Diumenge. Dia de vent de garbí molt aponentat, la temperatura en alça, un grau d’humitat elevadíssim, una humitat covada que es palpa amb la mà. Vora mar, aquest temps és insuportable; una mica terra endins, el seu coeficient de tristesa s’aigualeix lleugerament. Quan hom surt de l’atmosfera carregada del cafè, el primer embat de l’aire és fascinador. És un vent que fa caminar lentament i parlar amb un punt de vaguetat. A mesura que el contacte persisteix sentiu com si les orelles us caiguessin una mica. Arribeu a casa amb l’esperit desfibrat i incoherent, com si les articulacions se us haguessin afluixat i els ossos afeblit.
.
En la seva curiosa i divertida «Vida de Don Quijote y Sancho» –que acabo de llegir–, Unamuno presenta Cervantes com un pícaro. Ara Xènius diu en «La Vall de Josafat» que a la primera part de l’obra Cervantes és un pícaro que esdevé, en la segona part, un irònic trèmul d’estovat sentimentalisme. Unamuno sempre ha estat, per mi, un enorme confusionari: és un liberal saturat d’idees angleses que ha de navegar en l’ambient pràcticament feudal de Castella. Aquesta podria ésser –fins a cert punt– una justificació. Aquesta vegada, però, Xènius l’ha batut: l’ha batut pel gust d’estar a la page, per demostrar que no se li escapa res. Jo em demano per quina raó no es parla mai de Cervantes tal com realment fou: un home mort de fam, de fàstic i de tristesa. Aquesta és la impressió que fa permanentment a tota persona normal que el llegeixi..
Hi ha hagut, coincidint amb la darrera guerra, una revolució vestimentària masculina: l’aparició dels calçotets curts; hi ha hagut una revolució vestimentària femenina: l’abolició de les cotilles. I hi ha hagut una revolució en el gust literari: la gent s’ha donat, ara, a llegir novel·les policíaques. És una cosa nova en el país. La sensibilitat de la gent, després de la guerra, sembla molt més grollera.
Pel meu gust, si els detectius d’aquestes novel·les fessin de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n’erren ni una i totes se les pensen. Quin prestigi no va prenent Scotland Yard! Sospito només que aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna vegada plantegessin les coses, no pas des del punt de vista de l’indefectible triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres. No es pot pas matar tot el que és gras, em sembla!
Segons diu de la moda calçotets curts, fora cotilles i de llegir novel·les políciaques, que va nèixr després de la primera guerra, em te intrigat quines lectures llegin abans quan no llegien les policíaques.
Don Quixot no era “pícaro”, però tenia el seu contrapès en Sancho.
Els policies de les novel.les també s’haurien de mostrar més humans, “no es pot matar tot el que és gras”, ningú pot (i amb això s’allibera). La pel.lícula “Bonnie & Clide” és en la línia que diu Pla de posar-se a la pell dels lladres.
Sobre la “Vida de Don Quijote y Sancho” d’Unamuno m’agrada molt el comentari final que fa Josep Pla: que Cervantes fou un mort de fam, de fàstic i de tristesa.
És un dels molts comentaris i opinions que es poden fer del llibre de Cervantes; ho diu molt bé l’escriptor Andrés Trapiello en el pròleg del llibre esmentat d’Unamuno: En realidad todas las lecturas que se han hecho siempre del Quijote estuvieron determinadas por la personalidad del que lo leía.
Antoni. Aquesta afirmació final què transcrius del pròleg d’Andrés Trapiello, penso que és força genèrica. Tal i com jo ho veig ho aplicaria a: qualsevol lectura, qualsevol autor i, fins i tot, a qualsevol lector…
Gaudiu del dia dels Reis!
Sí, Maria Rosa, gràcies per l’ampliació del comentari.
“Unamuno és per mi, un enorme confusionari: és un liberal saturat d’idees angleses que ha de navegar en l’ambient pràcticament feudal de Castella.” Això és el que fou exactament Pla. Ambdós foren esperits lliures, contradictoris en certa manera,no eren de cap de les dues “Espanyes”, i Pla digué que tot lo que val la pena a la societat ha sortit d’Anglaterra (sí?)per exemples.
També coincidí amb Cervantes en quelcom fonamental: ambdós arrivaren a menysprear la majoria del gènere novel.lístic. (És la raó de ser del Quixot)
El Quixot diu que llegint massa és pot secar el cervell, cosa que recentment s’ha demostrat precisament al contrari que, per no agafar Alzeimer (secar-se el cervell) s’ha de mantenir la ment sempre molt ocupada fent-la treballar molt i el llegir és fonamental.