«Campana» de Pràctica Forense. Fa tres o quatre dies que no vaig a classe. Passo el matí passejant per la Rambla. A la tarda passo les hores a la biblioteca de l’Ateneu. En una setmana he pogut arribar a escriure, a part aquests paperots, dues quartilles vagament intel·ligibles. ¿Com és possible que tingui tanta paciència?
El dia, esplendorós al matí, s’ha aclucat, a les tres de la tarda, sota un cel blanquinós i baix.
Quan llegeixo que Brummel produïa amb les seves fastuoses camises i rutilants corbates violents insomnis a Lord Byron, penso en la marxa que ha emprès –cada dia més accentuada– la vida d’ara. Jo ja no gosaria portar ni una modesta armilla de fantasia. Però això, atès el meu temperament, encara és comprensible. El que ja és més difícil d’explicar és el fet que els fatxendes no gosin tampoc portar-la. L’educació de l’home en tant que cultiu del que té de més personal, individual i insoluble ha passat a la història. L’educació consisteix en el cultiu de la mediocritat imitativa generalitzada. Potser no és tan pintoresc, però sospito que és molt més agradable de viure en aquest món de grisalla que en un món de personalitats aparatoses i asfixiants.
Al vespre, boira, una mica de boira que la llum dels arcs voltaics torna de color de rosa. Humitat. Voreres molles, llefiscoses. El fred humit fa refugiar les siluetes a les zones d’ombra de les porteries. L’opacitat de l’atmosfera dóna un color ocre al bat de la llum.
Les ombres tenen una lluïssor de formigueig, les llums regalimen. La humitat fa una mica d’opressió, dóna al cos una esgarrifança de fred. La necessitat del redós. Penso: si en el pis hi hagués una llar de foc! Però no hi ha més que mosaics glaçats i papers fúnebres i esgrogueïts penjats a les parets.
Les campanes d’en Pla ens han regalat sentències —que donen joc per a debats infinits—, com “…sospito que és molt més agradable de viure en aquest món de grisalla que en un món de personalitats aparatoses i asfixiants”, i imatges com “les ombres tenen una lluïssor de formigueig, les llums regalimen.”
Si deixem de banda els benaurats que fan campana per a perdre literalment —i sense literatura— el temps, els qui prenguin les d’en Pla com a exemple, com a infalible solució a la seva manca de talent, ho tenen negre. Per cada campaner inspirat, haurem d’empassar-nos molts tocacampanes.
Bon dia a tothom.
Sí, en Pla fa campana de les classes a la universitat però aprofita el temps anant a la biblioteca de l’Ateneu. No està malament!
En Pla, com sempre, genial!!!
Gens malament, i tant!
Caràm, no sabia que Plà fes pràctica forense, ja que diu de que fa “campana” perque no va a classe. Devia fer pràctiques d’esbudellador amb això de “forense”. Un Pla totalment desconegut.
Si consultem el manuscrit original diu això:
20/1- Dilluns- Campana d’Internacional. Fa vuit dies que no vaig a clase. Ateneu.
En fi, que en passar a lletra impresa, la barra s’ha suavitzat de vuit a quatre o cinc dies. Interessant —i humà— maquillatge.
Gràcies per aquesta informació, Antoni.
Tres o quatre! perdó (de fet, encara, pitjor, tsk, tsk..).
De res, Florenci, pels teus comentaris.
“…sospito que és molt més agradable de viure en aquest món de grisalla” Cert ,Florenci, debat tan infinit com inèdit i interessant: a vegades ens queixem de tanta mediocritat i banalitat, però com llegí en un article: “us imagineu que haguessim d’empentar-nos i fer cua per entrar a les biblioteques, com passa per entrar al futbòl?
Bona la frase de l’article, El Criteri; m’ha fet riure de debò.
No, no encetarem un debat sobre aquell tema (no per manca de ganes, però fa com cosa abusar tant de l’espai, “aparatosament”, que ja déu n’hi do). No sé si en Pla reblaria la frase aquella de la grisalla amb: “…això sí: que la grisalla la siguin els altres; pel que fa a personalitatats aparatoses, jo, i uns pocs més, ja omplim el cupo.” No, de fet, no en tinc ni idea, és clar.