Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.
Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el Glosari de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el Glosari molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels qui són massa artistes.
Penso de vegades en la qüestió de si la concupiscència –el que sol anomenar-se habitualment la concupiscència– no és un dels mòbils més potents de l’acció. Per desgràcia, no sento pas l’acció. No sento ni la fascinació del terbolí ni la de la curiositat d’imaginar-me’l –que pot ésser tan forta com la primera. El riu passa, i tot em porta a 
quedar-me, assegut, a la riba. La lectura de les novel·les de Baroja –que he devorat, abundantment, aquests últims dies– m’ha arrasat els pocs gèrmens d’acció que tenia. Baroja és un antiafrodisíac molt actiu. És un místic –desproveït del charme flotant, imaginatiu, que sovint els místics tenen. En aquest sentit, aquestes lectures m’han fet molt de mal. Potser de jove no s’han de llegir aquests llibres furiosament ascètics –o almenys convé alternar-los amb algun llibre il·lusori, pornogràfic.
La franquesa empordanesa. – Al carrer Estret, la guàrdia civil condueix emmanillat un xicot jove, sec, moreno, amb un tupè molt ben pentinat. Transporta a l’esquena un sac de conills i gallines, que es mouen a dins del sac. En encreuar-nos, sento al meu costat una dona que diu amb la boca oberta per la sorpresa:
–Que és estrany! Tan franc que semblava…
Etiquetes: lectures, literatura, literatura
“Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.”
He he he, el comentari té la seva mala llet. Ha estat una espècie de rara casualitat que, fa cosa de quatre dies, Catalunya ha estat també unànime, votant, indefectiblement —com diria el nostre admirat empordanès— el PSC, en massa. Ha estat una altra malaltia anomenada por col·lectiva que jo, que no sóc metge, no em sento prou capacitat per a analitzar.
S’agraeix moltíssim la recomanació d’en Pio Baroja.. N’estic convençut de que ha de ser un bon bàlsam per a segons quin altre tipus de mal. Recullo el consell lector amb alegria. Permeti’m la gosadia de fer-li el meu personal consell: està molt bé això de llegir però no permeteu que us porti a aquest estat d’”afrodisiacació” tan complet, gairebé narcotitzant, home. Què vos sou jove, encara! Una mica de disbauxa és perfectament compatible amb la lectura del mestre basc.
Ah! Per cert, que avui és l’aniversari de la meva senyora. Pensava que era de justícia comentar-ho: la pobra encara no fa un any que és aquí —és oriünda de Nova Zelanda— i ja parla català. Tot i que les classes de la Generalitat i la meva família, entre d’altres factors, l’han ajudat força, la major part del mèrit és totalment seu. A la feina —dóna classes d’anglès— ella és la “catalana”, ja que és la única professora—tots són angloparlants natius— que el sap i que no sap el castellà. És una situació tan interessant com perillosa: algun company de feina comença, imperceptiblement, a fer-li el buit. Què és això de refregar-nos pels morros que no estem tant adaptats al nou país com tu, que fa quatre dies que has arribat, com aquell qui diu?
Bé, perdona aquest incís personal —prometo no tornar-ho a fer, com a mínim no tan llarg— però avui és també una data molt especial per a mi.
Desitjo que us recupereu de la malaltia. Ah! i ja posats, que Catalunya és recuperi aviat també de la seva; cal ser optimistes.
Senyor Pla, tingui cura de la grip, que aquest any diuen que ve molt dolenta…
[...] Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. [...]
Després de la presentació personal i familiar dels tres primers dies, avui Pla ja comença a tocar tots els temes, com el seu admirat Montaigne, cosa que fa tan atractiu aquest quadern.
Gràcies pel regal que ens feu als subscrits. Engegar un estri tan fred i distant com l’ordinador i trobar com a referència del dia un text d’en Pla, humanitza el treball. Us felicito per la idea,
M. Teresa Ferrer
Avui Josep, les teves primeres ratlles del dia són per la teva terra estimada.
Jo també comparteixo amb tu aquest pensament tant intens; també vull dir avui dia 14 de març però del 2008:
-Que bonic començar el dia i pensar; quina sort que tinc de viure a Catalunya!!
Ja veus, tant se val de quina generació siguem perquè també podem compartir els mateixos sentiments. Sóc feliç de que m’hagin parit a Catalunya, perquè ploro, ric, m’enprenyo i m’enamoro a la catalana.
Em sento viva com la meva pròpia terra que es troba dia a dia en constant moviment i això fa que en els moments difícils no ens rendim mai.
Querido amigo, ya empezamos con la onomástica literata, ya está usted poniéndose con la barbilla larga, la pupila afilada, la sonrisilla caliente. Pues claro que sí, la prosa de Eugeni d’Ors es una prosa violinista, de violinista con tortícolis. De Francisco Umbral —otro muerto vivo de la literatura—, aquel del que justísimamente dijo usted que con menos lirismo ya nos hubiéramos apañado, tiene una prosa sonajero, según Juan Marsé, el novelista de la nena Teresa que nunca nos enseñó las tetas, esas tetas pornográficas que usted alternaría con las lecturas del gran Pio Baroja, prosa de tacatá, sss, sss.
Pla,
per un moment he pensat que quan estaveu paralant de la unanimitat que es viu a Catalunya, dient que ara quasi és completa, reconec que el cor m’ha fet un salt: per un moment he pensat que us referieu al resultat de les darreres eleccions espanyoles, però veig que no. Veig que us estaveu referint a la grip. Quin descans!
Estimado Señor Pla:en Madridi también da gusto vivir, y además estoy totalmente de acuerdo en el tema de la gripe.
Así que encuentra a D’Ors un poco afectado y “violinista”, en estos tiempos también los hay, como le ha dicho el señor de arriba, el genuino representatne de la porsa sonajero es Umbral q.e.p.d., y a mí personalmente hubo un tiempo que me gustó mucho, después me dejó de interesar y lo encontré repetitivo.
Baroja sin embargo me sigue interesando, con su pesimismo tan actual, y lo que le falta de concupiscencia le sobra de humanidad.
Por cierto en estos tiempos la concupiscencia sigue siendo el motor de acción, sobre todo de los varones. Fernando Fernán Gómez, q.e.p.d., llegó a decir que gran parte de sus proyectos como actor y director los llevó a cabo con el fin de seducir a alguna mujer (creo incluso que lo consiguió).
Enhorabuena por el blog, un placer leerle, es usted conteporáneo de mi bisabuelo, y entre el Ampurdán y la comarca de Alba de Tormes de 1918 no se crea que hay tanta diferencia.
Això de tenir voltant pel territori guàrdies civils no fa pas cap gràcia. I el pobre lladre ja ho passarà magre, ja.
I amb grip a Catalunya no s’hi viu bé oi? El català emprenyat ara té la grip tu. O potser és una excusa per no sortir al carrer?
Pla té molta raó, Ors era afectat i el problema de la seva afectació va més enllà d’Ors, malgrat que Pla va fer el que va poder, cent anys després no ens hem tret tante afectació del damunt
Voldria fer arribar una felicitació doble a la senyora de Florenci Salesas. Primerament, i òbvia, pel seu natalici (encara que fos ahir); que sigui per molts anys! En segon lloc, per haver comprès (i, per tant, respectat) la natura d´aquest nostre petit raconet de món, la qual cosa, pel que sembla, ja li ha comportat el buit d´alguns companys, com no podria ser d´una altra manera en un país malalt i amb problemes d´autoestima com és el nostre. Amb tot, l´actitud de la nostra veïna neozelandesa ens retorna part de la salut i autoestima perdudes. Així doncs, felicitats i mil gràcies!
Tal com et vaig prometre, amic Josep, et segueixo fidelment en el teu blog. Dilluns vinent, però, marxo a l´Argentina, on romandré disset dies. Dubto de poder-te seguir amb gaire puntualitat durant aquest temps, però esmerçaré tots els esforços per no perdre el contacte. M´emporto, això sí, el diari d´un altre geni per a “salpebrar” els llargs desplaçaments i les esperes: les “Memòries” de Lorenzo Da Ponte, llibretista de Mozart i Salieri entre d´altres; l´amic i company d´aventures de Casanova. Una lectura ben distreta i recomanable, i que fins ara no m´ha fet riure pas poc!
Fins aviat!
Moltes gràcies per la felicitació senyor Vivancos; la meva senyora també ha quedat encantada per les paraules que li heu dedicat.
Respecte a allò que dieu de si algú m’ha fet el buit, haig dir que en cap cas he notat cap cosa, ho admeto. A més, tampoc penso que jo vagi especialment per cap bon o mal camí, i trobo que està prou bé que cadascú vagi fent la seva. El més important és, per a mi, poder gaudir d’aquesta meravella, una vegada més, compartint-la amb altres lectors, amb tranquil·litat i bon humor.
De tota manera, li agraeixo que s’hagi pres la molèstia de fer-me un comentari tan amable.
Ah! i que tingueu un bon viatge a l’Argentina i unes bones lectures.
Cordialment:
Florenci