Fins ahir, dissabte, continuaren els aldarulls universitaris. L’agitació obrera creix. La gent està pendent del que passarà demà, dilluns. Hi ha la por, molt generalitzada, que Barcelona podria quedar sense llum, ni força, d’un moment a l’altre.
Passada una part de la tarda amb Salvador Eures, al seu pis del carrer de la Universitat. Des dels temps ja llunyans del «caos» que escriu unes llibretes –un dietari, segons tinc entès, molt intel·lectual. El pis està igual: fosc i una mica ple de pols. Els seus ídols resten intactes: Nietzsche i Wagner. En realitat, Eures és un conservador confusionat per Nietzsche. Continua mantenint una fòbia activa contra la democràcia. Les declaracions alemanyes sobre la superioritat vital i contra la moral dels esclaus l’encanten.
Les llibretes, que Eures em llegeix, a trossos, tenen una nota molt característica: l’obsessió de les dones. El gavadal de notes contra les dones és innombrable. «Sóc feminòfob! –em diu Eures, i la paraula em fa gràcia–, però això no vol pas dir que sigui un efeminat…»
«Per a l’única funció digna de la dona, per a la més essencial que realitza –escriu a la llibreta–, es fa indispensable una missa purificadora.» Trobo que el to és revoltant i passablement sinistre. En un altre lloc escriu: «Si en una relació amorosa l’home adopta la reserva que sol adoptar habitualment la dona –car, si l’home es clareja, la dona es reserva–, llavors és la dona la qui amb el més fred atreviment dóna a la publicitat els termes de la relació». Penso: i què?
Però aquestes qüestions d’estratègia sentimental, tenen tanta importància com Eures creu? Crec que el problema és un altre. Li recordo l’anècdota Wagner-Nietzsche.
Wagner a Nietzsche: «Tingueu dones, Herr Nietzsche, tingueu dones!»
Nietzsche: «Com és possible tenir dones?»
Wagner: «Robeu-les! Rapteu-les! Salteu per sobre de tots els obstacles…!»
Potser Eures pateix de l’error, com molts altres xicots d’educació dita seriosa i acurada, de creure que l’home és més un animal racional que un animal sensual.
.
L’àvia Marieta és encara ací; però, segons diu, no hi està pas gaire bé. Treta del carrer Estret i privada de poder anar cada dia al mas amb el cistellet, es troba desplaçada.
–A Barcelona –em diu–, quanta gent no hi ha! Pel meu gust n’hi ha massa. Quan jo era criatura, cinquanta o més anys enrera, ens pensàvem que Barcelona era una gran ciutat. Era ben poca cosa al costat de la d’ara. A més, tot és tan diferent del meu temps! Quan vivíem al pla de Palacio tothom feia carn d’olla cada dia. Ara he vist que a penes ningú no en fa. I quantes lleteries no es veuen pels carrers! En el meu temps, la llet, només la prenien els malalts…
.
Més alemanys, i l’avia Marieta que es plany pel pas del temps (què no diria pobra dona en l’època de la franquícia clònica).
M’encanta el “i què?”, a on veiem com la lucidesa de Pla es rebel·la davant les obsessions del senyor Eures. Podem dir moltes animalades, perquè el raquitisme de sentit de l’ humor entre cert personal costa d’aguantar. Però, de tant en tant, cal quadrar als que se’ns acosten i ens diuen, seductors, “tu ets un dels meus”. M’agrada de veure que, tot i certes fascinacions pel costat fosc (lògiques, qui no les tingui ha de ser molt avorrit), Pla marca les distàncies quan toca, a desgrat que pugui provocar un “llavors estàs contra mi”. Pla no era el que en podríem dir un simpatitzant de la feminitat, precisament (sí, ja ho sé que podríem discutir molt d’això, però jo ja m’entenc) però m’és molt agradable de veure que més d’una vegada, també, es desmarca dels antifeministes obsessius; li són desagradables.
Un “i què?”, doncs, valent i altament ètic, per part d’un animal sensual —sap greu dir-ho senyor Pla—, altament intel·lectualitzat.
Època convulsa tan a Barcelona com a la resta d’Europa.
Pla continua sense anar a la universitat, cosa que d’altra banda no li treu la son: ja sabem que l’advocacia no és la seva passió, ni de lluny!
Sembla què aquest Salvador Eures -tal i com el descriu- és el precursor d’un personatge sinistre: Hitler.
Pla, clarament, se’n diferencia, malgrat la seva misogínia. A mí també m’ha encantat aquell “i què?” És l’expressió més sonora de l’entrada!
Bona setmana,
“–un dietari, segons tinc entès, molt intel·lectual”. Com si el seu no en fos, d’intel.lectual, com si fos d’estar per casa… A qui vol enganyar? O és que se’n fot? Té raó el Florenci: “un animal sensual (…) altament intel.lectualitzat”.
Sí, Florenci, com m’agrada la definició que has fet d’en Pla, aquest ‘animal sensual altament intel.lectualitzat’ –l’has encertada de ple: no es pot dir millor. gtDe fet, aquesta relectura tan plaent, i enriquida, del Quadern, m’està fent adonar de la força que aquesta sensualitat gens banal té en l’autor, com estructura el seu pensament tot fent-lo original i convincent, i com en Pla el fa servir per entendre el món i explicar-nos-el.
Pla escriu avui: Des dels temps ja llunyans del “caos”…
Puc donar una mica més d’informació del què era això del “caos”. Xavier Febrés al seu llibre “Josep Pla: biografia de l’homenot” escriu:
Els dissabtes al vespre (Pla) assistia a la tertúlia anomenada del Caos, al pis d’un benestant col·lega de facultat, el vendrellenc Salvador Euras, en la qual participaven Josep M. Pi Sunyer, dos germans Corominas (fills del diputat empordanès i director del diari “La Publicidad”, Eusebi Corominas), els germans Bassas i Figa de Castelló d’Empúries i el dibuixant decadentista Xavier Güell. Era una de les seves escasses activitats en col·lectivitat durant l’etapa d’estudiant universitari.
A “Abstracció i empatia”, Wilhelhm Worringer recordo que venia a dir que un artista massa intel.lectualitzat deixava de ser artista, deixava de ser primitiu, autèntic, apassionat. Potser és això el que diu Pla: ell no es considera tan intel.lectual com Eures, ell sempre vol ser “la meravella de la inconsciència infal.lible”, el que Foix deia d’una altra manera: “és quan dormo que hi veig clar”. En sintonia amb el segle XX, doncs.