Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la «Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó –és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?
.
La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per a trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per a passar desapercebut, si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la «Práctica Forense» i el 
«Derecho Mercantil» és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores!: avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.
Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits –Serra i Viladomat– més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla un fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.
.
A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria –però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire–, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.
Sembla que Pla desestimava i també rebutjava el Modernisme…
Per altra banda, aquest “Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable” em recorda allò que deia de l’arquitectura “tibada” el 5 de novembre. Se’n va, doncs, d’una punta a l’altra, com sempre, cercant el punt mig. És el seu gran mèrit.
En Pla deu ser dels pocs a qui no agrada el Palau de la Música Catalana. Em sembla que som una immensa majoria els que trobem que aquest edifici és una peça colossal i extraordinàriament bella.
El rebuig pel modernisme va ser una cosa bastant general en aquella època. Fou com un contapunt del gust per saturació i embafament: aquella moda s’havia passat de moda i la gent llençava el mobles modernistes a la foguera o els retirava a les golfes, farta d’aquelles formes saturades, segons m’explica la meva mare.
Aquesta entrada d´avui només s´entèn dins el moment històric en que es va escriure : l´oposició al modernisme i , sobretot, el que era un passeig que també per mi era el més bonic de Barcelona fins que el turisme massiu des l´any 1992 l´han convertit en una atracció pròpia de parc temàtic. En fi, respecte al pa, mongetes..no cal parlar-ne : la globalització ja s´ha encarregat de nivellar tots el sabors si bè cap a la part baixa de la qualitat. Llàstima
El que diu de “frenètic panorama de guix i de majòlica”, és deu referir a les estatuetes i les múltiples formes amb relleu que omplen totes les parets del Palau. Tinc entés que aquestes protuberàncies son per evitar la resonància de les veus i les músiques. Amb les parets llises el sonido rebota d’una banda cap a l’altra i quan parla un orador no s’entén rés.
No crec que en Pla hagués aplaudit un Palau tipus Bellvitge. No ho sé, tampoc… potser sí, qui sap… suposo que depèn del dia que tingués.
M’agrada la informació de la Vidalica: “aquella moda s’havia passat de moda i la gent llençava el mobles modernistes a la foguera o els retirava a les golfes, farta d’aquelles formes saturades”. Tot puja i baixa.
De vegades, quan mirem el passat —qualsevol passat, n’hi ha un de favorit per usuari—, somniem en un món submergit en unes formes, unes músiques, uns colors, ideals pel nostre cor. Si per un minut més del compte hi penséssim seriosament, en ser conscients de l’horror d’aquella uniformitat, d’aquella altra i de l’altra de més enllà, ens agafaria un atac de pànic. És molt divertit anar vivint, deixar anar passant dècades —totes són espantoses i, alhora, l’edat d’or d’alguna cosa— i veure com, tard o aviat, són reivindicades com allò insuperable que no tornarà mai.
La nostra espècie té una previsibilitat que, de vegades, té la seva gràcia.
Per l’època i per l’aspecte de tots plegats (anys 60), el director de la foto de l’Orfeó Català no és el mestre Lluís Millet, sinó el seu fill Lluís Maria Millet
Agraïm l’observació, Mireia, i corregim aquest error.
Perquè s’entengui el teu comentari, deixem l’enllaç a la foto errònia (clicant l’actual).