A primera hora del matí, quan vaig a la Universitat, trobo de vegades, senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls –una d’elles amb els ulls negres i els cabells grisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer –o sigui la clandestinitat– amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses –en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.
.
Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat –i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passem pel laberint immens en l’atonia i sentim que la boira de la ciutat s’esfilagarsa tenim la sensació que la gent es va allunyant –com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cinema.
Migranya de Barcelona: mal de cap, sensació de dolor remot, amb fiblades intermitents immediates, fortíssimes, esgarrifances de fred –que acaba tot plegat per produir una desfibració a tot el cos, com una fatiga aclaparadora. No he vist encara que algú hagués observat que aquests estats van lligats amb el vent de garbí. La meva mare resisteix les migranyes amb un sistema nerviós excitat, entre espasmes de neguit.
Jo també hi sóc molt propens, però les meves defenses són de sentit contrari: em defenso a través d’un estat d’apatia somnolenta.
Analitzant la migranya, hi sento dues espècies de manifestacions, dos dolors de classe diferent: de vegades, un dolor somort, profund, com el que fa la càries a les barres de la boca, a les genives, en iniciar la destrucció d’un queixal. En canvi, altres vegades la sensació diríem que és lineal: és com si un petit mosquit s’hagués apoderat de l’extrem d’un nervi i s’hagués posat a volar: el mosquit l’estira, el nervi es va descabdellant com un rodet de fil… i a l’últim teniu la sensació –quan sembla haver-se acabat el fil del rodet– que se us ha produït un gran buit al cap, un buit que arriba a ésser tan insidiós, tan directament perceptible en qualsevol punt del cos, que us dóna febre.
Paraula clau del primer paràgraf: clandestinitat.
Si la soledat potser seria el pitjor de la vida urbana, la clandestinitat, el seu Dr. Jeckyll particular —sempre al seu costat, a l’altra banda del mirall, lluint somriure d’orella a orella— és el millor, el seu màxim plaer, l’indiscutible punt fort. Jo, personalment, que no me’n serveixo per a cap malifeta —més per mosquetamortisme que per manca de maldat— considero la clandestinitat un tresor insubstituïble. Amic Pla, a Girona potser en teníeu més que a Palafrugell, però menys que a Barcelona, eh? No està pas tant malament, oi, doncs, això de viure a la capital, amigo? (perdó per la franquesa).
Jo vaig viure al carrer Blanqueria, vint anys enrere. La descripció d’aquest tipus de carrerons, ho asseguro, és perfecte. A peu pla, naturalment, però perfecte. Per posar-ho al dia, caldria afegir unes altres olors i colors: pintura d’artista i shawarma.
Deixo la migranya per als pobres que la pateixen.
Bon dia a tothom.
Increïble la descripció de les senyoretes devotes. I la idea de clandestinitat? Molt ben comentada, Florenci. Res més a dir.
Molt bona també la descripció de la migranya, per als pobres als que de tant en quant el seu mosquit ens ronda…
Tens raó Florenci que continua ben vigent la descripció dels carrerons però amb olors i colors ben diferents…només cal anar 15 anys enrere…
Que tingueu un bon dia!
Molt ecertada la fotografia. Evocadora del què descriu: un raig de sol, espantat, provant d’ensenyorir-se del carrer i, conferint un dia bromós, típicament d’hivern (A mi m’encanten aquesta mena de dies). Allò què, meteorològicament parlant, en diriem “una situació anticiclònica”
A reveure,
M’agarada retrobar els teus comentaris, Florenci. Sí, l’anonimat és una de les avantatges de viure en una gran ciutat: malgrat o no (n’hi ha de tot i força) la solitud.
Sí, aquesta és una altra de les pàgines memorables, i n’hi ha tantes!, d’aquest dietari. I pensar que aquest text ja surt, més o menys igual, al primer quadern gris!!
“el que hauria desitjat fer i no he gosat fer –o sigui la clandestinitat–”: Antoni, això surt igual al primer quadern gris? És que sembla ben bé que parli de tota la seva vida, no només de la seva joventut, per allò d’”El somni clandestí d’un home gran.” de Margarit.
No, Helena, aquestes paraules no surten al primer QG.
M’afegesc a la felicitació de na Maria Rosa per la fotografia –el complement perfecte per a l’entrada d’avui. I no deu haver estat fàcil de trobar. Enhorabona, senyors editors.
Deu n’hi do quines bledes de senyoretes contemplava en Pla a la Universitat, si hagés viscut el nostre temps ara parlaria de noies, dones, ties, minifalderes amb el malic a l’aire, i algunes portant texans estripats ensenyant quelcom més. Deuria dir en lloc de “bledes” que son carxofes.
Aquest estat ” d’apatia somnolenta” que diu en Pla, crec que era una mica el seu posat. L’única vegada que el vaig veure personalment estava dinant al Motel Empordà de Figueres. Estava sol i l’aspecte que tenia era aquest mateix. No li vàrem dir res perquè vem presenciar com un senyor l’anava a saludar i ell li va respondre en to burleta que anava molt elegant ( el senyor portava una americana de quadres una mica extremada). Vem pensar que si ens hi acostàvem per dir-li alguna cosa encara en surtiriem escaldats !
Estimat Josep, si ara anessis a la teva estimada universitat no sé si agafaries migranya, caries o sensacions curvilínes amb grans rocams per entremig intentant fent escalades i grimpant per aconseguir respirar l’aire fresc i poder veure la llum del dia. Quedaries esfareit al tornar a entrar a la teva biblioteca per anar a buscar un lloc de retrobament i d’interiorització amb els teus llibres si et trobessis envolvat de gent cibernètica amb walmans, pda’s, ordinadors portàtils i anessis sentint el xiuxeieig somort al teu costat de comentaris i rialles que no et deixen concentrar.
Pregunta per als amics Jordi i Ramon de Xarxa de Mots.
La frase: Quan passem pel laberint immens en l’atonia…
¿no hauria de dir: Quan passem pel laberint IMMERS en l’atonia…
M’agrada filar prim.
Antoni, responc sense més elements a mà que un exemplar de la segona edició i d’un de la de quiosc (tapes blaves); no tinc aquí la primera edició, tampoc la barata (“la butxaca”) ni la del “Primer Quadern gris”, que ara tampoc no ens ajudaria gaire, sobretot pels salts cronològics però també perquè en una gran part el text del QG definitiu és text nou (nou de quan, però…?).
La pregunta sobre “immens” i “immers” és molt fina, perquè vol dir haver llegit bé, molt bé –no com jo, que en aquesta revisió he llegit molts passatges passant-hi els ulls i no havia observat aquesta combinació realment molt buida o de poc sentit: Realment la diferència és enorme, perquè “immers” té un valor verbal (per tant, actiu o passiu), mentre que “immens” no és més que un adjectiu. No caldria proposar aquesta comparació, però la diferència seria la mateixa que comparar un “laberint molt gran EN l’atonia” (sense sentit) amb d’un “laberint SITUAT en l’atonia” (cosa totalment clara).
Si el text diu “Quan passem pel laberint immens en l’atonia”, qualifica “laberint”, sí, però no aplica a aquest laberint l’acció més o menys activa o passiva del participi d’immergir. Per tant, estic absolutament d’acord amb tu que l’original havia de dir “immers”, ho diguin o no ho diguin altres edicions o crítics.
Què justifica aquesta diferència, aquest error? Per mi, es pot explicar per diferents motius: la cal•ligrafia de Pla, molt neta i admirable, no sempre era inequívoca; una mala lectura en la correcció, és a dir, una lectura superficial com la que confesso haver fet d’aquest fragment i, finalment, però amb un valor menor, que l’adjectiu “immers” no figura al diccionari Fabra (del fet que “immers” no figurava al Fabra, en vaig tenir coneixement precisament gràcies al corrector de Pla, Bartomeu Bardagí, que no diria mai que fos superficial, però que, potser cansat quan llegia això, potser hi va veure l’adjectiu admès i no l’adjectiu – participi suspecte).
T’agrada filar prim i a mi m’ha agradat que ens hi hagis convidat.
Un parell de precisions, Antoni.
En primer lloc, amb aquest bloQG l’associació Xarxa de Mots no es va proposar fer una revisió del text editat i reeditat per Destino; només quan hi ha discordances entre edicions, ho indiquem i optem per una solució o una altra.
A part, com que els que preparem aquesta edició treballem a una certa distància, vull remarcar que la meva resposta anterior és exclusivament meva, i que no pretén comprometre en Jordi.
Ramon
Moltes gràcies pels teus comentaris, Ramon, que són molt bons i ens ajuden a tots plegats a millorar el nivell de català.
Al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana sí que hi figura el mot “immers”. Això que dius d’una mala lectura de la cal·ligrafia de Pla és molt possible.
Gràcies una vegada més.
Sobre la qüestió immens/immers només voldria afegir que acabo de comprovar que, efectivament, en la primera edició de LaButxaca de juny de 2007 apareix “laberint immens”.
Gràcies per aquest debat tan ric.
Un debat molt bo, i tant!
Em sabria greu fer-me pesat, però em penso que la cosa s’ho val.
Seguint aquesta conversa, la Fundació Josep Pla ens ha fet arribar un petit fragment del manuscrit definitiu de Pla.
Procurarem dedicar a aquesta qüestió l’espai que justificadament mereix, però per ara sembla confirmat que és més probable “immers” que no pas “immens”.
Vegeu aquí el fragment:
http://elquaderngris.cat/imatges/immers.jpg
Ramon, molt bona aquesta oportunitat que ens brinda la FJP, que cal agrair, per poder llegir el fragment de l’original. I gairebé posaria la mà al foc que al manuscrit no diu “quan passem” sinó “quan passeu”, no diu “i sentim” sinó “i sentiu”, no diu “tenim la sensació” sinó “teniu la sensació”.
Qui més hi sàpiga, que més hi digui.