són tanmateix més rigoroses en la seva estructura que les Toccatas, escrites a Weimar. En les Suites hi destaca la lliure fantasia del mestre que s’esplaia malgrat certs moviments que revelen formes més organitzades: és el Bach improvisador.
Els estudiosos de l’obra de Bach situen la gestació d’aquestes Suites entre els anys 1720 i 1722 quan l’autor residia a Cöthen. Son els anys en què també escriu els Concerts de Brandenburg. Abans d’aquestes dates ja havia escrit obres tan importants com les primeres Cantates, però encara no havia fet néixer obres tan definitives com la Passió segons sant Mateu, les Variacions Goldberg, el Magnificat, el Clave ben temperat, la Missa en si menor o l’Oratori de Nadal.
Feliç Any Nou!
J. Cardona, bon comentari, bon any.
Ets una d’aquelles persones a qui agrada ser al llit quan l’aigua repica acompassadament als vidres, fa dringar les baranes i regalima per les canals de la teulada mentre, en la llunyania, ressonen els trons? Aquest és el teu grup.