A la Biblioteca he fet una bona amistat amb Alexandre Plana. No passa dia que no l’hi trobi –una hora o l’altra. És un home que tracta de posar, en l’amistat, un sentit paternal. Li agrada d’orientar, d’aconsellar, de servir. De vegades es 
queda, un moment, embadalit, mirant-me. No sé pas què ha vist, en mi: potser la meva joventut exacerbada. Com Josep M. Junoy –a qui Plana m’ha presentat–, és un degustador (sospito) de virginitats literàries. A mi m’agrada de tractar persones de més anys que jo; a Plana, persones més joves que les dels seus anys. Fatalment hem d’ésser com tap i carbassa.
És un home alt, molt alt –tan alt que fa l’efecte que si un dia mirava a terra tindria vertigen. Té una cosa hieràtica, parsimoniosa, lenta, en tota la seva persona. És un estàtic. Això no és pas degut a cap determinació deliberada: és degut a la seva alçada. És tan llarg que sembla fer-se una mica de nosa. Sempre hi ha una part del seu cos que no sap on posar –i ha d’anar amb compte a no empassegar. Per això mira sempre endavant… Té la cara lleugerament picada de verola. Els seus ulls, d’un blau-grisenc, més que ulls de somniador, són els d’un home una mica cansat de somniar.
De vegades em sembla que té alguna cosa d’oriental. És un estàtic, un contemplatiu, me’l puc figurar sense el bastó i el barret llonguet que porta, que li donen un aire tan occidental. El puc imaginar com va vestit Tagore, amb una túnica fins als peus, una cabellera llarga, un color groc-iodat a la cara, unes sandàlies, les butxaques plenes d’ocells i de papallones, mirant el mar a través d’un tel de malenconia extasiada…
La cultura de Plana és occidentalíssima. És un devorador de la revista del gran món intel·lectual: «La Nouvelle Revue Française». Té el gran defecte que vaig notant en totes les persones que llegeixen massa seriosament aquesta revista: el defecte de confondre les coses secundàries amb les coses principals. Però tot això no vol pas dir que la seva complexió interior no sigui oriental. Té una dolçor de sage, una paciència de savi, el do de l’amistat, una bondat i una comprensió inesgotables. Que n’heu d’ésser d’amic de Plana perquè no us prengui seriosament! ¿Voleu sentir una superioritat, una morbosa superioritat? Aneu a explicar-li, sense conèixer-lo íntimament, la vostra obra. Tireu endavant sense por, parleu, no tingueu cap cortina per a l’interlocutor… Plana us escoltarà, us escoltarà, us escoltarà interminablement, fins on sigui necessari. Els seus silencis són obstinats, persistents, radicals, definitius. Davant de la seva amable passivitat, us podeu perfectament creure amb el dret de dir:
–Aquest home em dóna la raó…
O bé:
–Jo sé tantes coses com aquest home, o més…
Podreu dir-vos tot el que voldreu. Com més coses agradables us atribuireu, més sincerament feliç se sentirà Alexandre Plana. Parleu-vos, enciseu-vos, meravelleu-vos de vós mateix i de la vostra obra. Plana us ajudarà. És fet per ajudar-vos, perquè estigueu content, perquè estimeu les vostres petites ingenuïtats. En aquest sentit, la seva funció és d’una qualitat que no té preu, imponderable.
Ara, si jo hagués de dir què hi ha en el fons d’aquesta recalcitrant, embadalida, oriental admiració, no sabria pas per on començar. De vegades em sembla que és pura candidesa; altres vegades hi veig un punt de mandra. Fa l’efecte que l’aquiescència de Plana, que la seva tendència a fer que sí amb el cap, respon a una mena de mandra profunda que el priva de formular cap judici de l’ordre que sigui –formulació que sempre seria perillosa per al bon manteniment del quietisme contemplatiu i encisat.
En aquest sentit Plana és un pur misteri –un home impossible de veure clar. Superficialment judicat, tothom el veu amb la claror de les coses simples; com més el tracto, més escàpol se’m fa. Aquest joc que em suscita m’ha fet un gran bé perquè ha posat una mica de parsimònia a les meves síntesis abruptes i sumàries. Ell mateix, potser, em donarà el camí per a esbrinar el misteri. Tot seguit em diu que la seva més gran il·lusió seria tenir una casa a l’Empordà, vora mar, per viure-hi plegats i fer-hi una vida tranquil·la, de sage. Jo hi hauria de fer com aquell qui pesca amb canya i badar, amb el nas a l’aire; Plana, sota d’un pi, podria seguir, amb els ulls somniats, el vol dels ocells per l’espai. Jo li hauria de respectar els seus silencis obstinats –aquest seria el tracte– i ell les meves evasions en el camp de la temperatura vital. D’aquesta manera –segons ell– moriríem com haurem viscut: tocant de peus a terra i amb el cap voleiadís i irisat. Si aquesta convivència no arribés a donar l’escletxa del misteri, no sabria pas quin altre procediment utilitzar.
És un mestre. Que bé que escriu!
Heu pensat mai que bonic ha de ser que algú dediqui el seu temps per fer-te una descripció així? Em poso dins el senyor Plana i me l’imagino llegint-la. Ha de ser una sensació ben estranya; afalagadora i inquietant alhora. Adonar-se de que algú t’ha estat observant tan finament, que t’ha escrutat fins el més lleu detall, amb lupa d’entomòleg, ha de ser, d’entrada, un xoc brutal, com si de sobte et despullessin enmig d’un camp de futbol ple com un ou. Però després, quina satisfacció més gran de saber que has estat digne de la observació aguda d’ algú, amb la mirada neta de prejudicis —en Pla en té, com tothom, però hi lluita— i que ha sospesat cada pro, contra, testimonis i pistes possibles per a que sigui, finalment, el lector qui en tregui conclusions.
No he entès mai qui protesta: “a mi no m’agrada que em jutgin!”. A mi m’encanta. Ja és molt que algú es dediqui a sospesar les proves. El que detesto és que em prejutgin. Amb la mandra habitual per a dedicar un minut als altres, quina privilegi que et jutgin en lloc de que et prejutgin! Però n’hi ha un de superior: que algú es prengui la molèstia de fer la feina bruta de reunir totes les proves sobre tu i exposar-les, és a dir, el que fa en Pla amb el seu amic. La veritat s’amaga en aquelles proves, però és el lector qui l’ha de trobar. Damunt la taula hi ha el dos, un altre dos, un símbol de suma i un altre d’igual: és el lector que ha de dir quatre.. o el que sigui (és per això que diuen que hi ha qui veu tres peus al gat?).
Bon dia i disculpeu l’extensió el comentari.
“moriríem com haurem viscut: tocant de peus a terra i amb el cap voleiadís i irisat”. Quina “contradicció” més deliciosa, quina imatge més feliç. Quina sort la de Pla, de tenir les dues coses alhora, això sí que és real.
Avui, Josep Pla ens diu que Alexandre Plana és un devorador de la revista del gran món intel·lectual “la Nouvelle Revue Française”. Precisament aquest més de febrer que som, es compleix el centenari de la NRF i ho celebren (ho he llegit a Internet) amb la publicació d’un número extraordinari de la revista (fevrier 2009, nº 588) i la reproducció en facsímil del nº 1 de l’any 1909.
No passa dia que no l’hi trobi –una hora o l’altra.
De vegades es queda, un moment, embadalit, mirant-me. No sé pas què ha vist, en mi: potser la meva joventut exacerbada.
és un degustador (sospito) de virginitats literàries. A mi m’agrada de tractar persones de més anys que jo; a Plana, persones més joves que les dels seus anys.
Els seus ulls, d’un blau-grisenc, més que ulls de somniador, són els d’un home una mica cansat de somniar.
com més el tracto, més escàpol se’m fa.
Ell mateix, potser, em donarà el camí per a esbrinar el misteri. Tot seguit em diu que la seva més gran il·lusió seria tenir una casa a l’Empordà, vora mar, per viure-hi plegats i fer-hi una vida tranquil·la, de sage. Jo hi hauria de fer com aquell qui pesca amb canya i badar, amb el nas a l’aire; Plana, sota d’un pi, podria seguir, amb els ulls somniats, el vol dels ocells per l’espai. Jo li hauria de respectar els seus silencis obstinats –aquest seria el tracte– i ell les meves evasions en el camp de la temperatura vital. D’aquesta manera –segons ell– moriríem com haurem viscut: tocant de peus a terra i amb el cap voleiadís i irisat. Si aquesta convivència no arribés a donar l’escletxa del misteri, no sabria pas quin altre procediment utilitzar.
Disculpeu la xafarderia, però, no us sembla que Pla dona a entendre, voluntàriament o sense voler, una mena d’enamorament platònic de Plana vers la seva persona?
Afegeixo això perquè em sembla important. Alguns comparaveu l’escepticisme de Pla amb els llibres amb el de Cervantes. Jo veig clar que Cervantes atacava les obres de ficció esbojarrades!, per això va escriure el Quixot i per defensar explícitament la lectura com una eina formativa i moralitzant. Malgrat l’escepticisme d’aquell text però, Pla escrivia també per a fer-nos millors.
Vidalica: no se m’havia acudit, però l’amistat entre Plana i Pla podria molt ben ser una amistat romàntica, a l’estil “Retorn a Brideshead”. L’edat s’hi escau. Era normal que l’admirés, algú amb la seva personalitat.
Sobre Pla – Plana, vaig transcriure part d’una carta, dolguda, del segon al primer.És aquí:
http://elquaderngris.cat/blog/?p=82&cpage=1#comment-3173
Reforço el dubte de Vidalica i confesso que ho vaig anar reafirmant a mesura que avançava en la lectura del text. Fins i tot, em fa pensar en una qüestió no només platònica o literària, sinó més… personal? -els prejudicis de l’època!
Com sempre és un text precís i acurat. He de dir -no recordo si ja ho he apuntat en algun altre moment: dispenseu la repetició, si és així- què l’estona del dia què dedico a la lectura del dietari és un moment de deliciosa abstracció: concentrada i distesa!
Bon diumenge,
És curiós que jo també he pensat, en mirar la foto i llegir el paràgraf que heu comentat, en Retorn a Brideshead.
Us heu fixat a la foto que Pla porta una cigarreta (gairebé imperceptible) a la mà que es veu? El senyor Plana se’l veu tibat, incòmode (em recorda una mica al Sergi Pàmies, aquí) mentre en Pla està molt més relaxat. El detall de la mà (invisible) a l’espatlla del seu amic i la seva mirada serena, plena d’orgull per l’altre, són plens de tendresa.
L´encontre Alexandre Plana-Josep Pla fou, sens dubte, crucial, dels que marquen la direcció d´una vida, la de Pla en aquest cas. La descripció planiana és sensacional, sempre amb un punt misteriós que manté l´interès altíssim. Per la meva desconeixença del personatge Plana, recordo que, fa anys, vaig consultar la GEC per saber-ne una mica, i ho faré ara també, que la memòria és fluixa. Josep Pla ens hi ofereix tot de bons moments. Així com ho conta, quina vida més interessant que duia, i quin testimoniatge més ric ens n´ha llegat! EM
Hola,fa bastant que vaig llegint en Pla en aquest blog.és un geni.
mai havia escrit cap comentari però avui m’hi he decidit.Quan he llegit l’escrit i he vist 11 comentaris m’els he llegit amb ganes per veure si algú havia tingut la mateixa impressió que jo,i veig que si:
jo també crec que no es tracta només d’una qüestió literària o platònica i no vull ser dolent però aquest interès pels joves literats,per part de Plana, és més que sospitós…Dit això que quedi clar que evidentemnt no en tinc res en contra,només poso les meves impressions.