A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.a S.a del Carmen», hissem el tros de vela de martell que porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més 
bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua.
Cada any fem diverses visites a Aiguablava. Els senyors de la cala són els Forgas, de Begur. La senyora Lola és hospitalària. El senyor Francisco és una persona excel·lent: posseeix el millor vi que es fa en el país. Les filles –la Teresita, la Isabel, la Matildeta, la Lolita– són quatre (unes rosses, altres morenes) incomparables belleses. A la casa, s’hi està bé. Berenem a la terrassa.
Aiguablava és una cala resguardada del vent de garbí. La mar hi és calma. Això sembla augmentar la solitud, la llunyania del paratge. Els pins hi fan una olor intensa. Aquest perfum sembla augmentar la qualitat del pa blanc, de la llonganissa, del vi clar i sec. La tarda consisteix en una lenta agonia de la llum sobre la sorra fina de la menuda platja. L’aigua immòbil de la badiola, blava i verda amb els reflexos interns de la sorra i de les ictínies i la projecció dels carmins del granit rosat del litoral palpitants, com una carnació sobre la superfície, és una meravella somniada. A plena llum, Aiguablava és una cala incandescent, clara, transparent, d’una sorra rosada. Però hi ha un lloc, en aquesta cassola de Fornells, igualment bell: la Platja Fonda és d’arena blava fosca, d’una blavor apagada.
Quan embarquem, el garbí requinta. El viatge de retorn es presenta, amb el vent de proa, una mica difícil. No hi ha més remei que tornar a rem sec. Remuntar la punta d’Es Mut ens costa un esforç considerable. L’embarcació és massa petita i té una balançada insignificant. Les onades la paren a cada moment. Naveguem al fil de la costa, aprofitant els redossos al millor possible. Però, a mesura que la tarda va caient, el vent augmenta de força i el tràngol és més viu. El vent ratxeja i el ruixim ens mulla. A la punta del Banc, el meu germà romp dos estrops un darrera l’altre i jo un escàlem. En el temps indispensable per a arreglar aquests estris, el vent i el corrent ens fan retrocedir considerablement. Decidim de tornar enrera i acollir-nos a l’hospitalitat d’Aiguablava. Arribem molls com ànecs. La senyora Lola ens dóna roba. Entrem al menjador quan apareixen les fesolines dins una fumerola blanca plena de confort i d’auguris excel·lents. Les noies són belles sota el llum familiar. El doctor Arruga, que ha passat la tarda trescant pels penyals de la costa amb la seva màquina fotogràfica i ha vist els esforços que hem fet per passar la punta del Banc, afirma que la nostra intenció era temerària i impossible. Jo crec que si no haguéssim romput els estris hauríem remuntat la punta fatídica.
Arruga és un gran tipus. Sembla un àrab –però no pas un àrab oliós i greixós, sinó musculat, tibant, fort, construït. És un jove flac, de cabells negres arrissats, d’ulls enfonsats, de color de pell olivaci, amb unes dents admirables i unes mans de dits llarguíssims i nuats, que fan pensar en els tentacles d’un insecte. La seva mirada sembla capaç de concentrar-se amb gran intensitat. Parla amb una gran lentitud –amb una cosa de nyeu-nyeu a la fonètica– i explica les coses amb gran claredat, posant el màxim esment en la precisió dels detalls: descriu els mecanismes involucrats en la conversa amb una autèntica voluptuositat. Al mateix temps és l’home més poc convencional que jo conec, més eixut de paraules, més impermeable a la divagació banal. En tot cas, és un home que m’agrada: em sembla ésser molt poc corrent en el país, gairebé un home nou, d’una gran força física i moral. La seva curiositat, la seva capacitat de treball deu ésser considerable; l’enginy dels seus dits, molt acusat. Porta un bigotet negre i quan es troba davant d’una cosa que li interessa es queda mirant fixament i es refila la punta del bigoti com si donés corda a un rellotge de butxaca. Té un pèl tan arrissat que si hom es troba al seu costat quan se’l refila se sent un sorollet sedós i cargolat.
M’agrada molt el fragment que descriu la trobada amb els dofins!
Sobre l’afició dels germans Pla per la navegació, crec que val la pena citar un tros d’una divertida carta de Josep Pla al seu germà Pere:
“Cadaqués, divendres (21 juny 1946?)
Estimat Pere:
El viatge de retorn de Palamós anà bé. El motor, perfecte. Al cap de Begur, trobàrem una mica de tràngol de llevant, que passàrem sense novetat. El barco navega bé.
Ara, que la qüestió és aquesta: el barco està atrassadíssim. No té dubte. Al passar per l’Escala, vaig parlar amb Vadoret i establírem un plan. En primer lloc, s’ha d’arreglar lo de l’aigua que fa. No pot ser, el barco no guixarà mentre s’hagi de treure una galleda o dues d’aigua cada hora de navegació. Després, el barco s’ha d’acabar de lastrar. Després, s’hi ha de posar una vela qualsevol, la que sigui. No hem pas de pensar amb una “panne” de motor, però si algun dia es parés i ens trobéssim sense vela passaríem un mal moment. Després, el barco s’ha de ventilar.
Per resumir: tot ben pensat i meditat, el barco s’ha de portar a Palamós, acostar-lo a l’astillero d’en Tino; en Vadoret vindrà a Palamós i sobre el terreno ho resoldrà tot. O sigui, que haurem de fer el mateix que amb el balandro féu en Lord. Jo sé el que representa tot això: perdrem casi tot l’istiu. Pràcticament, ens hem de despedir de la pesca i probablement de tot el demés. Ho dic perquè la lentitud de tot és abrumadora.
No ens podem pas fer il·lusions. Tampoc s’ha d’oblidar que som a 21 de juny.
Jo portaré el barco a Palamós de seguida que pugui. Hauries de formalitzar l’oferiment que ens féu el Calero del seu mort. Ademés, comença de preparar el lastre. Portaré en Vadoret. Crec que és l’única manera d’arribar a alguna conclusió. Si en coneixes alguna altra, digues alguna cosa.
(…)
Aff.
JOSEP
Tot el que et dic és urgent.”
En l’apartat de Notes del mateix llibre diu això:
“L’any 1944 Josep Pla es va fer construir, per dedicar-se sembla a activitats relacionades amb el contraban, un llagut d’onze metres, anomenat “Mestral”. El mestre d’aixa fou Salvador Feliu, Vadoret.
Melvin Lord, industrial nord-americà amic de la família Pla.”
JOSEP PLA
Cartes a Pere
Edició a cura de Xavier Pla
Destino, 1996
Ostres,Josep, descrius tant bé les coses que moltes vegades fa basarda. En aquests moments ja em puc veure a dalt d’aquesta embarcació petita -jo que no hi he pujat mai- i quedar-me ben esporuguida per tots els infortunis que m’has explicat. Ja sigui aquest vent tant díficil de controlar i les onades que augmenten amb força per cruspir-se aquesta petita embarcació, a mi em portes a terra i segur que no em treus ni una gota de sang i m’has de fer un bon boca-boca per tornar-me al món dels vius!
PS: Antoni, també m’ha agradat la descripció dels dofins. Noi, no sé d’on treus tanta informació, gràcies per deixar la transcripció de la carta. I, ja saps la meva insistència perquè em tens ben aclaparada; no seràs teòleg ? o potser un gran polític amb un fons bibliotecari molt gran!
Bé, Antoni no vull pas que m’ho contestis ja saps que ens llegeix molta gent i ves a saber que és el que poden arribar a pensar.
Bon dia a tots.
Bon dia a tothom,
Després de 2 dies seguits de Festa Major i un de recuperació, he tornat a la lectura del BloQC, però m’he trobat amb una entrada molt llarga i amb molts comentaris, que m’han suposat un fré. Però he fet l’esforç de llegir-ho una mica en diagonal, ja sé que així no s’ha de fer, i he vist que el meu estimat tiet Florenci ha deixat un comentari personal, per tant, em veig en cor de tornar-m’hi.
“Gloriós Sant Bartomeu,
que de Sitges n’ets Patró,
fes que les banyes que porto,
no se’m tornin de debò.”
Evidentment, no sé qui va escriure aquests versos, o qui els va dir primer, però segur que era un diable sensat.
Bé, doncs, després del meu comentari més llarg només em falta dir:
- Bones vacances tiet. (El paio està a Andorra, a la fresca!)
Fins aviat!
Havia deixat un comentari però veig que no s’ha gravat, espero de totes maneres que no surti dos cops perquè potser si que hi haurà algú que em matarà! Intentaré torna’el a reproduir i demanaria als senyors de Xarxa que en tot cas n’esborressin un.
Hola Pau, estic encantada que hagis decidit a fer la teva entrada ja saps que sóc una aliada contra el teu tiet. Ho hauries de fer més sovint per ajudar-me amb els meus comentaris.
Espero que l’ hagis pogut sucarrimar de valent . M’encanta que siguis el seu dimoniet personal i ens expliquis què fa quan no participa en el BloGC . És que ara es dedica al contraband? ja,ja,ja
No, si quan torni i vegi aquests comentaris ens fulmina a tots dos! De totes maneres, tu no et preocupis em fas senyals de fum i jo vinc de pet a Sitges i t’ajudo de sortir-ne viu de la crema.
Gràcies per deixar aquest vers no l’havia sentit mai i a més té doble sentit.
PS: Espero de tot cor, que cap dels meus comentaris més agosarats hagin pogut mal interpretar-se . Si és axí m’ho dieu i jo no en faig cap més. Ja sabeu, a vegades la confiança fa … Si em deixo anar les puc arribar a dir-ne de molt grosses i haig de dir que jo sóc la primera que m’enric de jo mateixa. Crec, que aquesta també és una altra manera divertida de fer literatura.
A mi també m’agrada molt el passatge dels dofins. Concretament, m’encanta que comenci “el dofí és el peix més bonic de veure nedar”: quedo desarmat. Vós sou massa llegit com per a no saber el que és un dofí, segons el que hem après als llibres de zoologia —vós que veniu de la generació dels llibres, eh?— però hi noto un cert pudor, un respectuós bon gust, en anomenar aquest fantàstic animal pel nom que qualsevol observador net empraria: peix.
Pel Pau: ha estat una festa major estupenda (com sempre), i el viatge a Andorra… bé, ho matarem dient que Andorra és al lloc de sempre, per no fer-ho llarg.
Per l’Anna: tu aprofita que xerro molt per atacar-me tants punt febles com vulguis, dona. Si encara tens la forca esmolada, no la despuntis; tu ves punxant i jo ja aniré corrent davant teu, tot fent botets i algun ai!
Per l’Antoni: Gràcies per aquesta carta i el comentari sobre el Pla contrabandista (ostres!). Molt interessant, de debò.
Antoni:
M’ha agradat el teu comentari i et vull fer dues precisions.
Primer m’identificaré: em dic Salvador Sala i sóc el net més gran de’n Vadoret, fill d’un fill. En salvador Feliu és el meu cosí germà, fill de la seva filla Maria Sala. En Salvador Feliu no estic segur si va néixer el 1944 o al 1945. No podia pas ser el mestre d’aixa que va construïr el Mestral.
Els que el varen construïr varen ser l’avi, Salvador Sala, l’autèntic Vadoret, amb en Pere Sala, el seu fill gran i en Jaume Sala, el seu fill petit, que era el meu pare.
En Salvador Feliu és l’actual propietari de les Drassanes Sala de l’Escala i ha heretat el gust i el saber fer d’en Vadoret i de tota la nissaga. Fa uns anys s’ha especialitzat en la construcció i reconstrucció de barques de vela llatina, que fan goig i emocionen de veure-les navegar.
D’altra banda, tinc entès que en Pla no va pas encarregar el Mestral per dedicar-se al contraban, ans al contrari ho va fer per el seu esplai, per gaudir de la navegació i els passejos marins. El Mestral era un quillat d’estil mallorquí i no era pas el tipus d’embarcació més adient per fer contraban, doncs per mor de la quilla no podia pas atracar a tot arreu.
El fet és que el va haber de vendre (no em preguntis per que) i al cap d’uns anys se’l va trobar a Cadaqués en mans d’un parell de contrabandistes, que s’aprofitaven de la gran navegabilitat del quillat per les seves correries per el Golf de Lleó, en dies de mal temps.
El mateix Pla explica a la narració “Contraban” com aquell parell li varen proposar d’embarcar-se i fer de tapadora, simular que eren dos mariners que anaven a passejar el senyoret. En Pla es va embarcar a Cadaqués per anar a fondejar a Colliure i seguir posteriorment cap a l’estany de Leucata a desembarcar un contraban.
La narració den Pla és extraordinària i assoleix l’excel·lència en el tros que explica la navegació per dins l’estany. Os la recomano, si no l’heu llegit.
Salvador,
molt agraït per donar-nos aquests detalls. Tots els planians, entre els quals m’hi compto, segur que ens ha agradat saber tot això que expliques.