Universitat industrial de la Mancomunitat. Seminari de Filosofia. Lliçó d’Eugeni d’Ors sobre Cournot. Com a conferenciant a la francesa, Xènius arriba a la voluptuositat. És magnífic. Sospito que feia molts anys que no s’havia parlat el català amb aquesta correcció, aquesta ambició i aquesta netedat.
Joan Climent m’acompanya a veure l’edifici. En el més petit detall es veu una 
direcció intel·ligent i un gust exquisit. Des del punt de vista espiritual, el Seminari deu ésser, avui, la cosa més superior de Barcelona. Per a un estudiant de la Universitat oficial com sóc jo, habituat a aquella sordidesa, l’aspecte extern –cortines, flors, llums, seients, taules, llibres, higiene…– sembla un somni. El to de la gent em fa l’efecte de la revelació d’un món del qual no podia ni imaginar l’existència.
En acomiadar-se, Climent em dóna a llegir el llibre de Joubert. L’obro, al tramvia. Llegeixo: «La simplicitat no ha corromput mai el gust»…
En arribar a casa, continuo la lectura de Joubert. La trobo infinitament agradable. Joubert és un home molt enraonat, sense fel ni pedanteria, d’un gust admirable. Com a escriptor és literalment inconcebible en aquestes latituds. Ací els mestres es tornen pedants i els deixebles anàrquics.
En virtut d’un moviment gairebé inconscient tracto d’establir un paral·lel entre el llibre de Joubert i una lectura que he fet recentment: el «Momentum Catastrophicum» de Baroja. Malgrat que Baroja és un dels escriptors del país més europeus i d’una mentalitat menys indígena, fou, durant la darrera guerra, germanòfil. Ara, no podent escriure als diaris, ni enlloc, dóna un llibre cada dos o tres mesos –un comentari de l’actualitat. És el deliri en marxa, triomfal. Tota la misantropia de Baroja, la truculència, el pintoresc més desenfrenat, s’hi donen lliure curs. És subversiu, amarg, atuïdor com una garrotada, estrident, improvisat, cínic, irrespectuós, sentimental, confús, biliós, caòtic, sordament irònic, catastròfic… Enmig d’aquesta sarabanda, apareix de vegades una gran i magnífica observació real –que no és mai, però, prou forta, malgrat la seva grandària, per a corregir la intempestivitat general. Quan aquestes coses s’aboquen pel broc gros, perden qualitat, no es poden prendre seriosament, la violència es dissol per excés. Així, el pamflet de Baroja acaba fent l’efecte d’un rampell de pare de família bonari que s’ha enrabiat per alguna cosa vaga i sense importància.
No conec pas França. El llibre de Joubert és un llibre inconcebible sense l’existència d’una societat. El llibre de Baroja no està lligat amb res: com a màxim amb la roda desconnectada d’una segregació literària, d’un joc verbal.
La problemàtica de Joubert i Baroja segons Pla: mentre l’un era inconcebible sense l’existència d’una societat com la francesa, l’altre era una anomalia enmig el panorama espanyol. Agut i fa pensar. Ambdues societats han evolucionat, és clar, però llegint els seus diaris i comparant una cosa aparentment tan superficial com la moda juvenil —fins i tot a les tribus urbanes clòniques— hom s’adona que a una banda dels Pirineus, per més que s’esforcin en ser horteres, no se’n surten, i a l’altre, tot intent d’elegància queda grotesc, pesa l’herència “garbancera”. I aquí, a casa nostra, desgraciadament i incomprensible, la nostra personalitat cada vegada es dilueix més i més sota aquest “garbanzo”, que creix cada dia més, com un monstre de film de sèrie B. Jo m’hi rebel·lo com puc, perquè m’és una cosa raríssima, alienígena i desagradable, però costa de no morir esclafat sota seu, d’asfíxia.
M’agraden els comentaris del senyor Baroja. Segur que ell ho deia pejorativament, però amb la distància del temps, considero un compliment el que diu dels autors catalans, denota diferència: Millor sonar com dentistes que com a “garbanzos”, penso.
Bon diumenge.
A mi m’agraden els comentaris de Pla sobre el que diu de la Universitat
Industrial de la Mancomunitat, amb aquesta aire de cosa ben feta, d’una
modernitat que no pasarà i que, per sempre, tant en aquest conjunt d’edificis com en altres aspectes, aquells anys il·lusionants de primers de
segle ens definiran una forma de fer enyorable…
Completament d’acord amb en Jesús M.G.
Visc a Barccelona i em moc normalment amb autobús i metro, però recordo un dia que, ja fa molts anys, vaig havere d’anar a Terrassa. El tren de la Generalitat tenia un altre aire, semblava regnar-hi l’ordre i el que puc entendre per normalitat, hauríeu dit que viatjàveu per un altre país, que resullta que era el meu –l’altre devia ser el del metro de Barcelona, la Renfe i tantes misèries acumulades.
Aixó era molt abans del caos i els problemes d’aquests últims dos o tres anys.
Tal com vaig comentar l’altre dia a Ramon Torrents, he comprat els PENSAMENTS de Joseph Joubert. L’estic fullejant a l’atzar, perquè crec que es pot fer d’aquesta manera, saltant d’unes pàgines a unes altres sense ordre ni concert. Gràcies a Pla i gràcies a l’editorial que l’ha fet traduir (Proa i traducció de Joan Casas), avui ja tenim en català un llibre més, molt important. La llengua catalana està d’enhorabona!
Un d’aquests Pensaments de Joubert, el 656, diu:
Només a la claredat, a la claredat extrema, cal aspirar i és important d’assolir en l’estil.
Josep Pla va fer cas d’aquest consell: en tota la seva obra s’hi nota un esforç aconseguit d’escriure amb un estil clar.
M’agrada molt això que diu Joubert. Requereix de polir molt el que hom escriu, per aconseguir-ho! Independentment de la capacitat inicial, suposo.
L’Escola Industrial és, encara, un edifici per a admirar. I, a més, s’hi continua complint la seva missió.