Ateneu, de quatre a set de la tarda.
Com que no tinc res a enviar a la germana de Roldós, faig un article dedicat a la seva memòria, per al «Baix Empordà», que envio a Linares. Tot escrivint constato la meva absoluta impossibilitat per a recordar el seu nom de pila. Roldós, bé.1 Del seu nom de pila, no en tinc la menor idea. Potser no l’he sabut mai, potser l’he oblidat definitivament. Curiosa la tendència a l’obscuriment que tenim tots plegats. Roldós em sembla especialment assenyalat en aquest sentit. Moltes persones que l’han conegut i que llegiran el meu petit article hauran de fer un esforç per recordar, per fixar, la imatge incerta i trèmula que en la seva memòria ha esdevingut. Potser la inquietud, el sofriment de Roldós, no era sinó de tornar com més aviat millor a l’obscuritat absoluta, a la pau eterna.
Sortint, a la porta de la casa, trobo Josep Codolà, company de carrera. Pugem, plegats, Passeig de Gràcia amunt. Malgrat la seva joventut, Codolà demostra conèixer les intrigues i intriguetes de la política local. Intenta explicar-me-les, però haig de fer un esforç per a parar esment. De tota manera, no deu aconseguir-ho gaire, perquè observo, a mesura que anem pujant, que el meu amic agafa un aire resignat volent dir: aquest xicot no farà res, el seu avenir és molt petit… Després, a la segona o a la tercera cantonada, s’acomiada –deu haver trobat que no valia la pena de perdre més el temps.
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
Després de la nova lliçó de lectura entre l’Antoni i el Ramon Torrents l’admiració m’ha provocat afonia, i no se ni que dir. Aquell manuscrit que va passar en Ramon… valga’m déu, Antoni! això si que és ser minuciós! després de tu no vaig gosar de llegir-la. Algun dia, quan se’m passi l’efecte, ho faré.
Avui, només dir que bravo per la imatge de la primera plana del diari. Escolliu imatges molt bones. De vegades il·lustren el text, com un testimoni més; d’altres mostren allò que hi ha d’amagat, entre línies. Avui, a més, les podem llegir. I déu n’hi do del que hi ha de totes dues coses en aquesta!
Gràcies a tothom i bon diumenge.
La paraula “incerta” de nou, referint-se a Roldós primer, relacionada amb ell després: “aquest xicot no farà res, el seu avenir és molt petit”. Pla tenia por que la gent també oblidés el seu nom de pila, que l’oblidés a ell i la seva obra, en definitiva. Ha tingut sort: talent, treball i sort, que he sentit algun cop. Propina, vaja.
No té massa importància, Florenci, però gràcies pel comentari.
Pregunta als editors: seria possible trobar l’article de Pla publicat al “Baix Empordà” dedicat a la memòria de Roldós? Suposo que en alguna de les hemeroteques de Palafrugell deuen tenir tota la col·lecció d’aquesta revista.
Vista la notícia que conforma la portada d’”El Baix Empordà” a mi se’m fa estrany veure, Josep Pla. formant part d’una candidatura. Fins ara, ni políticament ni social, no el trobo excessivament preocupat. Ni tampoc, què es qüestioni res de manera activa i coordinada. (clar que la data és posterior: 11 de juny de 1921). Potser, jo ho tinc mal entès, i aquest aspecte no hi té res a veure?
Bon diumenge,
Maria Rosa: jo crec que per ell l’important és la literatura, aquesta literatura contradictòria, ambivalent i per això encara més profunda. La vida no té importància, davant de la seva obra, que l’allibera, li proporciona autoestima, lucidesa, i el redimeix.
Els elogis sobre la qüestió d’ahir (“immens” – “immers”) s’han de repartir entre la perspicàcia i la bona lectura de l’Antoni i la diligència de les amigues, tan silencioses, de la Fundació Josep Pla.
Naturalment ens vam interessar per la ressenya de Pla dedicada a Roldós, enviada i presumptament publicada al “Baix Empordà”. No havent-la trobada, en substitució il·lustrem la nota d’avui amb una capçalera del setmanari al·lusiva a Pla –també gentilesa de la Fundació.
De Roldós n’hauríem volgut trobar una fotografia. No hi ha hagut sort. Potser això és un signe més del caràcter aparentment gris, esmunyedís del pianista.
Helena,
Què entenedor que ho saps fer! gràcies.
Ara mateix, no recordo cap asseveració religiosa concreta de Pla; per això, potser, m´ha colpit particularment aquesta identificació del nostre autor entre “l´obscuritat total i la pau eterna”. No ho trobeu significatiu, important? A mi sí que m´ho sembla.