Alexandre Plana em presenta a Marià Manent, poeta –poeta catòlic exactament, pel que he vist més tard. Parlem llargament. Em sembla un jove molt intel·ligent, d’una discreció perfecta, d’una impetuositat perfectament controlada, d’una ironia ben administrada. És un xicot de pis i d’oficina molt ordenat –una d’aquelles persones que sempre tenen la taula neta i les coses en el seu lloc precís i exacte. És natural, atesos aquests peus forçats, que Manent visqui fascinat pels poetes anglesos neopagans –Shelley, Keats, etc.–, que visqueren somniant les adorables nueses de Grècia i d’Itàlia esteses al sol del Mediterrani.
Manent em demana el meu concurs pecuniari per editar els escrits d’un tal Giral, xicot de casa bona, que escrivia com un àngel. No li puc donar res, perquè la meva pobresa és absolutament inqüestionable.
.
Plou. Sento caure l’aigua de darrera els vidres del pis. La pluja m’agrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat d’esclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja –si no plou massa– les ciutats es tornen de luxe, tenen un punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust d’estar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent, i l’aire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa l’efecte d’un inacabable cementiri.
El net del senyor Manent és una bellíssima persona, digne de la seva sensibilitat; ho dic molt seriosament. La descripció de l’avi és, com sempre, suculent i suau.
Final amb dolça estampa urbana. Sembla com si en Pla no se’n pogués estar de portar sempre la contraria, en tot. Mentre és costum que tothom protesti per la pluja a ciutat, ell pinta un panorama ideal, d’anunci de neó (amb garrotada final inclosa en forma de cementiri, d’acord). Però, com recordava el senyor Santacana l’altre dia, amb el comentari de Pujols sobre la seva relació amb la poesia, potser és el món el qui, recalcitrant, li porta la contraria.
Bon diumenge a tothom.
Ara, no entenc de qui parles, Florenci, Qui és el net del poeta, Manent?
A Pla, com a mi, sempre li agrada el xim,xim de la pluja, Sí més no, així ho refereix tot sovint. Encantadora la descripció d’una albada colorista i inhabitualment silenciosa.
Bon cap de setmana,
Antoine Manent, un home culte, generós i modest. No sóc l’únic que en pot donar fe. Però millor no li fem més propaganda, sense preguntar-li, o se’ns posarà vermell.
El xim, xim, sí… sembla mentida que un text tan breu doni per tant. No acabaríem mai.
Molt bona l’antologia de poemes de Marià Manent que ens proposen els editors del bloQG.
A propòsit de Marià Manent, tinc a la meva biblioteca el llibre editat per Columna el 1999 titulat CRÍTICA, PERSONATGES, CONFIDÈNCIES, on l’autor parla entre d’altres de Shelley i Keats. És una recopilació d’articles publicats a diaris i revistes entre 1918 i 1987.
“peus forçats”: imatge que pot relacionar la poesia de Manent amb la seva manera de ser tan ordenada, que forçaria els peus, per tal de construir “ordenadament” un poema.
A mi ja m’agradaria de ser una mica més ordenada, i de la manera com Pla descriu el poeta.
Parlant d’articles de l’epoca, tamé hauria estat bé referir-se als del diari de 1918 de Foix.
Qui era aquest Giral que escrivia com un àngel, i que per l´edició dels escrits del qual Marià Manent demana ajut a Josep Pla? Ni idea, un personatge més “perdut” que Pla esmenta. EM
Eusebi,
es tracta de Manuel Giral d’Arquer, poeta noucentista, que va morir a vint anys el 1918, segons l’article de Marià Manent publicat a La Veu de Catalunya (9 agost 1918) i recollit al llibre CRITICA, PERSONATGES, CONFIDENCIES que jo us comentava ahir.