M’agrada –a la tarda– de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria, he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! –per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!
Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya –bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra –sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.
Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones –tan pròximes– apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…
A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist –d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores –llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur –el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es debolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…
A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:
–¿Vol creure, senyor Venanci, que la «Gaceta» de Madrid sembla escrita en gallec?
Vaja!!! que l’amic Salvi Balmanya el va pescar infraganti mentres contemplava embadocat a la noia maca. Ja deu ser ben emprenyat que dintre Barcelona un amic o conegut te’l trobis en el moment més inoportú.
Barcelona segons Pla. Tant els ruralistes com els urbanites militants trobaran arguments de pes al seu favor en les pàgines del mateix llibre. Recordo que a l’entrevista del programa A Fondo en Pla abomina de Barcelona. Tant és, i potser millor que sigui així: els seus retrats tenen el plus afegit de qui no és un incondicional; del vianant amb qui la ciutat ha de fer un esforç suplementari, per mirar d’agradar-li (la seva trallada contra el Palau de la Música és de les que et desperten de cop).
Com més rellegeixo tot el que de Barcelona hi ha al Quadern Gris, més hi trobo una ruta de debò, de pes atòmic genuí, una col•lecció de Polaroids del 1919 valuosíssimes,i, encara més, esquitxades en un estil desimboltament popular i literàriament dens, alhora. Us imagineu una “Ruta El quadern gris” —així com d’altres obres de categoria, “anticanòniques”, segons el criteri agut de l’amiga Helena Bonals— per Barcelona? No n’hi ha que ressegueixen ombres ventoses, de vickicristinesques? Fins i tot n’hi ha que ajuden a descobrir que Santa Maria del Mar és, en realitat, una catedral, quan ni nosaltres mateixos, en més de 600 anys, no ens n’hi havíem adonat mai. Potser seria demanar-li massa al turista que ve a la ciutat comtal amb la dèria de trobar, a cada racó, una mala imitació de Sevilla, i olé!
Jo, si fos sevillà, odiaria Barcelona per acaparadora.
Bon dia a tothom.
Florenci: quina entrada de cavall sicilià!
“conservo l’obsessió de faccions vistes en un instant, un esforç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…” Crec que no m’ha passat mai una cosa així, sense l’ajuda d’una fotografia o pintura. Forma part de la seva sensibilitat. A “Tots els matins del món”, el músic recorda amb precisió, sense cap retrat, la cara de la seva dona, que ja no hi és: que bell, que difícil…
M’agrada com carrega contra els estudis de dret, per altra banda.
gràcies neu per rescatar-me tan sovint de “l’ensopiment químicament pur –el jurídic”. Un petó larg.
…les cares del homes i de les dones -tan pròximes- apareixen, passen, fugen, com si volessin…
Aquest fragment em fa pensar en les imatges en blanc i negre del cinema mut dels anys vint del segle passat.
Benvingut o retrobat aquest cavall sicilià d’en Florenci
Fins ara no havia tengut el temps per llegir l’escrit corresponent al dia d’ahir, Sant Antoni.
Estic completament – absolutament – d’acord amb Pla quan parla del Palau de la Música Catalana de Barcelona; i així li ho vaig poder comentar moltes vegades.
Personalment, em resulta molt familiar i, per tant, se’m fa còmode i confortable. Forma part de la meva vida. Ve a ser una habitació més de casa meva. Això sí: una sala horrible, espantosa, lamentable, des del punt de vista simplement estètic. Reitero que, pel que representa per a mi i per Catalunya, li tinc i li dec una admiració sense límits, m’estimo el recinte i el seu referent històric. Però és ben cert que – davant aquella parafernàlia d’elements “decoratius” – és, materialment, impossible sentir, escoltar plàcidament una música sensible i intel.ligent.
Quan sigui necessari, xerrarem de’n Gaudí…!!!
Sembla que a Pla li agraden els edificis sobris, austers o, si més no, en la biblioteca del Col·legi d’advocats s’hi sent bé.
Tal i com ho descriu: quina delícia poder percebre el silenci. A estones -no sé si cal que us ho asseguri- és tan impossible, que jo pagaria/pegaria per aconseguir-ho!
Bon inici de setmana,
Gràcies Helena i quim, per la vostra simpatia.
Ara, pel que sé, un cavall sicilià s’acaba desinflant. Espero que no sigui així, ni tampoc abusar massa, és clar. Com a somera del Garraf ja m’hi conformo, però.
Em fa molta il·lusió la referència a Salvi Balmanya, el meu avi (1888-1983). Llàstima que el meu congnom, per causes que ignoro, s’escrigui Balmaña a hores d’ara i que el senyors de l’IEC, que tenen la darrera paraula en qüestions lingüístiques a Catalunya, no em permeton d’utilitzar la grafia correcta en català argumentant no hi ha cap ‘topònim de referència’.
Fa il·lusió, això de l’avi immortalitzat al QG.
Respecte a la grafia del teu nom, no veig per què t’han de negar de prescindir de la “ñ”, que, per començar, no pertany a l’alfabet català. Si vols més arguments, pots veure què diu de “Balmanya” el DCVB:
http://www.zolople.com/catala/dcvb.htm?Word=BALMANYA+
Si el DCVB diu que “Balmanya” és una variant dialectal de “Vallmanya”, quina dificultat hi ha d’haver a admetre “Balmanya”? Per mi, cap ni una. I això –i també que “Balmanya” és un nom català, i que en català representem amb “ny” el so que el castellà escriu “ñ”– ho hauria d’entendre l’Institut i tothom que tingui una mica de seny.