Don José Ortega y Gasset escriu com un àngel. Té moments de suprema felicitat. Diu, per exemple, en el «El Sol» d’ahir: Yo diría que el síntoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia. Arribar a aquesta força de simplificació, a aquest domini de la síntesi, implica una cultura general immensa i un do de la gràcia considerable. Llegeixo Ortega des del primer número de la revista «España». No sé pas quin efecte em faria, ara, la lectura d’aquesta revista. Llavors, fou considerable. Darrerament he llegit, però, que a Madrid, al voltant de don José Ortega y Gasset se ha emulsionado la masa encefálica de la nación. Això ja no és el tracte.
.
Frases. Hi ha frases massa mudades. Per exemple: el silenci irreprotxable; la beatitud gastronòmica; la primavera sedant…
Es pot llegir sovint, als diaris, que hi ha frases prenyades de sentit. Això que hi ha frases prenyades de sentit ha passat de la novel·la i del drama repatani a la literatura periodística. De tota manera és un fet que existeixen aquesta classe de frases. «Demà serà un altre dia» m’ha fet, a vegades, tremolar.
Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.
.
Una senyoreta prima i escanyolida, estudianta de Farmàcia, em diu, davant de l’estàtua de Ramon Llull al vestíbul de la Universitat, que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara «hi ha soldats que fan guàrdia».
–Si pogués anar-ho a veure amb una moto ben grossa, que fes força soroll i corregués com el vent, veritat…?
–Oh! Això seria l’ideal…
–I si mentrestant es trobés que tiren canonades… això pla seria interessant…!
La senyoreta em dirigeix una mirada que vol ésser desvergonyida, fa un somriure d’il·lusió i sense tornar-me contesta se’n va.
.
Ací, bec molt menys que a Palafrugell. No tindria pas resistència per a beure gaire més del normal.
La frase d’Ortega y Gasset és original al mateix temps que plagi, en el sentit de la mateixa frase, que és el mateix com a significant que com a significat. És una frase que reflexiona sobre ella mateixa. És ben veritat que només hi trobem el que hi portem, en un bon text.
Divertida paraula “repatani”. Al diccionari de l’IEC diu: “Que no vol saber res d’allò que podria fer-li canviar una habitud, un mètode, etc.” La meva mare la fa servir molt. Per mi té una associació fonètica italiana molt simpàtica (ara, per exemple, em ve al cap aquell ciclista anomenat Pantani, pobre).
Sí Helena, jo també penso que és una frase amb molt de suc. En qualsevol cas, la trobo molt més digestiva que la “masa encefálica emulsionada” aquella.
Personalment, m’ha fet el pes el breu diàleg amb la senyoreta “prima i escanyolida”.
En Pla – des del meu punt de vista – té molta gràcia dialogant. De fet, construeix diàlegs agafant com a model, el seu propi llenguatge oral. per això, aquest realisme és tan pur, tan creïble, tan natural.
En tot cas, aquest és un aspecte – els diàlegs de’n Pla – del que n’he sentit ben poca cosa…Potser m’ha passat per alt.
A jo, com es pot veure, m’agraden molt!
“Demà serà un altre dia” és una frase que uns quants anys més tard es va convertir en una de les frases famoses de la novel·la “Allò que el vent s’endugué” de Margaret Mitchell.