En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós. Potser Linares –penso– és externament tan ben educat perquè és sord. Després, en un apart de la seva animada conversa, em comunica que el pianista Roldós morí el dia 18.
En arribar a casa trobo una carta de la germana del difunt d’una tràgica simplicitat descriptiva. La pobresa del pianista era inenarrable. Qualsevol manobre guanyava més que aquell home sensible i derrotat. ¿Qui podria explicar la força de la il·lusió de l’art capaç de crear aquests casos de resistència davant de la realitat granítica? La notícia em transporta a les darreres setmanes passades amb Roldós a Palafrugell: a l’ermita de Sant Sebastià, voltada de l’olor de les pinedes; als berenars de Llafranc, a la vaguetat de la mar; a les hores passades sentint-lo tocar el piano del cinema desert, a les noies, als aperitius, les matinades lívides enceses de conyac. Pobre Roldós! Desitjaria trobar ara una persona per parlar-ne llargament, per recordar-lo… Ningú. I tanta gent que s’agita al meu voltant! La seva germana1 diu a la carta: «potser Déu Nostre Senyor li ha donat el que més li convenia». En la frase hi sobra el «potser», evidentment.
Plou. Ateneu. La biblioteca, amb les mampares verdes dels llums dins la foscor de les quatre de la tarda, em cau a sobre. Al pati, les altes palmeres tenen un esllanguiment ploraner. Els llibres fan olor de resclosit; el paper té una qualitat humida. Surto al carrer. Els degoters dels balcons salten sobre els paraigües de la gent –els paraigües que saltironegen pels carrers. El fanguet trepitjat i tou –d’una qualitat de cosa evacuada. Entro a la catedral. L’interior, amb el cel baix i la llum passada per la pluja, és d’un color morat pàl·lid, de flor de lilà. Immersió en un embadaliment immaterial que dura llarga estona –fins que tanquen. Torno a casa a peu. Arribo moll i fatigat.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- A la segona edició llegim ‘la meva’ , que l’edició de quiosc (tapes blaves) corregeix per ‘la seva’ , més versemblant i lògic, com ho reproduïm aquí – n. ed. bloQG [↩]
Entrada feta de pura compassió humana. Cap sarcasme rere cap màscara, cap ironia. Avui seria gairebé indecent. Un Pla nu, com poques vegades; que, valent, cisella un sincer homenatge, amb tot el respecte que la ploma, ella sola, sembla dictar-li. El tema l’ha tocat, i se l’escolta la ploma. Sap que aquesta va dient la veritat, i que cal mimar aquest nou to. I no és ridícul, sinó commovedor, de cap a cap. L’estil no canvia perquè qui escriu és el de sempre. Però no s’imposa. Avui, com poques vegades, sacrifica molt dels millors recursos —casa seva—, perquè sap que a les mans hi du un contingut molt delicat i molt sentit. El pianista mereix un adéu com cal.
Al primer paràgraf, la sotragada, amb una afectuosa i ràpida descripció de l’informador (us heu adonat com avui no vol ferir a ningú, i què tou està?); al segon, el dolor personal, cara a cara; al final, l’Ateneu, la catedral, els carrers, el temps, s’amaren de pèrdua, de l’absurd i la pena d’avui. Fins i tot el cel plora? Sí. I el que podria ser un recurs suat (ja en ple segle XXI, ho és) esdevé delicadesa, tendresa, respecte. La ploma ho anava dictant; la ploma sàvia, que, al capdavall, no feia altra cosa que escoltar el cor.
Bon dia a tothom.
“aquesta realitat granítica”, aquesta duresa de la vida, coberta de tels de felicitat, de “casos de resistència” com l’art de Roldós… Jo no crec que hi sobrés el “potser”, a la frase de la seva germana, Pla devia estar deprimit.
Molt colpidor el comentari del Florenci.
Entrada del 22 de gener
Al Ramon. T’agraeixo aquests comentaris gramaticals per dues raons, com a mínim:
1-pel que tenen d’alliçonadors.
2-perquè em conviden a fer-ne una lectura més acurada (m’ha passat per alt la NO concordança).
A l’Antoni. Per estar al cas i provocar-los!
A reveure,
Sí, el text d’avui, tal com diu en Florenci, és molt humà.
Sobre la nota dels editors de bloQG haig de dir que m’ha sorpès molt (la nota) perquè jo tinc un exemplar de la primera edició (abril 1966) que diu: “La seva germana diu a la carta:…” que és la mateixa frase que surt al volum de tapes blaves, al del Cercle de Lectors, al de butxaca d’El Periódico i al del 10è Aniversari editat per Planeta. La traducció francesa diu: “Sa soeur dit dans la lettre:” En canvi, la traducció castellana diu: “Mi hermano dice:”
Són petites històries d’un text que cal anar polint en vistes a una bona edició crítica que convindria fer.
Bon cap de setmana!
A mi també m’ha deixat bocabadada el comentari de l’Antoni, i la resposta del Ramon.
És un fet que la segona edició, que tenim a la vista i que corregeix errors de la primera, n’inclou molts i molts de nous. Sembla que aquest “meva” per “seva” n’és un., i és el que hem volgut fer constar.
Vegeu l’article de Lluís Bonada (El Temps, 22/11/2005) que, entre altres coses, diu:
«Un filòleg de Palafrugell, Jordi Pujol i Cofan, gran coneixedor de la llengua catalana, del parlar empordanès i de l’obra de Pla, es va oferir a fer-ne la llista detallada. En va trobar unes cinc-centes, gairebé una per pàgina. La llista, supervisada i revisada per Pla, va arribar a mans de l’editor, Josep Vergés, que la va tenir en compte, però de forma parcial, per a fer-ne la segona edició, apareguda el gener de 1969.»
Però aquest comentari, en Bonada l’amplia amb observacions molt crítiques amb la segona edició.
http://www.lletres.net/pla/bonada_qg.html
Em corregeixo ara mateix: la primera diu “seva”; el “meva” és de la segona.
Suggerent i un pel tristala notícia d’aquests artistes de vida i obra oblidada, que en algún moment conegueren la fama. He localitzat una tal Mercè Roldós pianista i mestra de pianistes que va aconseguir lo que no va assolir el seu pare -si és que ho era-
Ramon, no voldria fer-me pesat, però un cop tornades a consultar totes les edicions que tinc, la frase sencera diu: “la seva germana diu a la carta…”
En el text que publiqueu al bloQG falta afegir-hi “a la carta”.
Gràcies i perdoneu la insistència.
Corregit. Antoni: amb aquesta anotació del 24 de gener hem anat ensopegant aquí i allà. Gràcies
(Poso aquest comentari aquí perquè és la primera entrada en què trobo una referència a Josep Vergés —excuseu que sigui meva.)
La qüestió és que ahir em vaig trobar en Lluís Bonada, que em va demanar si ja havia vist l’exposició sobre l’editor de Destino, Josep Vergés. Jo no en sabia res i l’exposició es tanca el 30 de gener, és a dir, d’aquí a pocs dies.
N’he trobat aquesta informació:
http://naturpixel.com/2010/01/08/josep-verges-editor-de-destino/
Diria que pot tenir interès i, per això mateix, aquí en deixo constància.