Fa molt bon temps –inexplicablement bo, gairebé calorós. La roba us fa nosa. El cuiro del barret se us enganxa al front, al carrer hi ha un aire massa suau, tebi. En el camí de l’Ateneu, trobo Gich, estudiant de medicina. Em diu que va a Palafrugell a passar el Carnaval. No em tempta pas d’anar-hi. Penso poc, en realitat, en Palafrugell. No tinc temps. Àdhuc les persones com jo, tan desvagades, quantes coses no fan per falta de temps!
A la biblioteca, treballo en la traducció de Renard. És difícil. No ho hauria dit mai. M’avergonyeix de veure’m voltat de tants diccionaris. És excessiu. Però això em fa comprendre la felicitat de les persones que es dediquen a l’erudició. Com deuen fruir furetejant papers, voltant-se de quilos i quilos de llibres! Quina deliciosa vida la d’aquests erudits!
Havent dinat em quedo una estona al pis. Les noies han marxat al col·legi. Una gran calma. Els sorolls del carrer arriben esmorteïts. Faig el cafè a la meva taula –és una feina agradable– i llegeixo. La meva mare fa un sargit asseguda al meu costat. De tant en tant es posa les ulleres sobre el front i em mira un moment d’una manera –com ho diré?– objectiva. Què deu pensar de mi? Quan té la impressió que jo sento que em mira, es posa les ulleres i torna al sargit.
A darrera hora de la tarda, al Lyon d’Or, amb Xavier Güell. En dues o tres taules hom discuteix acaloradament. Els qui parlen cridant discuteixen la situació general i les vagues en curs. Els qui parlen baix s’ocupen de la revifalla de la grip. Hi ha una revifalla de la grip. Güell em diu que no val la pena d’amoïnar-s’hi i que només es mor un cop. Els enamorats –Güell s’ha enamorat d’una senyoreta molt elegant, alta i prima– són valents.
Sortint del cafè enfilem el carrer de Sant Pau. Volem veure la situació de la ciutat. A mesura que anem caminant, el formigueig humà del carrer creix. La porta de sortida d’un cinema sembla que vomiti gent. A les cantonades torren castanyes: hi ha persones estintolades al carrer que mengen castanyes i cacauets. Els petits aparadors, amb les plates de mongetes bullides. El soroll de les boles de billar dels bars i dels cafès. Es veu un grup d’homes que sobreïx de l’angle d’un paravent. Deuen jugar al set-i-mig. Els cartells de toros, a les parets –residus de l’estiu. Les parelles, que entren a les portes de les escaletes. Les peles de taronja del carrer. Les llums tristes i vagues dels pisos. La taca blanca d’una roba penjada en un balcó… 
Enfilem el carrer de la Cadena. No hi ha pas tanta densitat ni tanta llum com al carrer de Sant Pau. La gent és més pobra, el carrer és més ombrívol, les escaletes, més sòrdides i fosques. Les dones de les voreres són unes velles. Una opressió irreparable –que té un punt de tètric. Una nena amb un càntir d’aigua –les faldilles com un esquellinc. En passar per davant d’una determinada casa –que vaig freqüentar anys enrera– penso en el menjador, en aquella senyora tan grassa asseguda sempre al balancí –aquella senyora que es feia pentinar havent sopat per una pentinadora vella– i les parets amb un paper violaci plenes de retrats de família. Penso en aquelles cares dels retrats –en aquell aire anònim i misteriós de la gent.
Resseguir els noms dels personatges, societats i revistes, que surten a l’enllaç de les noses d’en Pla, és tota una peripècia. Recomano de fer un tast a la xarxa, si teniu temps. Després, qui pugui i vulgui, pot investigar més.
Missatge pels que se’n riuen dels qui seguim el bloQG, per obsessos i tancats en Pla (ep, no només en tenen dret, sinó que si ho fan amb gràcia, per mi són benvinguts): primer, que és impossible saber el grau de filiació i la manera personal amb que cadascú el segueix. Però, a més, entre d’altres coses molt útils —evidentment!— en Pla és una excusa perfecta per a recollir baules perdudes de la incompleta cadena d’ADN del nostre coneixement sobre la història de la societat en que vivim. Si en Pla s’hagués conformat a parlar dels Hobbits enlloc del Lyon d’Or (per posar un comparació bèstia) els donaria tota la raó… amb un legítim “i què?”, en l’inversemblant cas que els Hobbits fossin la meva vida. Però resulta que en Pla fou una màquina de generar tones de testimoniatge pur i dur. Hom podrà compartir les seves observacions o no, però el volum de noms, dades i connexions de primera mà és tan aclaparador que, per poca curiositat que tinguem, el passaport cap a coneixements més profunds sobre la base que tenim a sota nostre està garantit.
En fi, dic això és per recordar als crítics que no saben el que es perden. Els convido a fer una ullada armats d’un bloc i un llapis. Els garanteixo que l’experiència els farà molt de bé. Tota una teràpia anti-prejudicis de xoc.
Disculpeu la llargada del comentari anteiror, apart que m’he oblidat algun “si” condicional, canvis de gènere, i altres cosetes de la pressa que en dificulten la comprensió. Molt malament….
Florenci, totalment d’acord. M’encanta el “i què?” tant de Pla!
Bon diumenge a tothom
Sobre tot això que diu en Florenci, cal llegir el llibre del professor Ramon Alcoberro CONTRA JOSEP PLA (Edit. Barcanova, 1993)
Acabo de llegir aquesta ressenya del llibre esmentat per l’Antoni http://desdesants.bloc.cat/post/3787/192025 i, sincerament, trobo molt higiènic que algú es prengui la molèstia de fer una feina d’aquest tipus, sobretot si realment l’ha fet d’una manera seriosa, sense acritud. Trobo divertit, però, que algunes de les conclusions a les que l’autor sembla arribar són semblants a les d’alguns detractors de Plató sobre el filòsof atenenc. Si Pla era un bocamoll, com a mínim ho fou per parlar de coses i gent que la major part de nosaltres no hem conegut. Quina mala sort que tenim de que la seva mirada fos tan reduïda, per comparació a la que tenen els autèntics experts en literatura francesa, en historiografia i en tants i tants temes. També és desgracia nostra que la seva prosa sigui molt més avorrida que la de tots aquests senyors…
Però en fi, conyes a part, el testimoni de Pla moltes vegades és l’únic o el més extens que hi ha en segons quins temes o personatges. Repeteixo, també tenen mala sort aquests historiadors per a tenir que lluitar davant de tanta “mentida”, pobrets. I mira que hi n’hi ha de testimonis “desinteressats”, eh. En aquest país fums una puntada de peu a una pedra i ten surten un grapat, anem sobradíssims de opinions sense prejudicis, ai.
“La meva mare fa un sargit asseguda al meu costat. De tant en tant es posa les ulleres sobre el front i em mira un moment d’una manera –com ho diré?– objectiva. Què deu pensar de mi? Quan té la impressió que jo sento que em mira, es posa les ulleres i torna al sargit”. És curiós, hi veu objectivament quan no s’hi veu, almenys de prop, perquè es treu les ulleres. Metàfora de com hi veiem més lúcidament a vegades quan som gairebé cecs, en el somnieig d’abans d’adormir-nos, en la inconsciència.
Per altra banda, la mare sembla que se’l mira com Alexandre Plana, amb estimació.
Deuria ser fantàstic viure a Barcelona en aquell temps, sense transit sense contaminació. Em te interessat aquest en Pla perquè no he llegit encara mai que fes esport, només he llegit que de tan en tan surt a caminar. Per un intel·lectual com era éll li convenia un complement esportiu, però en canvi no ho he llegit encara.
Perdoneu, Silveri. No me n’he pogut estar de tenir la gosadia: http://florencisalesaspla.blogspot.com/
Ja em perdonareu (o no).
Em sap greu de no haver trobat imatges de l’època exacta. Si algun dia ho faig, estaré encantat de compartir-les.
Bona tarda.
Suposem que això no satisfà totalment el que demanava en Silveri Garrell sobre el possible Pla esportista, però és una nota diguem-ne esportiva o juvenil del Pla futbolista (facilitada per la Fundació Josep Pla).
http://elquaderngris.cat/imatges/0025.jpg
Molt bona aquesta foto, Ramon!
En Pla jugà de mig centre al Camp de Març de Girona, davant de la Devesa, quan era col·legial. El mateix Pla diu que el seu germà es trencà un braç i una cama i que ambdós tingueren força afició.
Ja no sé gaire cosa més.
A mi, el futbol em diu poca cosa, ho sento.
Silveri, estic amb tu, s’enyora una Barcelona on poder viure. El meu home que fa 15 anys que hi va arribar sempre em diu com ha canviat en aquest temps…
Florenci, he visitat el teu blog i he gaudit molt amb els vídeos de Barcelona anys enrere. Gràcies!