Fa fred. Cada any passa el mateix: quan el dia creix, el fred neix.
L’àvia Marieta ha rebut la visita del nostre parent Joan Prats, advocat i propietari, home molt ric, sòrdid, avariciós, d’una indescriptible gasiveria. Com cada any li ha desitjat les bones festes.
–Marieta, fa molta fred… -li ha dit el senyor Joan Prats.
–Sí, Joan, molta fred… –li ha contestat l’àvia Marieta.
–Doncs ara et diré una cosa: encara no porto calçotets… Ho pots ben creure! En els temps que vivim, s’ha de tenir molta prudència…
I mentre li feia aquestes confidències es fregava les mans de gust, nerviosament, que és el que solen fer els avariciosos quan pensen en els estalvis que realitzen.
.
Roldós m’acompanya a acomiadar-me de Sant Sebastià. Silenci gairebé angoixós de la muntanya. Vent de garbí humit. Els pins regalimen. Nerviositat. No veig enlloc la petita Adela. Deu trobar-se –penso– a la cuina del far, que, com totes les cuines de far, deu ésser freda i administrativa. La mar és bruta, inflada, embafada. Els núvols passen sobre l’horitzó rodolant, esfilagarsats, amb una flonjor molla. Baixem a Llafranc, on berenem. Retornats a la vila, convido unes noies –tres o quatre– a prendre un aperitiu. No aconsegueixo dir res –les quatre frases de rutina–: ni la més senzilla enginyositat. Quedem tots rígids i enravenats al voltant de la taula del cafè. Les noies fan l’efecte –tan entenimentades– que ja són casades i mares de família. Vaig al llit de seguida. Nit llarguíssima, inacabable, de projectes –i sobretot de constatar tristament la meva impossibilitat de concentrar-me en res.
En el cas de no portar calçotets es devia referir a uns calçotets especials d’hivern que és portaven en aquells anys, uns calçotets que arribaven fins als peus o mitja cama, tot una espècie de doble pantalons per anar ben calent.
De mica en mica Pla ens prepara per al canvi d’escenari d’aquest quadern. L’altre dia ens deia que havia llegit al diari que el 10 de gener tornaria a obrir la Universitat. Avui ens diu que ha anat a acomiadar-se de Sant Sebastià. Tenim a prop la segona part del dietari amb el seu protagonista instal·lat a Barcelona.
No sé com algú que fa una imatge com “freda i administrativa” pot dir que no es concentra en res.
Quina obsessió amb la petita Adela. Jo l’entenc.
M’encanta l’estira i afluixa que té amb en Roldós. L’aprecia però el desprecia a l’hora. Ha estat magnífic poder rellegir el post d’ahir dia 1. Reitero les meves felicitacions i agraieixo les bones estones.