Diumenge. La Candelera. Quants records! De jovenet, a Palafrugell, anava a portar les candeles arrissades –vermelles, verdes, grogues– a l’altar major, que era fastuosament il·luminat, tan agitat i barroc, d’un color d’or tan espès que semblava que regalimava suc de relleno. La llum que entrava pel rosetó irisava el roquet dels escolans i les casulles dels clergues. La cera crepitava i semblava una pluja de puntets lluminosos, com estrelles microscòpiques. Com que la cera era greixosa, les candeles s’aguantaven amb el petit mocador blanc plegat. L’ofertori es feia amb una entendridora seriositat. ¿Quants anys deu fer de tot això? Qui sap! Ara ja no hi ha guspireig, ni candeles roges, grogues i verdes. El buit és complet. ¿Vol dir que per ventura em trobo més a prop d’alguna altra cosa? No ho sé pas. Aquesta impossibilitat de sortir de la flotació és el mal d’ara.
.
Entro a Can Parés. Pintures de Tamburini. Mal començament de dia. Quan hom pensa que segons els crítics aquest pintor es formà a orillas del Támesis i en contacte amb la pintura anglesa, queda veient visions. Aquest és el pre-rafaelitisme anglès? Sospito que Tamburini ha badat. Les conseqüències han estat lamentables.
A la tarda, a la Biblioteca, tinc un instant de descoratjament, de desgana –una mena de rampell enyoradís de la vida primària. Recloure’s en aquesta tomba emparedada de llibres, 
sota aquests llums verds, en aquest aire polsós i viciat, quan tota la vida passa a tocar! Les divines tardes de diumenge que deuen passar els dependents de comerç, els soldats, els socis de la Lliga, els sarauistes, els aficionats al cinema, al futbol, etc.! Els diumenges a la tarda, tenen un verí saltataulellista molt actiu del qual és una mica difícil de fer-se escàpol. En ple atac em demano si els qui venim a la Biblioteca de l’Ateneu els diumenges a la tarda no som la flor i nata de l’estupidesa ciutadana.
Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.
Diu: aquest aire polsós i viciat (dins la biblioteca). Es veu que en aquell temps no devien netejar gaire la pols dels llibres, no hi havia aspiradors.
diumenge a la tarda a la biblioteca !!! ?? 1918 ! penso que és una errada ! però veig que no. A l’ateneu, clar ! sempre la iniciativa privada en aquest país ! tota una lliço pels nostres gestors culturals. Si és que hi ha cap capaç de llegir aquestes coses !
Que difícil trobar biblioteques obertes diumenge a la tarda !
En tenim força, arreu i ben dotades a la nostra catalunya del segle XXI. Decididament ja ho diu ben bé Pla. Els diumenges a la tarda són per al futbol, i encara gràcies, doncs sovint ni això, doncs les instal·lacions esportives municipals també acostumen a tancar els diumenges a la tarda !! imagino que és una gran cosa pels funcionaris però allò del servei públic queda força en mal lloc.
Amb la visita a Can Parés (i, ja que hi som, urpada al senyor Tamburini) s’amplia la ruta QG barcelonina. En veure els atapeïts manyocs de turistes, armats amb exemplars de l‘universal dietari, traduïda als seus respectius idiomes, rera el paraigües d’un guia, em sento confós. Però després penso: avui, que la cultura arriba a tot arreu, no m’hauria de sorprendre el desfici d’aquesta turba estrangera per Pla. No hi ha també el “visiti el Dublín de Joyce”? Doncs això deu de ser el mateix, és clar. Que ruc que sóc…
Bon diumenge.
Els gustos pictòrics de Pla ens són propers tot i els cent anys de distància. Penso que Pla haguès pogut ser, so s’ho haguès proposat, un bon pintor, si més no en les seves descripcions de paisatges _de cels particularment_ mostra una gran afinació i preocupació pel colors. Però prou obsesionat estava amb l’escriure.
Dues paraules de diccionari que avui utilitza Pla, que ja han caigut en desús:
sarauista
saltataulells
Estic amb Josep Pla que romandre entre papers i lletres, i sembla que pols! -pols docta, cal dir-ho-, i encara més un diumenge a la tarda, configura una estranya manera de capteniment respecte a la majoria humana, sí, d´acord, però penso que, en realitat, Pla sabia massa que des que cedí del tot a l´”endimoniada” passió escrividora, doncs això mateix, que ell ja no era com els altres, i per sempre més. EM
No tinc present cap dibuix o pintura que hagués fet Pla. O, ho desconeixo?
En qualsevol cas, una cosa és tenir la meritòria capacitat d’enfilar (com només ell sap fer-ho) un reguitzell d’adjectius cromàtics i, l’altra (no necessàriament paral·lela) traçar-los o acolorir-los!
M’ha cridat l’atenció la gran quantitat de refranys al voltant de “la Candelera”: 128, tan sols! Jo només en sabia 2.
Bon inici de setmana,
Antoni, crec que també ha caigut en desús la paraula roquet, per raons òbvies, naturalment.
Sí, Maria, és veritat, i també “casulles” i “ofertori”. La llengua ja ho té això, que unes paraules baixen i d’altres pugen.
Roquets, casulles, saltataulells i tantes i tantes paraules perdudes: les unes, perquè se n’ha perdut o allunyat l’objecte (el cas de la terminologia lligada a la religió); les altres, perquè hem perdut l’hàbit de parlar català.
A RodaMots hi ha un article d’Antoni Dalmau que em sembla que posa les coses a lloc en aquest sentit
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=ADalmau
N’extrec només una frase: “Però també moren les paraules totes soles, que passen sovint per una primera fase d’oblit progressiu i acaben finalment com una espècie de romanalla incomprensible del passat. ”
Si aquestes paraules no les diem els que les sabem, ja les podem donar per mortes i enterrades.
Ramon, moltes gràcies per l’enllaç. No estic segura si llegiràs l’entrada però ho ho escric igualment. Tinc ganes de dir-ho.
Tot això que està passant amb la llengua i la superficialitat en general em generen malestar. Gràcies doncs, per aquesta iniciativa de fer una revisió d’en Pla.
El drama s’estén a les frases fetes i locucions, element bàsic en l’aroma de qualsevol llengua. Cada vegada més diem “fins aquí podíem arribar” (traducció de “hasta ahí podíamos llegar”), enlloc de “ja n’hi ha prou d’aquest color”, entre d’altres opcions. Cada vegada ens “bevem menys oli” o “diem ni ase ni bèstia”. Ja no ens n’ anem ni “en orris” (s’escriu així?).
És molt difícil de mantenir tot aquest patrimoni, amb el bombardeig que patim per tot arreu. Jo sóc d’una generació en la que encara hem pogut salvar part aquesta saviesa que els nostres pares tenien, d’una manera natural. Encara “ens calen” les coses, enlloc de, avorridament dir, necessitar-les, i els pronoms febles els emprem perquè ens surten, no perquè ho hàgim aprés a cap llibre (tot i que, després de llegir-los i prendre’n consciència, comencem a fer-nos uns embolics i a agafar unes pors que de nens no teníem. És gros això!). Però també estem molt contaminats i, més cops dels que voldria, jo mateix engego unes castellanades monumentals, tant quan parlo com quan escric.
A més, el dimoni de la idoneïtat és molt llaminer: totes les llengües tenen unes exclusives maneres de dir certes coses en les que són imbatibles i el castellà, evidentment, té les seves. Quan tens ficada una frase castellana molt expressiva dins l’ADN és molt difícil no caure en la certesa de que segur que n’hi ha una —o tres mil— de catalanes, que expressen exactament el mateix. La diferència amb aquella és que la segona fou creada pels que es van trobar per primera vegada amb el paisatge que trepitgem.
Fins aquí el drama. La tragèdia comença quan no se’n creen de noves, i que totes les novetats són subsidiàries de la llengua veïna, la divertida, la que “mola”.
Moltes gràcies Ramon i Maria G. Per la conversa.
Potser el drma no és la dificultat de “de mantenir tot aquest patrimoni, amb el bombardeig que patim per tot arreu” sinó la superficialitat i la deixadesa en tractar les coses. És un moment que la manca de rigor ha esdevingut regla social. Jo també soc d’una generació en la que la saviesa era un valor a tenir en compte. Crec que aquest nou marc és més demoledor que les naturals anades, vingues i llamineres entrades en la llengua.
Gràcies també per la conversa