En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:
–Bé, ja en parlarem…
L’altre respon energumènicament:
–Sí, sí, ja en parlarem…
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.
En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per a prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’En Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.
El porxo d’En Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, solia dir:
–L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…
El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al porxo d’En Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.
L’afegitó, per altra part –vull dir el de Centre Republicà Tradicionalista–, és una troballa magnífica. A primer cop d’ull sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.
La invenció d’aquest nom és, a més a més, veritablement típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat torturat i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.
–El nom està bé –vaig dir-li un dia–, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…
–No em vinguis pas amb síntesis…! –digué espaordit–. Ja està bé. El nom és bonic…
Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’En Massot es dissolgué i a la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’instal·là el Club 3 x 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 x 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya, entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 x 4 i picu…
La meva mare està subscrita a «El Pan de los Pobres», una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.
A mi em sembla –li dic rient– que seria potser més enraonat de fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen….
Em mira amb els ulls oberts –i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.
Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:
–¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets…?
Quina delícia, anar llegint-vos.
Aquests vostres micro mons, aquests contes petits dins la història, em provoquen tantes coses…
Si això no són càpsules vitamíniques contra la grip…
Voldria destacar el nivell dels vostres contertulians al bloc: seguir-los és molt interessant; n’hi ha alguns que ben bé fan crítica literària.
Salutacions.
Serà difícil arribar a vellets vellets amb aquesta maleïda pandèmia de grip espanyola que tot just acaba d’esclatar!
Caram, Doc! Vostè també per aquí?
Teniu raó Sr. Pla, la pressió dificulta moltes de les accions de les persones. Ens encarcara. I, encara que passin els anys, sembla estrany que no ho hagim entès!.
Ens queda tanta grip per endavant!
El professor i crític literari Xavier Pla ha escrit això al seu llibre “Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària”:
El quadern gris és indiscutiblement un relat. Tot el llibre està sotmès a una intriga mínima que es va resolent gradualment. El narrador pateix, al llarg del llibre, una veritable transformació individual, moral, intel·lectual i sentimental.
Caram Josep! meu deixat clavat a la cadira amb aquestes quatre ràpides passades de pinzell: un costum del país, la història del Centre Republicà Tradicionalista, el diàleg del “Pan de los Pobres” i l’escena que us comenta en J. B. Coromina; tot plegat quatre moments de vida, des de guspires fugisseres —la frase dels enamorats—, a un escampall d’anys, i fins a un costum empordanès que vos heu observat i que, ai, com desitjaria que encara existís.
Empreu l’humor —hilarant, però flegmàtic, minimalista— magistralment, sí. Però sempre hi ha aquell “no se què” que deixa un pòsit de tristor: l’amargor del pas del temps. El temps passa i no s’atura i vos en capteu les conseqüències, sense dramatismes, sense èpica —“…quant serem vellets, vellets…”— però el lector la nota. Hi tant que la nota!
Riure i reflexió, tot alhora. La vostra mirada és profunda i còmica a la vegada i, a més, comuniqueu el que veu amb les paraules justes. Quina enveja!
Comparteixo amb Tanmateix? el gust per la lectura dels altres lectors.
Gràcies a tots per l’esforç que s’està fent.
Perdó, volia dir T’imagines? (glups!)
Hola Josep,
Quantes coses expliques avui, tens raó quan parles de l’avi Massot que “encara que no anés a missa, era la persona més entenimada i de més criteri i que no tenia pas pèls a la llengua..”Avui hi haurien d’haver més avis Massots perquè tenim un món molt revolucionat governat per gent que té poder i supossem amb un nivell intel.lectual molt elevat i amb força estudis; haurien d’aprendre a ser més propers i tenir més sentit comú.
Jo, en un dia com avui però del 2008 et podria explicar per ex. que fa poc hem sortit d’unes eleccions en què com sempre, els governants van més perduts que mai; que tenim problemes d’aigua perquè no plou; que el Barça fa poques hores va perdre davant del València i no pot passar a la final de la Copa; que…
Però amb quedo amb què avui dia 21 de març la Unesco va proclamar el DIA MUNDIAL DE LA POESIA . I des d’aquí vull retre un petit homenatge a un poeta que fa poc ens va deixar, amb un poema d’amor que sempre va bé.
JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
22-23 d’octubre de 1940
Palau i Fabre, Josep
Per l’Anna Ramos:
He llegit com va acabar la conversa d’ahir i crec que puc afegir una mica d’informació a la pregunta que feies:
Cafarnaüm va ser una ciutat de Galilea a la qual Jesús hi va fer alguns miracles. Molt més tard va ser devastada per un terrible terratrèmol, una inundació o qualsevol cataclisme d’aquestos. Des llavors la ciutat ha estat en ruïnes.
Potser per les seves abundoses mencions a la Bíblia, aquestes ruïnes devien de ser més populars que altres de gregues, romanes o perses entre la població catòlica d’aquell temps. Només et puc dir que el meu avi feia servir l’expressió “allò va ser un cafarnaüm!” moltes vegades i era molt divertit. El meu avi va viure entre 1895 i 1975 —poc abans que morís aquell general, pobre home—, per tant, contemporani d’en Pla.
Bona nit Florenci Saleses,
És la primera vegada que escric en un blog i la veritat no sabia com fer-ho. Realment estic acollonida perquè no em pensava que pugues intercanviar directament les meves idees amb els demés. Per les intervencions que anava veient (perquè també m’he les llegeixo) he anat deduïnt que la majoria domineu el tema i per això només he intentat centrar-me en el meu diàleg amb el Sr. Pla. Haig de dir-te que fa 15 anys em van regalar el quadern gris i vaig pensar -quin pal, i no el vaig llegir- . El destí ha volgut que per coses de l’atzar estigués parlant amb el Sr. Pla i seguint’el amb delit, via internet. Per a mi cada dia és un descobriment i no vull pas saber com acaba.
Quan amb l’Antoni li vaig demanar que volia dir “cafarnaüm” era precissament perquè havia llegit que era una ciutat de Galilea i per això no vaig entendre que volia dir en el context del quadern.
Gràcies a tots dos per tan bones apreciacions.
Josep,
quina sort que teniu a l’Empordà. Ara els únic sons que es senten pel carrer són les botzines dels cotxes que gràcies al Sr. Ford i al Sr. Benz amb les seves tècniques de producció han abaratit tant els costos que n’hi han massa.
Josep, si tens la sort de conèixer aquest dos senyors, fes-t’hi amic que són el futur. De veritat que se del que parlo….
L’observació sobre el Centre Republicà Tradicionalista és fina, fina, i tendra. La del miracles del Pan de los pobres és àcida tot i el candor aparent. El conjunt, familiar, humà, va eixamplant i perfilant el mosaic.
Per l’Anna:
Jo, per part meva, et donc la meva benvinguda. I cadascú té la seva manera d’aportar alguna cosa. Jo no he pogut evitar de posar cullerada, per la cosa de l’avi. El demés, ja no ho tinc tant clar, només són suposicions.
Tot plegat és un gran plaer.
Bon dia a tots,
Voldria deixar dues preguntes a l’aire ara que començo a entendre com va això. Com és que a l’any 1925 el Sr. Pla va treure a la llum el seu primer llibre “Coses vistes”, no va acabar abans el quadern gris? què va passar? potser perquè en aquella època el fet de tenir 21 anys encara se’l considerava massa jove per fer publicacions?.
I segona; segons començo a entreveure, per què la relació Pla i Carner no era bona ? M’hagués agradat que no hagues estat així.
Bona mona! -segur que En Pla ho hagués celebrat amb un pastisset més senzill-.
Hola Anna,
he arribat ara de comprar la mona per als nostres néts i em trobo amb el teu comentari. Espero que altres participans d’aquest blog et contestin les preguntes. Jo, de passada, et puc dir que una primera redacció del Quadern gris és dels anys 1918 i 1919 i que va quedar desada al calaix fins que per allà els anys 50 en Pla va decidir refer-la per publicar-la a l’editorial Selecta. La mort, el 1962, de l’editor Cruzet, d’aquella editorial, va motivar que no es publiqués. A partir d’aquesta data i fins el 1966 en Pla va fer l’última redacció de l’obra i ja sap tothom que l’editorial Destino la va publicar com a volum primer de l’Obra Completa.
Pel que fa a la segona pregunta teva, jo tinc entès que la relació entre Pla i Carner va ser bona en tot moment.
Trobaràs molta informació a les biografies de Josep Pla que s’han anat publicant d’experts com Cristina Badosa, Marina Gustà, Xavier Pla, Lluís Bonada, Xavier Febrés i d’altres.
Gràcies Antoni,
En Pla és un mestre però renoi, tu en saps un munt i llavors dius que només ets un aficcionat a la literatura??? M’atreviria a mal pensar i segur que a les postades de casa teva algun premi que altre hi tens penjat i no precissament de tir al plat!
Deixem-ho en l’anonimat, la senzillesa diu molt de les persones.
Per a mi en Pla és tot un descobriment com també ho són dels amants de la bona lectura que participen en aquest bloc.
Pla,
ja en parlarem. Ara vaig de tard.