Diumenge. Matí de petites volves d’aigua glaçada. Un cel com esmerilat. Fredor insidiosa i desagradable. Havia d’haver anat a començar d’aprendre la instrucció militar a l’Acadèmia de les Drassanes. No hi he anat.
A la tarda, acompanyo Xavier Güell a casa seva –un pis sumptuós i sòlid del Passeig de Gràcia. Té foc a la llar. A Barcelona, veure un foc a la llar fa una gran il·lusió. Quina delícia! Hi ha cases que, a la llar, hi tenen uns trossos de cartó imitant la llenya. A sota, hi posen una bombeta elèctrica vermella. I ja està. Després baixo fins al monument a Colom, sota la pluja mansa.
A l’Associació Catalana d’Estudiants, escolto la lectura d’uns capítols de novel·la de Vidal Jover. Escriptura romàntica: moltes postes de sol, molta lluna, al·lusions copioses a Chopin, però ningú no sap de què viuen els personatges. Deuen pagar els papàs… En aquest país, el patètic és molt difícil de fer entrar. Ha d’ésser molt bo, absolutament autèntic, perquè no sigui considerat una trampa. El patètic de Maragall ha estat considerat plausible. De qui més?
Després, amb el dibuixant Elies, esperit sarcàstic que firma els ninots «Anem», el poeta Arús, el condeixeble Vidal, dos o tres xicots més, fem cap al Refectòrium. Els esquarteraments són variats i abundants. Embafament per excés. Tot gratuït i improvisat. L’observació objectiva de les coses, però, no diverteix gairebé mai els barcelonins. Necessiten la incisió malèvola fins a la sang –presentada, això sí, d’una manera bonària.
En els primers moments de la intoxicació, l’absenta dóna una sensació de fatiga i d’aclaparament i al mateix temps una sensació d’ingravidesa.
Curiósa la costum d’imitar el foc de la llar posant una bombeta vermella sota uns trossos de cartrò. Algunes cases de Barcelona es veu que eren molt pulcres.
Perdoneu que estigui tan espès avui, però no acabo de entendre el penúltim paràgraf. No sé si és perquè em manquen referents (és el Refectòrium un restaurant? la meva cultura de sortir és zero, mai m’he pogut ni plantejar la mínima vel·leïtat social) però no lligo unes afirmacions amb les altres. Per exemple, és metafòric o literal l’esquarterament? es refereix al fet de malparlar d’ algú o descriu una manera de cuinar bèsties, de viu en viu? L’el·lipsi tan bèstia de quan salta cap al comentari de l’absenta —aplaudeixo aquestes el·lipsis extremes, d’altra banda normals en un dietari— em confon més, aquí. Jo també m’he quedat esmerilat.
S’agraeix la informació. Gràcies.
Sí noi, això del Refectorium és sorprenent perquè ja surt al primer quadern gris; diu això: “Després amb l’Anem, que és un esperit sarcastic, l’Arús, Vidal Salvó i dos o tres xicots borrosos mes, anem al Refectorium. Desquartitzacions variades i abundants.”
Què era, un cinema, un teatre, un restaurant com diu en Florenci, un prostíbul, un cafè? Jo també demano que algú ens ho aclareixi. Moltes gràcies.
El Refectòrium –que ni pel nom ni d’haver-ne sentit a parlar els pares o els avis no em diu res– sembla que era alguna cosa semblant a l’Edén Concert, La Buena Sombra o l’Alcázar Español. És a dir, un cafè teatre de varietats?
Aquí n’hi ha alguna cosa
http://books.google.es/books?id=8kfmcXaUHoMC&pg=PA257&lpg=PA257&dq=refect%C3%B2rium&source=bl&ots=1oMESyaQlT&sig=_FMle96hNvpZuqCnCHiZtmP_1ro&hl=ca&ei=VlKQSdnNAoSJjAe4ltyoCg&sa=X&oi=book_result&resnum=3&ct=result
Moltes gràcies Ramon! Precisament jo acabo de trobar ara mateix un tex molt interessant, sobre la visita d’Einstein a Barcelona al 1923, que he trobat aquí http://www.iesantoniodemendoza.org/2006/a04-n09.html
[[Volviendo a la visita de 1923, el diario de Einstein revela que en Barcelona pasó unos días intensos, pero agradables:
“22-28 de febrero. Estancia en Barcelona. Mucho cansancio, pero gente amable (Terradas, Campalans, Lana, la hija de Tirpitz), canciones populares, bailes, Refectorium. ¡Ha sido agradable!”
Como se ve, Einstein insiste en la amabilidad de la gente y destaca la sesión de música tradicional en la Escuela Industrial. También se recoge una referencia al “Refectorium”, que podría parecer críptica, pero se trata de un local entonces de moda en la Rambla de Barcelona. En el periódico satírico La Campana de Gràcia se describe el momento en que Einstein visitó dicho local, “la catedral, cuando menos por su arquitectura, de los cabarets de Barcelona […] lugar que nuestros sabios ni siquiera saben donde está.”, y parece que allí bebió “un modesto café con leche, la bebida de tránsito”. ]]
De tota manera sembla que hi ha un text més complet aquí http://www.prbb.org/quark/31/031041.pdf escrit per Antoni Roca Rosell. Com que és en PDF (i no hi ha … manera de poder baixar un programa com Déu mana al meu ordinador) no el puc llegir. Qui pugui, que el llegeixi.
Gràcies Ramon, gràcies Florenci, he pogut baixar el PDF, són 7 pàgines, quan pugui me’l llegiré.
Bona lectura Antoni, però no et prenguis un café amb llet quan les llegeixis, com l’Einstein: ma tieta afirma que tot just en Pla deia que no hi havia un verí pitjor. No sé quan ni a on ho va dir, però ella insisteix que fou ell (ja està, ja t’he complicat la vida amb un nou enigma que ni ve al cas; em sap greu…)
Bona tarda.
Si el cafè amb llet és una metzina o un verí, jo no dic res. Però d’aquesta beguda en parlarà el mateix Pla d’aquí a pocs dies, el 17 de març.
Aquí els enigmes duren un esternut! Esperarem al 17 de març i no avançarem aconteixements.
Error. El pseudònim d’Elies era APA. I com que veig que us interessa la relació Planes Pla, us diré que acabo de llegir una novela curta de Zweig que és exactament! això!-Confusió de sentiments- El nom ja ho diu tot.
Criteri, es tracta de dos germans, l’esmentat Lluís, dramaturg, i el gran dibuixant Feliu Elies a qui correspon aquest pseudònim d’APA.
Curiosa, la impossibilitat de la literatura catalana del temps de Pla de presentar a la clara la realitat econòmica, descarnada i exacta, en la vida de la gent, oculta sovint per la bafarada romàntica que el nostre autor abominava. I això malgrat la mala fama tòpica dels catalans en les relacions monetàries. O és que cercaven, sobretot, l´evasió via lletres -literàries, ep!-?Ara, que, fet i fet, l´evasió és important a la vida… EM
He vist que Apa era aquest, eusebi:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0023749
Anem, crec que el d’avui:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0023751
i fins i tot hi ha un tercer germà:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0023750
Tots artistes hàbils en diverses disciplines.
L’Esquetlla de la Torratxa, La Campana de Gràcia i altres revistes estan digitalitzades. Si hi busqueu podeu trobar dibuixos dels dos germans. Sembla ser que Anem va publicar més aviat a Nanu (la qual no he trobat res a la xarxa, aquí seria més aviat qüestió d’hemeroteca de paper) Ambdos germans col·laboraren activament en totes elles, en diferents èpoques (no trobareu res d’Anem a l’Esquetlla de la Torratxa, a començaments dels anys 20, per exemple).
Jo, personalment, admeto que no havia sentit parlar mai d’Anem, que justament sembla ser fou el dramaturg, com bé diu la Vidalica, amb una producció força considerable i d’èxit comercial. En canvi sí coneixia l’Apa, que amb Opisso, Castanys i d’altres, fou una autèntica estrella del llapis. A la xarxa és més fàcil trobar imatges d’Apa, per exemple. Per casa tinc vells exemplars d’alguna d’aquestes revistes, ficades en capses, pobretes (ben conservades, eh, no sóc tan animal).
Bon dia.
Apa, anem!