Aquests últims dies ha plogut bastant. Tothom té tos i està refredat. Als pisos hi ha una concentració de fred destil·lat. Les estufes de petroli, tan pudents, els acaben de fer desagradables. Finalment, el temps ha millorat: ha fet una tarda benigna; fa una nit estrellada.
.
Actualitat: Fiume, D’Annunzio. Europa és un cafarnaüm en deliri. El procés de descrèdit de la Conferència de la Pau és molt ràpid.
.
Penso en Roldós. Tenia un caràcter ensucrat i agafatós, feia postures, enfarfecs, i deia coses que semblaven papers de colors retallats. Hauria –pel meu gust– resultat més agradable si hagués estat més senzill malgrat que hagués volgut mantenir una simplicitat una mica arrodonida. Però la manera clerical, en certes persones, imprimeix caràcter. A part d’això, Roldós era la pura bondat; la seva candidesa era absolutament remarcable.
.
Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic propòsit literari.
[...] fa 90 anys que Josep Pla escrivia aquesta meravella: Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic [...]
Bon dia,
Pla, torna a recordar-se de Roldós. En fa una descripció que em suggereig una actitud embafadora i gens continguda: un tarannà que té, com a missió prioritària, agradar.
“i deia coses que semblaven papers de colors retallats.” una imatge, absolutament, deliciosa.
No s’ha dit de què ni quina edat tenia quan va morir, Roldós?
La seva última frase es d’alló més encertat que he llegit fa bastant temps, diu així: ” Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic propòsit literari”. Contesto que el secret de la literatura de més éxit.
Aquesta última frase: incloure el trascendent en l’intrascendent, el feixuc en el lleuger, una cosa molt gran en una de molt petita, l’universal en el local, és el que és un autèntic propòsit literari.
Hum… jo entenc aquesta darrera frase més com ho fa l’Helena que com el company Silveri. Banalitat és una paraula una mica massa forta, però aquí jo ho veig com una manera de definir la pròpia aposta, tota una actitud. Potser l’Helena i jo estem equivocadíssims, però crec que, per contradictori que soni, en Pla troba el més profund a través del més banal, ja que el contrari porta moltes vegades al més ridícul tipus de vulgaritat: la pretensiosa. Quan fa poc deia que cal limitar-se a descriure l’exterior de les persones perquè l’interior és insondable, crec que va per aquí. La paraula “banalitat” crec que accentua la ironia del comentari (una mica com dient “sí, mira, els que són banals no hi podem fer més”… però després ves-li al darrere!)
En qualsevol cas, és molt interessant de veure com qualsevol frase pot ser interpretada de tantes maneres. No és rar que fins i tot les nacions es matin per la interpretació oposada de textos.
Parlant de nacions, aquí va un enllaç per a veure algunes imatges documentals sobre els fets del Fiume. Déu n’hi do l’Annunzio, un bon personatge:
http://www.youtube.com/watch?v=VBZFWuGTJ-M
Bona tarda a tothom
Als pisos hi ha una concentració de fred destil·lat: He passat molt de fred a Barcelona. Crec que s’hi donen unes condicions que fan que el fred de Barcelona tingui un plus, estant a la mateixa temperatura que en altres llocs amb fama de freds. No més de llegir el fragment em venen esgarrifances.
Banalitat profunda com a propòsit literari: Si la banalitat és profunda ja no és banal, és hiperealisme. És aquest gust per triar el detall significatiu que en principi pot semblar insignificant però que llegit atentament diu tot un món, tot el món.
Fa pocs dies, el 8 de febrer, Pla va escriure:
“Climent em dóna a llegir el llibre de Joubert. L’obro, al tramvia. Llegeixo: La simplicitat no ha corromput mai el gust…
En arribar a casa, continuo la lectura de Joubert.
La frase d’avui, que ha provocat tan bons comentaris al bloQG: “Arribar a una banalitat profunda pot ésser un autèntic propòsit literari”, em pregunto si no podria ser escrita sota la influència del llibre de Joubert per part de Pla.
“Brevity is the essence of wit”: la brevetat és l’essència de l’enginy, segons Shakespeare. Sembla que són tots d’acord, els escriptors.
No acabo d’entendre això de l’hiperrealisme que diu la Vidalica. Jo no penso que Pla sigui hiperrealista.
Crec que hiperrealisme és el que fa l’Espinàs als seus llibres de viatges a peu. La majoria del text és descripció quasi fotogràfica, asèptica, del què veu: el gat que passa, la mare que esbronca el nen, etc. Pla hi diu la seva.
Tot i que m’he enganxat a algun dels seus llibres de viatges, crec que Espinàs hi fa trampa.
Hiperrealisme és només una paraula. Jo l’entenc com posar-ho tot; no deixar un pel sense descriure; cap espai per al lector, com a la pornografia. Ambdós coses potser tindran la seva utilitat, però per mi l’Espinàs és a les antípodes. Fa aquarel·les, apunts ràpids. Hi ha el gat que passa, que diu el Criteri, sí, però només un: l’espai que ens queda a nosaltres per a omplir-lo de gats (o del que sigui) és vastíssim. Amb frases concises (una idea per cada), paràgrafs el més curts possible (el punt i final li crema a les mans), i angunia per la retòrica d’aparença virtuosa (però amb el·lipsis que eludeixen, pudoroses, el drama), el seu estil pot semblar fet de no res. És acurat però no minuciós. L’èxit comercial encara el fa més sospitós. Per mi és un dels grans: em fa riure, plorar i pensar. Però bé, això tampoc vol dir res. Cadascú som un món.
Per cert, en Pla l’admirava molt. Tampoc el considero hiperrealista, tot i que sospito que la Vidalica no pretenia penjar-li el que jo he dit abans de la paraula. Segur, que en el fons, sobre en Pla, a la nostra manera, pensem i sentim molt semblant. Digue’m si m’equivoco.
Més aviat aquesta última frase ens diu que per escriure i tenir éxit no hem de profunditzar massa en asumptes trascendents estil religió, i que per tenir molts lectors ens hem de cenyir a la vida de carrer diaria. Em penso, que l’últim llibre de més èxit EL JUEGO DEL ANGEL en bona part és aixó, rés d’angelismes i molt de gangsterisme i sexe.
Vaig fullejar aquesta futura guia de Barcelona per a turista “connaisseur”, de cap a peus, per veure quantes personalitats del país —especialment literàries, ja que el protagonista és escriptor, un catalaníssim “Fermín”, crec— de la Barcelona de l’època (els anys vint, no tan lluny del QG) i recordo que eren, pel cap baix, uns… zero. Hi havia una referència, de passada, a l’Ateneu, que devia de provocar un trauma a l’autor. No cal bombardejar amb referències —en pla Umberto Eco— per demostrar el molt que t’has documentat, és clar, però també costa de ser tan asèptic a la realitat de la Barcelona d’aquell temps (mira, potser en això és un llibre genial). També vaig tastar algunes descripcions que em recordaven l’entranyable Lafuente Estefanía (a qui respecto) amb un toc americanitzat mal paït, com de províncies.
Ja m’està bé que surtin gàngsters (per mi hi poden sortir fins titellaires venussians) És el com.
Hi ha massa llibres bons —autènticament divertits, a més— com per perdre la curta vida que tenim aquí baix, amb totxos així. Sí, ja ho sé, al món ha d’haver-hi de tot, i jo estic equivocat..
Bona nit i que somnieu amb els angelets, Silveri (els de debò).
Opino que la banalitat profunda a què sembla aspirar Pla en el quefer literari té a veure am la seva procedència rural, on hi predomina -i abans potser molt més que no pas ara- aquest mecanisme d´estimació per l´obvietat en el dicurs, una mena de reflex humà de l´eternament repetida obvietat natural, allò de sembrar, germinar, créixer, madurar, collir, etc. A més a més, a la ruralia també hi havia la posició antiintel·lectual generalitzada, la constant tendència a la simplificació i a la màxima claredat en els intercanvis verbals… potser aquesta base de fons influïa el tarannà que Pla pretenia per la seva escriptura. EM